DEU ANYS DE CRISI

Espanya, entre els estats més desiguals d’Europa

En els deu anys de crisi l’Estat ha escalat quatre posicions pel que fa a diferències entre rics i pobres

Els deu anys de crisi financera han convertit Espanya en un país més desigual. Ha escalat quatre posicions en el rànquing de desigualtats a Europa: ha passat de ser el vuitè país europeu amb més desigualtats a ser el quart, només per darrere de Bulgària, Lituània i Letònia, segons les dades de l’índex Gini recollides per l’OCDE. Aquest indicador compara el volum de població amb els ingressos acumulats que reben; i s’expressa entre dos valors, on el zero representa la igualtat total i el 100 és la màxima desigualtat. Espanya es va situar el 2017 en els 34,1 punts.

És un 5,2% més que a l’inici de la crisi, quan l’índex no arribava al 33 . Aquest augment ha fet que, en l’última dècada, les desigualtats a Espanya superin fins i tot les que existeixen a Grècia, Portugal, Romania i el Regne Unit. Tot i això, les diferències entre rics i pobres a Espanya i Europa continuen per sota del que marca aquest mateix indicador als Estats Units, on s’ha mantingut al voltant del 41 sobre 100, segons el Banc Mundial.

“El que ha quedat molt clar és que la gestió de la crisi ha fet augmentar les desigualtats”, assegura el catedràtic d’economia de la UB Joan Tugores, que assegura que “el que va fer la crisi és prioritzar les urgències per evitar que el sistema s’esfondrés de sobte”. “La desigualtat mundial, és a dir, la que es dona entre països, ha baixat, però la més important, la desigualtat que hi ha dins de cada país entre rics i pobres, ha pujat”, explica el catedràtic d’economia de la UPF Guillem López Casasnovas. Tugores hi coincideix, però fa un matís més: “Alguns d’aquests temes, com la polarització de la renda, ja havien començat a notar-se abans de la crisi; l’OCDE i l’FMI tenen informes del 2005 en què ja advertien que els beneficis de la globalització no s’estaven repartint equitativament”, apunta, tot i que insisteix que més endavant “l’austeritat va fomentar encara més les desigualtats”.

Els dos economistes apunten que, a Espanya, l’element principal que va atiar aquesta diferència va ser l’atur, que s’ha disparat en l’última dècada. La taxa espanyola de desocupats va arribar a doblar la mitjana europea, en superar els sis milions d’aturats el 2013 segons l’Enquesta de Població Activa, és a dir, amb més del 26% de la població amb edat -i intenció- de treballar a l’atur.

L’altíssima taxa d’atur a Espanya (que a Catalunya també es va enfilar fins a fregar el 25%, amb gairebé un milió d’aturats el 2013) encara és més evident si es compara amb les ràtios que es van assolir als Estats Units, que és precisament on va esclatar la bombolla. Allà l’atur va passar del 5,8% el 2008 fins al seu punt màxim dos anys després, el 2010, quan la taxa va fregar el 10%. Des d’aquest punt va tornar a baixar, segons les dades de l’OCDE, fins a quedar-se en el 4,35% al tancament de l’any passat, és a dir, per sota del nivell que tenia abans de la crisi.

Però per què a Europa, i sobretot a Espanya, la crisi va ser més crua i més llarga? Els factors són diversos, però Tugores en destaca un de “clau”. “Els Estats Units sempre han tingut un sistema més flexible, que els permet ajustar a la baixa de manera molt ràpida i dura però que, després de fer la feina bruta, també els permet accelerar de manera més ràpida”, assegura. Segons aquest catedràtic, Europa “té fama de sistema econòmic més rígid”. Una altra explicació, segons apunta aquest analista, és que a banda de la crisi global financera, a Europa “el 2011 s’hi va ajuntar una crisi del deute de l’euro”. “Vam patir el doble, perquè la crisi va destapar problemes de gestió importants de l’euro”, explica. “[Als EUA] Van ser molt ràpids, sobretot en el sanejament dels bancs”, afegeix López Casasnovas. “A Europa i a Espanya vam anar molt més lents, vam trigar molt a fer la Sareb [el banc dolent ]; mentre que allà hi ha la cultura de qui la fa la paga,aquí la banca és un poder fàctic que va acabar dirigint la reestructuració financera i, en alguns casos, ha manat més que el regulador”, manté aquest economista, que va ser membre del consell de govern del Banc d’Espanya.

Els salaris, estancats

Que la recuperació està trigant a traslladar-se a les butxaques dels ciutadans és un fet que es percep sobretot en l’evolució dels salaris. Des que va esclatar la bombolla, les retribucions s’han quedat estancades a les dues bandes de l’Atlàntic, i en alguns moments, fins i tot, han retrocedit. La diferència, però, és que als Estats Units el punt de partida inicial dels salaris mitjans el 2008 ja era més del doble que el d’Espanya, on, en l’última dècada, s’ha passat dels 21.883 euros bruts a l’any (2008) als 23.156 (2017), segons l’INE (a Catalunya el salari mitjà s’eleva una mica més, fins als 24.435 euros). A més, a banda del salari mitjà, el sou més freqüent a l’Estat es manté al voltant dels 16.500 euros bruts a l’any, és a dir, menys de 1.000 euros nets (si es divideix en 14 pagues). “Ara exportem més que abans, sí, però en realitat el model de creixement no ha variat gaire; hi ha molts sectors que encara no han fet el canvi cap a un model més productiu, per això els salaris tampoc pugen”, apunta Tugores.

Això, sumat al cost de la vida, té un efecte directe sobre els ingressos disponibles a les llars, que també s’han estancat a Espanya durant aquesta crisi, segons les xifres recopilades per l’OCDE fins a l’any 2016. Tugores remarca que “recuperar-se” no vol dir tornar a la situació prèvia a la crisi, sinó revertir la tendència dels indicadors, és a dir, “recuperar el pols”. Aquest economista recorda que, paral·lelament a tota la crisi, hi ha hagut un altre canvi sense precedents: la transformació digital. “Ara tenim un model productiu nou -conclou Tugores-; no podem comparar el principi amb la fi de la crisi perquè el canvi és totalment radical”.

EDICIÓ PAPER 17/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF