TRANSPORTS
Economia 22/02/2019

Amarraments de superluxe pohibitius per a la majoria d’eivissencs

Preocupació entre els afeccionats a la mar per un model de port entre l’especulació i l’accessibilitat

Inma Saranova
5 min
La major part de l’any els amarraments estan pràcticament buits perquè els preus són inassumibles per als aficionats locals.

Eivissa“Eivissa ha d’obrir el port a la ciutat”. Aquesta afirmació és un dels lemes que des de fa anys escolta la població eivissenca per part de polítics de diversos colors i dels successius gestors del port. No obstant això, històricament aquesta intenció s’ha vist relegada durant anys per les difícils negociacions entre les administracions implicades. Però, què suposaria aquesta obertura? Per a l’actual president de l’Autoritat Portuària de Balears, Gual de Torrella, significa, segons ell mateix va manifestar el 2017, que “els veïns puguin passejar de far a far al costat de la mar”.

Però, més enllà de passejar, des de l’afició nàutica d’Eivissa apunten que un dels aspectes que necessàriament han de tractar-se si es vol obrir el port a la ciutat hauria de ser el de garantir a la ciutadania l’ús i gaudi de les instal·lacions a preus assequibles. Així ho manifesta Manel Guash de Ca Domingu, històric de la vela eivissenca, campió de vela lleugera i de creuer, i fill del fundador de l’únic club nàutic del port d’Eivissa: “Que la raó de ser de la gestió portuària sigui merament fer doblers hipoteca el futur de la nostra afició a la mar. És hora de canviar aquest model de gestió i que el port sigui accessible de debò per a tots”. Guash parla d’especulació i es pregunta: “Per què volem un port de portes obertes si prendre un cafè o amarrar un vaixell és prohibitiu fins i tot per als més rics?”, i afegeix: “No té sentit que els nostres ports estiguin pràcticament buits durant la major part de l’any quan hi ha una gran falta d’amarraments per als afeccionats locals”.

Estat dels punts d’amarrament

Per comprovar quin és l’estat d’aquests punts d’amarrament a què es refereix Guash ha de fer-se un repàs de l’actual estat del port d’Eivissa per comprovar quin n’és el nivell d’accessibilitat, començant per Sovren Marina. És allà on fa uns 50 anys els pescadors eivissencs pescaven diàriament, on reparaven les seves embarcacions, i on hi havia un port autènticament integrat en el poble mariner. Avui, no obstant això, aquesta marina és pràcticament un port abandonat durant la major part de l’any i la concessió del qual per a megaiots de més de 60 metres d’eslora es va atorgar el 2016 al millor postor en concurs públic, concretament a uns inversors anglesos de l’empresa YSM Marines i Ports d’Espanya per un període de set anys.

Llavors, l’empresa guanyadora del concurs es comprometia a abonar un cànon anual de 1.933.677 euros després d’haver presentat un projecte d’inversió de 5.325.057 euros, un compromís que van deixar d’assumir pràcticament des de l’inici de la concessió. Només a l’abril del 2018, l’empresa ja devia a l’Autoritat Portuària prop de dos milions d’euros. Malgrat això, Sovren Marina continua explotant l’amarrament d’aquests megaiots a un preu mínim de 2.000 euros diaris.

Al costat d’aquest espai hi ha Marina OCIBAR, resultat també d’un concurs públic que gestiona l’empresa Eivissa Magna i l’espai per a l’amarrament d’embarcacions de la qual sols s’omple en temporada turística. L’estiu passat, per segona vegada consecutiva, Engel&Völkers Yachting va situar Eivissa Magna com el port esportiu amb els punts d’amarrament per a superiots més cars d’Europa, entorn, segons apuntaven, dels 4.000 euros diaris. L’empresa ho ha negat sense aclarir quin n’és el preu. A l’espai de Marina Magna -on abans se situava una gran flota de velers de regata que van haver d’anar-se’n pels elevats preus- s’ofereix ara un servei “de luxe” malgrat que l’empresa no tingui més que els amarradors i les oficines. No hi ha dutxes o grans restaurants, com tenen en altres ports que ofereixen serveis d’amarrament de luxe.

A aquesta marina la segueix el Club Naútico d’Eivissa, amb 90 anys d’història. Es tracta de l’únic club social del port, bressol de campions de vela i de l’afició a la pesca i a la mar la continuïtat de la qual penja d’un fil, malgrat el manifest suport institucional després que l’Autoritat Portuària hagi tret les instal·lacions a concurs públic. “Hem de reconèixer que tenim el suport institucional i de tota la nostra classe política, però aquesta tempesta amb què lluita el nostre club és un fidel reflex de l’atzagaiada administrativa de qui gestiona ports i marines esportives”, assegura Manel Guash, qui adverteix: “No ens equivoquem. Aquest model especulatiu, en el qual la gestió d’una marina es dona al millor postor, està condemnat al fracàs. Ningú no està disposat a pagar segons quin preu per una cosa que no el val, amb uns serveis que no justifiquen uns costos tan abusius”.

El Club Náutico tem per la continuïtat de la seva història davant aquest concurs, especialment des que una sèrie d’entitats -les quals des del Club d’Eivissa qualifiquen de “fake clubs nàutics”- hagin interposat demandes per arrabassar la concessió a l’entitat eivissenca. És el cas de l’empresa madrilenya Dotze Milles, que ja va veure rebutjat el recurs de cassació interposat contra els criteris emprats per l’Autoritat Portuària per fer l’adjudicació al Club Náutico d’Eivissa i que encara espera la resolució de l’interposat contra l’adjudicació de les instal·lacions. Una altra de les noves propostes aparegudes, per ventura a l’empara de l’Associació de Titulars i usuaris del port esportiu Marina Botafoch, és la del Club Nàutic Badia de Talamanca, de recent creació.

Seguint el nostre recorregut, trobarem amb Marina Eivissa, dotada amb noves instal·lacions i espais d’oci difícilment assequibles per a l’aficionat. De fet, allà els vaixells residents, sempre de petita eslora, pràcticament només tenen recer a la marina seca, fora de l’aigua, atesos els elevats preus de l’espai marí.

Preus més assequibles

Finalment, ens trobam amb Marina Botafoch, marina privada de preus una mica més assequibles, el projecte de pròrroga i ampliació de termini de la qual, segons els seus responsables, podria arribar a haver-se consensuat. Però no ha estat així, ja que, una vegada més, l’Autoritat Portuària ha optat per treure aquest espai també a concurs públic per a la seva gestió per dos anys més un de prorrogable, sense necessitat que les empreses a concurs plantegin cap mena d’obres ni millora de serveis.

Aquesta situació fa que els afeccionats com Vicente Marí, regatista històric de la flota eivissenca i històric de Marina Botafoch, mostri preocupació pel futur d’aquesta marina: “No puc entendre una administració pública la motivació única de la qual sigui fer caixa, sense que li importi gens ni mica el sentit social d’allò que gestiona. Fa rialles que parlin d’un port obert a la ciutat quan és prohibitiu per als seus usuaris”.

Davant l’evidència que els amarraments d’Eivissa són gestionats per empreses privades que subarrenden quadruplicant a vegades el preu fixat per llei, cal replantejar-se una vegada més si el model del port d’Eivissa és realment accessible a la ciutadania de l’illa i si l’única opció per als ciutadans serà resignar-se a passejar de far a far pel port observant els iots dels que sí que poden pagar els amarraments que s’ofereixen al port de la seva ciutat.

stats