Del cristianisme social als sindicats
Una nova publicació explica els orígens de les reivindicacions laborals del sector de l’hostaleria a les Illes
PalmaEls orígens del sindicalisme dins el món de l’hostaleria varen ser possibles a les Illes Balears gràcies al moviment sociocristià que va permetre cert proteccionisme dins la dictadura franquista pels seus impulsors, segons s’explica en el llibre Sindicatos i turismo de masas en las Baleares, de Manuela Aroca, editat per Documenta Balear.
L’autora explica que a principi dels anys 60 una recessió va provocar a Espanya que més d’un milió de persones emigrassin a altres països. Posteriorment, l’inici de l’activitat turística es va traduir en el moviment de població, que en gran mesura va passar del camp als hotels. La població a les Balears comença a créixer més que a la resta de l’Estat, un 48,5% entre 1960 i 1981.
L’arribada massiva d’immigrants de la Península per fer feina als hotels va obligar els hotelers a proveir d’allotjament aquests treballadors. “Les condicions de semiesclavitud d’aquests immigrants varen provocar l’atenció d’un moviment cristià que va donar lloc al naixement del sindicalisme a les Illes”, comenta l’autora. Entre 1960 i 1970 arribaren a les Illes prop de 130.000 treballadors provinents de les comunitats més pobres d’Espanya.
El mateix governador civil de Balears va remetre una carta al ministre d’Informació i Turisme en la qual mostrava preocupació per les condicions d’allotjament d’aquells treballadors, “que estan molt lluny de respondre a les exigències que la dignitat humana requereix”. Segons el mateix governador, era molt freqüent el cas “de magnífics hotels el personal de servei dels quals viu als soterranis de l’edifici, amb escassa ventilació i pràcticament amuntegats en grans naus que serveixen com a dormitori per a quinze, vint i fins a quaranta persones”.
“El desenvolupisme, la preocupació dels grups socials i cristians per la situació en la qual vivien els treballadors de l’hostaleria i el naixement de grups d’oposició al franquisme varen ser l’embrió d’un moviment obrer amb unes característiques molt especials a les Balears”, assenyala l’autora en el text.
La característica principal del moviment és que, en lloc de ser canalitzat a través dels sindicats tradicionals (UGT, USO i CCOO), va ser més espontani i va discórrer entre opcions tan contraposades com Bandera Roja, el Partit Comunista d’Espanya o el PSOE. Les condicions de feina també eren molt dures: horaris que s’allargaven sense ser compensats i moltes dificultats per fer qualsevol tipus de reivindicació. El franquisme disposava d’una ordenança laboral paternalista que protegia els treballadors, però difícilment es complia i no hi havia cap tipus de control sobre l’empresari. De fet, els treballadors que protestaven tenien més possibilitats de rebre una sanció que d’aconseguir una millora en les seves condicions, ja que l’anomenat sindicat vertical rarament defensavael treballador.
Els impulsors
Una de les principals figures que varen impulsar el moviment, que es movia en un laberint de sigles de sindicats i partits que treballaven, en molts de casos, en la clandestinitat, fou Francesc Obrador, provinent del moviment del nou cristianisme. De família ugetista, acabà la seva formació en teologia, però no exercí la pràctica convencional de sacerdoci. Va rebre durant la seva tasca en defensa dels treballadors la protecció del bisbe de Mallorca, Rafael Álvarez Lara. La seva implicació en aquest moviment el va llançar posteriorment al món de la política i va arribar a ser el candidat del PSIB-PSOE a la Comunitat.
Magdalena Juan va ser una altra figura clau en aquest moviment. Hereva d’una de les famílies més riques de Mallorca va posar en marxa una residència d’estudiants que va ser l’embrió d’aquest moviment sociocristià.
Aroca destaca la importància de les persones que varen intervenir en tot aquest procés de lluita pels drets dels treballadors de l’hostaleria, “ja que, a més de la tasca que varen realitzar, varen haver de fer front al menyspreu d’altres moviments sindicals sectorials perquè el turisme no es considerava com una indústria fonamental”.
Més repressió
L’autora explica que tot i les dificultats que representava impulsar aquest moviment dins una dictadura no es varen registrar casos molt destacats d’enfrontament violents, però sí de repressió, sobretot quan el moviment ja tenia lligams amb el Partit Comunista.
En el llibre es relata que l’any 1974 es va endurir la repressió del règim i dos sindicalistes foren detinguts per repartir fulls amb l’objectiu d’implicar-hi Obrador com a militant comunista. Jesús Pérez i Toni García varen suportar pallisses als calabossos, postures incòmodes i degradants, subjectant guies de telèfon mentre estaven de genolls amb els braços en creu, privació del son, interrogatoris reiterats i a hores intempestives. Les tortures no donaren resultat i al cap de tres dies varen ser posats en llibertat per la mediació del bisbe Teodor Úbeda, que també es va distingir per protegir aquest moviment.
Ja a final del franquisme i durant la transició els sindicats nacionals agafen posicions i el moviment generat a les Illes acaba per confluir amb UGT i CCOO.
