“La vida a l’Àfrica era més perillosa que travessar el mar”

Els immigrants arribats a Lampedusa expliquen la duresa del viatge

L’Augustine té 28 anys i és nascut a Nigèria, però fa mesos que ja no hi viu. Es va escapar del país després que el grup jihadista Boko Haram matés gran part de la seva família, i des de llavors va estar vivint a Líbia. La vida al país nord-africà, immers en una espiral de violència, no li va anar gaire millor, però -com tants d’altres- s’hi va quedar a l’espera de la seva oportunitat per abandonar el continent. I l’oportunitat li va arribar fa una setmana.

Va pagar més de 4.000 euros a un desconegut per pujar en una embarcació amb centenars de persones i va iniciar un viatge de 24 hores per arribar a la costa italiana. Durant el trajecte no va poder menjar ni beure res i, amb una naturalitat que esgarrifa, admet que podria haver mort en qualsevol moment. La seva sort, però, va ser diferent de la del les 700 persones que ahir van perdre la vida intentant travessar el Mediterrani. L’Augustine va aconseguir arribar a Lampedusa i ja fa cinc dies que dorm al centre d’acollida de la petita illa al sud de Sicília. Tot i reconèixer que el seu viatge va ser perillós, assegura que el tornaria a fer: “La vida a Líbia, i a l’Àfrica en general, és més perillosa que travessar el mar”, sentencia, i així ho corroboren la major part dels que ho han pogut comprovar.

És el cas del Joe, que mira fixament el mar des d’una roca al port de l’illa. Només té 17 anys, i encara era més petit quan va abandonar la seva Ghana natal per anar a “treballar i fer diners” a Líbia. Hi va trobar feina, però ràpidament va veure que la situació era insostenible. “Hi havia combats a tot arreu”, explica, i no es pot estar de parlar de l’Estat Islàmic (EI): “És indiferent si ets musulmà o cristià, et maten igual. Et tallen el cap en nom d’Al·là, però menteixen”, diu. El Joe té clar que és precisament “gràcies a Déu” que ha aconseguit arribat a Itàlia. Ho va fer dilluns passat, en una embarcació amb 450 persones a bord. Afortunadament va poder beure una mica d’aigua i menjar alguna galeta durant les 14 hores que va durar el viatge, però deixa clar que va ser una mala experiència. “Et pot passar qualsevol cosa. No és gens fàcil travessar el mar”, repeteix a cada moment, però de seguida torna a celebrar la seva situació actual. “Itàlia és un país pacífic. La seva gent ens ajuda molt”, diu.

Cada cop més menors

Com ell, cada cop són més els menors -tal com ha denunciat l’ONG Save the Children- que emigren des de l’Àfrica, i molts d’ells ho fan sols. “Al centre d’acollida hi ha fins i tot nadons de 3 mesos”, diu el Biniam, de 32 anys. Ell té tres fills petits, però els va haver de deixar quan va fugir d’Eritrea. Obligat a ser soldat pel règim dictatorial que controla el país, va aprofitar la seva condició de guàrdia fronterer per escapar-se. D’allà va anar fins a Etiòpia, després al Sudan i, finalment, a Líbia, on va agafar la nau que el va portar a Lampedusa. “Vaig tenir sort. La meva embarcació estava molt bé. N’hi ha moltes que estan en males condicions i s’enfonsen fàcilment”, diu. Feliç d’estar en un país “lliure i democràtic”, el Biniam no pot deixar de pensar en la seva família, i lamenta: “Els meus fills ara ja ni em coneixerien”.

Esperant torn per embarcar

El Firaol viu el cas contrari. Procedent d’Etiòpia, va acomiadar-se dels seus pares i la resta de la seva família per buscar un país més democràtic. Tan sols té 16 anys, però ha viscut molt més que qualsevol noi de la seva edat. Abans d’aguantar 25 hores despert i sense menjar ni beure per arribar al port de Lampedusa, va estar a Líbia esperant el seu torn per embarcar. I allà hi va viure un autèntic infern. “Hi ha gent molt dolenta. Em feien dormir al vàter i només em donaven menjar un cop al dia”, explica, i confessa, sense por als ulls, que en algun moment de la seva odissea per arribar a Europa va pensar que podria morir.

De fet, tots els immigrants que passegen pels carrerons de Lampedusa admeten que s’han jugat la vida per arribar a Itàlia, però tots coincideixen que ha valgut la pena. “La gent està morint a l’Àfrica, és per això que volem venir a Europa. Somàlia, Kènia o Nigèria, és igual el país. Moren persones cada dia”, argumenta l’Augustine, que deixa molt clar quin és el seu únic objectiu ara mateix: “L’important per a mi és mantenir-me en vida”.

EDICIÓ PAPER 22/06/2019

Consultar aquesta edició en PDF