L’Airef mostra com reparar l’economia, però qui li farà cas?

La millora dels últims anys oculta problemes colossals

“Sabem què s’ha de fer per sortir de la crisi; el que no sabem és com guanyar les eleccions després”. Jean-Claude Juncker va pronunciar aquesta frase en el pitjor moment de la crisi de l’euro, i possiblement resumeix el més rellevant del seu llegat polític: Europa sap què s’ha de fer, però no en té ni idea de com dur-ho a terme. Ahir, al Cercle d’Economia, es va veure una versió millorada d’aquest jeroglífic sense solució aparent.

José Luis Escrivá, president de l’Airef, va radiografiar l’economia espanyola fent tota una exhibició. L’Airef, organisme nascut justament per ordre de Brussel·les que supervisa les finances públiques espanyoles, s’està convertint en un referent, i el seu president va demostrar per què: en mitja hora va fer un retrat molt fi de la situació.

Primer va començar amb els punts favorables, que va voler ressaltar perquè “de vegades hi ha un excés d’autoflagel·lació”. El resum: primer, les empreses es financen cada cop més amb recursos propis en lloc de demanar prestats els diners (Escrivá ho troba “extraordinàriament important” perquè, quan això passa, “la qualitat de la inversió és molt millor”); segon, la ràtio d’exportacions sobre PIB (quant es ven a fora en comparació amb la dimensió de l’economia) ha millorat molt, i tercer, la diferència d’inflació amb Europa, un problema endèmic d’Espanya, s’ha “corregit enormement”.

Però a continuació van venir les objeccions: en 40 anys, Espanya pràcticament no ha convergit econòmicament ni amb la Unió Europea ni amb l’OCDE (sí que ho ha fet amb Itàlia o França, però s’ha distanciat dels països del centre i el nord d’Europa), i tampoc han convergit les comunitats autònomes entre elles: “Al ritme actual, caldrien 74 anys perquè les comunitats convergeixin”, va dir abans de puntualitzar que a França i Itàlia estan pitjor (en aquest últim país, el nord i el sud fins i tot s’han distanciat).

Més objeccions, en aquest cas importants, però més conegudes: l’elevada taxa d’atur, el dèficit estructural d’Espanya, que Escrivá va situar a l’entorn del 2% (és a dir, si no es fa res, Espanya sempre tindrà com a mínim aquest dèficit), i un deute públic que frega el 100% del PIB. Sobre aquest últim punt, Escrivá va ser molt clar: per rebaixar el deute a un nivell saludable, per sota del 60%, caldria un superàvit primari (sense comptar els interessos del deute) de l’entorn del 2% anual... i tot i així no s’assoliria l’objectiu fins al 2034. Però això és ciència-ficció perquè es tracta d’un “escenari benèvol, sense xocs”, va admetre Escrivá. I a més, ¿qui es creu que Espanya assolirà i mantindrà un superàvit primari del 2%?

Comunitats i desigualtats

El president de l’Airef també va assegurar que s’ha de canviar el model de finançament autonòmic “per motius d’equitat” però també perquè hi ha comunitats que estan infrafinançades i, en aquest context, es va preguntar qui té autoritat moral per pressionar-les perquè compleixin les normes.

Finalment, un dels grans problemes actuals però que “és aquí per quedar-se”: l’ampliació de les desigualtats, que en últim terme “genera populismes i polítiques de menys qualitat”. Els salaris alts, va demostrar Escrivá, no han caigut durant la crisi, mentre que els salaris més baixos han baixat molt. La clau, va dir, seria redistribuir la riquesa per corregir aquestes desigualtats. Però hi ha un problema: Espanya és dels països on les polítiques públiques serveixen menys per redistribuir. I per què? Perquè les pensions s’enduen molta despesa social: “A França, per exemple, tenen més capacitat redistributiva perquè inverteixen més en educació i sanitat”.

I aquí és on va tocar os. Qüestionar el model de les pensions és anatema. Cap partit s’hi atreveix, per la generosa bossa de votants pensionistes. Resulta inevitable recordar el mantra de Juncker: sabem què s’ha de fer, però no com guanyar les eleccions després.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF