Agustí Colom: “El 50% dels barcelonins volen que s’obri el diumenge, però això té costos sobre altra gent”

BarcelonaAgustí Colom (Barcelona, 1961) és professor de teoria econòmica a la UB i, des de fa uns mesos, és també el regidor d’Ocupació, Empresa i Turisme de Barcelona. Ell ha dissenyat la proposta que elimina l’obertura dels comerços durant els diumenges d’estiu.

Quan es va presentar l’últim model comercial a Barcelona, fa dos anys, els botiguers van dir que s’havia arribat a un cert consens sobre el nombre de diumenges que es podia obrir. Ara n’hi ha que estan empipats amb la vostra decisió d’eliminar aquesta norma. ¿Us preocupa que no hi hagi consens?

Sí, ens ha de preocupar que no hi hagi consens, però on no hi havia consens era en la situació actual.

Els botiguers deien que sí.

Quan vam obrir el tema era perquè existia una insatisfacció important pels horaris comercials. Nosaltres vam fer una enquesta online i una sèrie d’estudis. Les dades ens mostren que el 60% dels comerciants voldrien que no hi hagués cap diumenge d’estiu obert, i un 30%, que sí.

També hi ha una altra dada: més de la meitat dels ciutadans sí que volen que s’obri.

Sí, però estic parlant de comerciants. El petit comerç està insatisfet.

Si pregunten a algú que treballi el diumenge si vol deixar-ho de fer segurament dirà que sí, no?

Hi ha polarització. Un nombre important vol que s’obri, i un nombre important vol que es tanqui.

Per tant, ¿no caldria una solució intermèdia?

Sí, i l’hem estat buscant. Dels turistes que van sortir a comprar els diumenges d’estiu, només un 5% van dir que si no haguessin comprat aquell dia no podrien haver comprat en un altre moment. Entre els barcelonins, aquest percentatge va ser del 6%. És a dir, estem obrint per al 5-6% de la gent. És només una minoria. No construeixes una ciutat així.

¿On comença el dret del consumidor a comprar quan li va bé i on acaba el dret del botiguer a no obrir?

A les grans ciutats europees els comerços tanquen els diumenges.

Depèn de quines. Londres obre, París també...

París fa uns mesos que ho va començar a fer. Però hi ha altres grans ciutats a Europa. A Berlín tanquen, a Viena també... a la majoria de les ciutats. Si les botigues obren els diumenges la gent no consumirà més, consumirà el mateix. Totes les dades ens diuen que el volum de demanda està bastant acotat. Per tant, quan s’obre un dia més a la setmana no augmenten les vendes, sinó que es reparteixen de forma diferent. A més, això tindrà efectes sobre altres activitats. La gent anirà a comprar en comptes d’anar a altres activitats culturals o socials que també volem fomentar. Hi ha una impossibilitat de comptatibilitzar.

Per tant aquells que volen que s’obri...

El 50% dels barcelonins volen tenir l’opció de comprar el diumenge, però això no vol dir que després comprin. I la seva opció té uns costos sobre altra gent. Als botiguers potser no els surt a compte obrir el diumenge, però si deixem que ho faci tothom hauran d’obrir per no perdre clientela. I després, com que no cobriran els nous costos perquè les vendes no són més altes encara que s’obrin més dies, potser acabaran tancant. Madrid ha seguit una altra política, i els ha anat fatal. Ho sabem: per què hem d’experimentar amb una cosa que sabem que no ens funcionarà?

A part que hi ha molt menys turisme, a Madrid han optat per una llibertat total. Potser ens podem quedar en una zona intermèdia.

És el que nosaltres suggerim. Hi haurà 14 festius en què es podrà obrir: deu que marca la Generalitat (tot i que dos els deixen triar als ajuntaments) i quatre que marcarem nosaltres. Dos d’aquests seran al maig, que és quan hi ha una afluència turística comparable al juliol i quan el perfil del turista és més de compres que el que ve a l’estiu. Els altres dos seran a l’octubre. És una solució intermèdia, però pensada perquè els diumenges en què els botiguers hagin d’obrir els surti a compte.

A tot això, avui dia la llei del comerç catalana està suspesa pel Constitucional, així que ara els diumenges ja obre gairebé tothom que vol.

Obren només aquells que tenen menys de 300 metres quadrats. Obren grans cadenes, però només les que tenen botigues petites. Però la llei espanyola no afavoreix el comerç de proximitat, és cert.

Quin és el vostre model de comerç?

En el nostre model, el comerç ha de jugar un paper per ajudar-nos a tenir una ciutat equilibrada, sense trencaments de renda o ocupació entre districtes com els que estem veient. Per tant, ha de ser un comerç dispers, no concentrat en només algunes zones. El comerç és el que dóna vida, el que fa que no calgui fer grans desplaçaments i que, per tant, la ciutat també sigui més sostenible... Això ho té el comerç de proximitat, i aquest és el nostre model.

Com protegireu el petit comerç?

S’ha de posar fre a la competència que tenen dels grans operadors, que intenten erosionar els petits, amb qui competeixen per una mateixa demanda. Hem de limitar els grans centres comercials. Quan un gran comerç ven més, hi ha algú que ven menys. I hi ha una altra cosa que preocupa els petits botiguers: l’estandarització. Al centre de la ciutat algunes marques o franquícies estan ocupant tots els establiments i no deixen espai per als petits.

Però com ho limitareu?

Hem de fer un diagnòstic. Quan els elements negatius superin els positius, el sector públic hi ha d’intervenir. L’administració no pot impedir la llibertat d’ubicació i la llibertat de mercat, però sí que pot intentar condicionar quan creu que l’interès general ho demana. Hi ha mesures molt estrictes des d’un punt de vista urbanístic, com és un pla d’usos. Hem de valorar si cal arribar fins aquest punt, però s’hi pot arribar.

Us ho plantegeu?

No és una cosa que estigui plantejada ara mateix, tret d’algunes actuacions molt limitades, com hem fet per protegir els establiments emblemàtics. Però tenim eines.