BALANÇ ECONÒMIC
Economia 12/12/2015

El truc de Rajoy: convertir el deute privat en públic

Montoro presumeix d’unes dades que demostren que Espanya ha sortit de la crisi socialitzant les pèrdues

Dani Sánchez Ugart
5 min
Deute

MadridDes que Espanya va sortir de la recessió, i algunes dades macroeconòmiques com la taxa d’atur van començar a millorar, el ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, no va enlloc sense un powerpoint de 53 diapositives –tot i que de vegades en mostra una versió reduïda– en què es resumeix el que ell considera el nou miracle espanyol. Són un garbuix de taules i dades que van des dels indicadors bàsics de l’economia, com l’ocupació i el PIB, fins a la recaptació d’impostos o les mesures de liquiditat com el FLA.

En efecte, des de finals del 2013, l’economia espanyola ha capgirat alguns indicadors clau i ha passat de ser, per exemple, el fanalet vermell del creixement a les economies avançades, a trobar-se entre els principals països d’Europa en augment del PIB. Altres economies -com Irlanda- que van caure molt en el passat també estan creixent a ritmes superiors a la mitjana. També és cert que Mariano Rajoy tanca la legislatura amb menys gent treballant que la que hi havia quan va arribar, amb la guardiola de les pensions reduïda a la meitat i amb una renda per càpita que està 1.200 euros per sota del que estava en el seu millor moment, per posar alguns exemples no tan positius.

Balanç de la crisi: ni un lloc de treball nou per als menors de 35 anys

Però entre el mig centenar de diapositives, entre gràfics i taules interpretats amb una lectura optimista, s’amaguen dades valuoses, que demostren quines eines ha fet servir Espanya per sortir de la crisi. Un dels més eloqüents és el gràfic que compara l’evolució de l’endeutament privat amb el públic, que il·lustra aquest article. És indubtable que Espanya tenia un problema d’endeutament privat, i els passius financers nets (un indicador que no es correspon exactament amb el deute total, perquè deixa fora el deute comercial amb proveïdors, entre d’altres) van arribar a suposar gairebé el 67% del PIB espanyol. Era l’any 2008. En aquell moment, els passius financers de les administracions públiques amb prou feines superaven el 22%.

Arran de l’inici de la crisi es va començar a produir una situació de substitució d’un deute per l’altre. I va ser justament amb l’arribada de Mariano Rajoy a la presidència del govern espanyol quan es va produir el sorpasso: el 2012, el deute públic va superar el privat, en una tendència que s’ha mantingut fins ara, quan les administracions deuen, segons aquesta estadística, un 80,6% del PIB (amb criteris de càlcul europeus, emmarcats dins del protocol de dèficit excessiu, el deute públic frega el 100%), mentre que el privat ha passat a suposar el 7,7% del PIB. En paral·lel, el nivell de deute amb l’estranger se situa en el 89%, el mateix nivell que tenia quan Rajoy va arribar a la Moncloa.

Com hem arribat fins aquí? Hi ha diverses explicacions, algunes de les quals no tenen res a veure amb el govern espanyol: el cicle econòmic va fer que es tanqués l’aixeta del crèdit i els privats es veiessin obligats a reduir a zero, en molts casos, el ritme d’endeutament. Mentrestant, a les administracions se li disparaven algunes despeses com les de les prestacions d’atur, que feien pujar el dèficit i per tant haver de demanar més diners prestats per pagar-les, fet que incrementava el deute.

Però el gràfic també és una mostra eloqüent de la socialització de les pèrdues dels bancs que hi ha hagut durant aquesta legislatura. Els préstecs i les inversions fallides, que es van multiplicar en els anys anteriors al 2012, es van anar convertint en impagaments als bancs, que van veure com els seus comptes es malmetien i es posava en perill la seva supervivència. Davant d’això, primer el govern de José Luis Rodríguez Zapatero, amb el rescat d’entitats com Caja Castilla-La Mancha, i després amb molta més contundència, el de Rajoy, que va arribar a demanar un rescat de 100.000 milions als socis europeus per salvar bancs, van assumir de manera indirecta aquests préstecs fallits del sector privat, cosa que els va convertir en deute públic i va disparar el nivell d’endeutament total de les administracions públiques espanyoles, fins a límits rècord de fa més de 100 anys.

Montoro treu pit

Però el ministre Montoro presumeix d’aquesta operació: “La del sector privat ha sigut una trajectòria de despalanquejament formidable. És cert que hem hagut de fer servir el deute públic, però era necessari i, a més, ho podíem fer, perquè els inversors estrangers no ens l’han deixat de comprar mai”, va afirmar aquesta setmana en un acte de campanya del seu partit davant de periodistes econòmics i economistes a Madrid.

Tot i aquesta reivindicació de les decisions preses, Montoro va admetre que ara ja s’ha de començar a reduir el nivell d’endeutament, i per això, va dir, cal seguir reduint el dèficit, tal com està compromès amb Brussel·les.

LES CLAUS

Per què ha caigut tant l’endeutament privat?

El deute privat a Espanya era molt elevat abans de la crisi. De fet, era un dels grans problemes de l’economia espanyola. L’arribada de la crisi financera, per si mateixa, va suposar una reducció d’aquest endeutament, perquè moltes empreses i famílies no van poder pagar els crèdits que tenien contrets i altres deutes, que es van liquidar, i també perquè la banca va frenar en sec la concessió de crèdit. Això va fer que no es creés nou deute privat, fet que va reduir l’acumulat de manera molt destacada.

I per què ha pujat tant el deute públic?

De nou, s’explica en part per la crisi. A l’Estat se li van multiplicar algunes despeses relacionades amb la protecció social, com les prestacions d’atur, i d’altres s’han mantingut força estables tot i les retallades. Mentre això passava, es reduïa dràsticament la recaptació d’impostos i, per tant, els ingressos de l’Estat. Amb un nivell de despesa similar, i molts menys ingressos, el dèficit públic es va disparar, i per finançar-lo, l’Estat va haver de demanar diners als mercats, generant més deute.

Així, l’augment d’un no té res a veure amb la disminució de l’altre?

Sí. Tots dos tipus de deute (públic i privat) han estat estretament connectats en aquesta crisi. La situació econòmica va fer que molts crèdits privats quedessin sense pagar als bancs i van malmetre els balanços de les entitats financeres. Per evitar la fallida dels bancs, el govern espanyol (l’actual i l’anterior) van optar per salvar-los creant organismes com el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) o el banc dolent per canalitzar aquesta socialització de les pèrdues.

Quines conseqüències té això?

L’elevat nivell de deute obliga a contenir la despesa pública per evitar que es dispari altre cop. Tenir un deute públic tan elevat és una llosa per a les generacions futures i, a més, un risc important quan els tipus d’interès del deute tornin a créixer, com ha alertat aquesta setmana CaixaBank.

stats