A dalt, pisos de lloguer a Ciutat. A baix, habitatges en lloguer visitats per l’ARA Balears.

HABITATGE

Quan el lloguer t’ofega la vida

Cada vegada més illencs queden atrapats en una bombolla de pisos de lloguer que continua inflant-se

“Què et trastoca? Et trastoca la vida”, respon Laura (nom fictici) per explicar què significa haver d’anar-se’n de casa per no poder pagar el lloguer. “Et canvia la manera de pensar, de sentir: emmalaltim pel simple fet d’estar constantment pensant com mantenir l’habitatge i viure amb les nòmines que tenim. I quan hi ha alguna factura de més o un problema de salut, tot s’ensorra”, afegeix. Ella és una de les moltes persones a Mallorca que han hagut de deixar la seva casa de lloguer per l’augment del preu després de la renovació del contracte. Com ella, cada vegada més illencs queden atrapats en una bombolla de pisos de lloguer que continua inflant-se i els obliga a canviar de casa, a emigrar als pobles o a precaritzar la seva vida per poder pagar.

L’odissea de cercar un pis assequible a Palma

Laura és llatinoamericana i fa més de vint anys que viu a Europa, la major part a Mallorca. Des que es va divorciar, les mudances han estat una constant. Amb el seu fill ha hagut de canviar de casa una dotzena de vegades, sempre cercant unes condicions de vida dignes. “En ser mare sola en una societat tan masclista i amb tan poca conciliació laboral, sempre he preferit donar totes les comoditats al meu fill, encara que m’hagués de mudar, perquè tot no podia ser”, detalla.

Ella mai va deixar de pagar cap mensualitat, però cada vegada més persones es veuen en una situació d’impagament. Durant els nou primers mesos del 2018, a les Balears es varen fer 1.187 desnonaments per impagament del lloguer, un 7,6% més que el mateix període de l’any anterior, segons dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Així, es confirma la tendència a l’alça de les expulsions per no pagar el lloguer -que ja són tres de cada quatre- i que contrasta amb el descens dels desnonaments per execució hipotecària: 352 en els nou primers mesos del 2017.

Les expulsions judicials per no pagar el lloguer es disparen fins a un 7,6%

A Laura la varen fer fora de la darrera casa el juliol. Després d’un contracte de tres anys per un lloguer de 800 euros mensuals, l’hi varen renovar i l’hi varen apujar a 1.300 euros. “Ho vaig denunciar, vaig lluitar fins al final, però em varen acabar fent fora igual”, explica. El que va passar després va ser una altra batalla: la de trobar un pis. Era juliol, en plena temporada, i -explica- era impossible trobar un pis amb dues habitacions en un barri “normal” i per un preu assequible. Després de cinc mesos de cerca, va decidir anar-se’n a viure a un poble: “Vaig trobar un preu de lloguer ‘assequible’, 750 euros, una cosa que a Palma no existia”.

Laura lluita per canviar aquesta realitat des de les plataformes per un habitatge digne. Allà, hi ha vist de tot. “Hi ha pisos amb tres famílies vivint juntes o persones que no havien compartit pis mai i que ara es veuen obligades a viure amb desconeguts”. Tot i ser una situació que, amb més o menys emergència, viu una bona part dels habitants de Palma, pocs ho volen fer públic. A les plataformes sovint demanen anonimat, perquè no volen que els veïns o la resta de la família sàpiguen que no poden pagar-se una casa.

Aquest nomadisme que els obliga a anar de pis en pis fa que la casa deixi de ser un lloc simbòlic, de referència, pertinença i identitat, una llar, per convertir-se en l’espai on cobrir simplement les necessitats bàsiques: menjar, dormir, fer-se netes les dents. Mudar-se no només és traslladar-se un i les seves coses, significa emprendre un procés d’adaptació, un fet que Laura remarca: “No només has d’adaptar-te al teu nou entorn, també has de fer l’adaptació als fills a una escola nova, a una habitació nova, als nous amics”. En el seu cas, el trasllat de la ciutat a un poble també ha significat deixar a quilòmetres de distància tota la seva activitat laboral i vida social. Quilòmetres que han de recórrer cada dia amb tren, bus o cotxe, quadrant el calendari amb els companys per reduir la despeses.

Lloguers socials

Tot i el llarg historial de mudances i el fet de tenir una família monoparental, Laura mai no ha pogut accedir a un lloguer social, després de 12 anys de demanar-lo a l’Ibavi. “Em deien que ni ho provàs, que no hi havia cases”, afirma. Les úniques opcions que li donaven eren un alberg compartit amb altres famílies o ajuda econòmica per poder llogar un pis del mercat. Des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) alerten que l’Ibavi, en alguns casos, no arriba a donar habitatge social ni en les situacions més urgents.

Hi ha devers 4.000 persones esperant un lloguer social de l'Ibavi

Actualment hi ha devers 4.000 persones a la llista d’espera de l’Ibavi per rebre un lloguer social. Les Balears tenen un parc públic de lloguer d’uns 1.200 pisos, als quals s’haurien de sumar els 859 pisos buits cedits pels grans tenidors arran de l’aprovació de la Llei de l’habitatge, i els 511 que es preveuen construir entre el 2019 i 2020. Precisament per la manca d’habitatges socials disponibles, el Govern ha augmentat l’ajuda al lloguer d’1,4 milions d’euros que s’hi destinaren el 2015 als 7,4 milions del 2018. També ha ampliat la prestació a lloguers de fins a 900 euros.

El de Sílvia és un cas com el de milers de ciutadans: la crisi, l’atur, una hipoteca impagable i l’obligació de vendre’s la casa. Amb el seu marit, varen anar-se’n a viure de lloguer fins fa dos anys, quan es varen separar. “Vaig haver de partir de casa per recuperar la meva llibertat com a dona, però he hagut de pagar aquest preu”. I el preu és cercar pis i no trobar-ne, haver de compartir a 61 anys. Primer va viure uns mesos amb el seu fill. Després, durant mig any, va llogar una habitació en una casa familiar. Ara fa un any que comparteix pis amb una dona de 74 anys, que n’és la propietària. “La convivència és molt complicada i no hi estic a gust”, afirma. “Estava acostumada a la meva casa, a tenir intimitat, i mai no hauria pensat que em trobaria en aquesta situació”, afegeix.

Compartir pis a 61 anys

Sílvia tampoc no havia pensat mai que, a 61 anys, avui estaria en lluita pel dret a l’habitatge des de la plataforma Lloguer digne Balears i pels drets de les cambreres de pis a les Kellys Unió Balear. Fa més de vint anys que neteja habitacions d’hotel amb la mateixa empresa. Treballa els sis mesos de la temporada i els altres sis cobra l’atur o l’ajuda de 400 euros del pla Prepara. Amb aquests ingressos, ja fa mesos que cerca un pis per a ella sola i no troba res que pugui assumir.

Quan va començar la cerca, rebutjava els estudis per petits, per veure-s’hi massa ofegada dins. Però ara es conformaria amb un que pogués pagar. “Et demanen fins a 600 € per un estudi de 30 m2, i el problema no és només aquest, sinó que per entrar-hi has de donar dos mesos de fiança, els honoraris de la immobiliària i el mes corrent. O sigui, més de 2.500 € de cop. Com ho fas?”, es pregunta. A més, explica que la poca oferta que hi ha vola de seguida: “De vegades telefonava a anuncis publicats al mateix moment i em deien que ja s’havia llogat, sense ni tan sols veure el pis”.

L’associació Es Refugi, que ofereix un lloc d’acollida a persones excloses o amb risc d’exclusió social, alerta que hi ha hagut un augment significatiu de les persones que els demanen plaça com a conseqüència de l’augment del preu del lloguer. Ho explica Àngela Aguiló, membre de la junta directiva de l’associació: “Tenim dos mesos d’espera i això no havia passat mai. Venen persones que abans, amb la prestació o un sou precari, es podien pagar una habitació, però ara ja no poden”. El perfil d’usuaris d’Es Refugi és d’homes aturats de llarga durada, entre 50 i 60 anys i amb pocs vincles familiars i socials.

EDICIÓ PAPER 25/05/2019

Consultar aquesta edició en PDF