UN MOMENT CLAU

Sense sobirania només hi haurà espoliació i finançament injust

L'ex-president es mostra escèptic davant el nous sistema de finançament autonòmic

Les Illes Balears es veuen abocades, fins i tot dins un sistema polític que es considera democràtic i descentralitzat, a una situació de doble espoliació. Una és la conseqüència d'un sistema de finançament autonòmic que ens xucla recursos per destinar-los a altres indrets, la segona espoliació és conseqüència de la nul·la inversió pública de l'Estat a les Illes, que destina recursos que ens pertanyen a quimeres improductives de l'Espanya imperial, que encara perdura, almenys en les mentalitats de les elits madrilenyes. Les conseqüències d'aquesta situació ens afecten a tots i no hi ha ningú que estigui a recer, tots els àmbits de la nostra vida quotidiana duen l'empremta d'aquest espoli que patim, un espoli que no atura, ans al contrari augmenta any rere any.

Sovint, el govern autonòmic ens vol aixecar els ànims amb la creació d'un cert ambient d'optimisme a l'hora de parlar d’un nou sistema de finançament autonòmic, que una vegada més ens cuinaran a Madrid, tot i que la situació d’'impasse' que provoca, a tot l’Estat, la qüestió catalana bloqueja la tramitació dels Pressupostos Generals de l’Estat.

Encaram els problemes de sempre amb instruments ja assetjats abans. Bastir una plataforma d'entitats illenques per donar suport a les justes reivindicacions d'un millor finançament (jo sincerament crec que no n'hi ha cap, d'entitat de la societat civil de les Illes que no estigui d'acord amb aquesta necessitat). Però el joc del finançament autonòmic (com alguns pensen) dins el sistema polític actual no depèn de nosaltres, depèn del govern central, depèn (faltaria més) de Madrid. I a Madrid juguen amb tots, amb el sentit més literal d'aquest mot. El nostre govern coneix això, sap que serà impossible en les actuals circumstàncies redreçar-ho, i més en el marc d’un procés d’accelerada recentralització de l’Estat, ara revitalitzada per un nou (vell?) partit polític: Ciudadanos.

El govern de Rajoy juga les seves cartes, aplicant el mètode ideal per evitar aparèixer com a responsable d'un fracàs, anunciat i previsible, defuig el problema i ho planteja com una qüestió a resoldre per consens entre totes les comunitats autònomes. El PSOE estatal que també coneix bé com funcionen les bambolines del finançament autonòmic no ha piulat. I a més a més els de la "nova política" C's i Podemos fan com si la cosa no anàs amb ells. El ministre Montoro va proposar la creació d'una comissió d'experts per estudiar, deia ell, un nou sistema que no funcionàs com una loteria (greu afirmació, perquè en aquesta loteria sempre perden i guanyen els mateixos). El govern de les Illes va proposar una persona de prestigi i amb gran experiència, catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, amb experiència en l'estudi de l'eficiència del sector públic. Decisió encertadíssima! Molts pensaven que una comissió d'experts era un bon camí. Ben aviat s'adonaren que Madrid ens tornava a posar un parany: cada comunitat autònoma tindria un representant en aquesta comissió. Breu i clar, cadascú a defensar allò que es creu que és seu i amb les ordres ben clares, defensar les posicions actuals dels beneficiaris de la “loteria” que són majoria.
El ministre Montoro aconseguí el que volia, els tècnics van estar més pendents dels càlculs finals que de definir uns criteris objectius i justos. Ara ja ens diu que és gairebé impossible reformar a fons l'actual sistema. Que el sistema de finançament autonòmic no canviarà gaire. Fins i tot, ara per ara els illencs podem pensar que el nou sistema, si canvia alguna cosa, ho farà a pitjor. Guillem López Casanovas ens ho ha deixat ben clar: no es tracta de dissenyar un sistema amb objectivitat, no és una qüestió d’equitat establerta amb fonaments tècnics, és una simple lluita de polítics fins al darrer cèntim d’euro; com diem a Mallorca, una brega de cans.

El temps ens demostra que sigui quin sigui el camí que se segueix, sempre acabam allà mateix: un sistema de finançament autonòmic que ens perjudica i ens impossibilita el manteniment d'uns serveis socials, un sistema educatiu, un sistema sanitari, per posar alguns exemples, amb unes condicions que no tenen res a veure amb el que aportam fiscalment a l'estat espanyol. Els recursos que hauríem de rebre per dotar rendes d'inserció, millorar la qualitat i les ràtios dels nostres hospitals i centres educatius se'n van a altres comunitats. D'això que ells en diuen solidaritat, nosaltres en diem espoli. Si no es respecta escrupolosament el principi d'ordinalitat (no perdre posicions en recursos per càpita un cop distribuïda la solidaritat), i amb el model que es beslluma, això no es respectarà, no hi ha res a fer, no ens doneu falses esperances. Continuarem amb un sistema de finançament autonòmic insuficient i espoliador.

Mentrestant, i per distreure el personal, també surt a rotlle el fantasma de sempre: el REB (relíquia de l’antic REB). Ja n'hem tinguts uns quants, vam començar per un intent de REFIB (volia canviar la fiscalitat), vam passar a un REB, ara ens parlen d'un nou REB adequat al fet insular (aquesta vegada no s’atreveixen a parlar de REIB, amb I d’insularitat). Aquí també tot està pautat, s'implementa una llei que reconeix el fet insular i es deixa el seu desplegament via reglaments sectorials. Com sempre ens hi duen enganats, un full de ruta tan vell que necessita massa maquillatge per empassar-nos-el.

A l'hora de fer el balanç de trenta-cinc anys d'autonomia no podem perdre de vista que hem passat d'ésser la primera comunitat en renda per càpita a la setena, i això no aturarà. El paper que ens assigna l'estat espanyol a les Illes Balears és simplement el d'ésser una àrea turística (abans hi afegien l’expressió: de primer ordre), aportar doblers a l'Estat (divises, com digué l’il·lustre professor abans esmentat) i conformar-nos, que aquí es viu molt bé: una colònia amb tots els ets i els uts.

No serem res més que això, un territori, sotmès econòmicament i política fins que, amb valentia, agafem les regnes del nostre destí amb les nostres mans, i això té un nom: fer el camí cap a la plena sobirania, començant per la sobirania fiscal, i fer-ho abans d'acabar les forces, abans de fondre'ns com una espelma.

La societat civil ho haurà de fer, l’únic camí és l’empoderament cívic. Sense plataformes controlades per partits polítics que tenen un peu aquí i l’alte a Madrid. Sí, Madrid, el Madrid polític, el de les elits polítiques, burocràtiques i econòmiques, el que ens roba sense aturador. Ho diem cada dissabte al carrer.

Els habitants de les Illes no ens mereixem aquesta discriminació sagnant, no ens mereixem aquest espoli, que ja fa més de tres-cents anys que patim. És hora de dir prou, és hora de passar de l’autonomia a la sobirania. I no cal badar!

EDICIÓ PAPER 15/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF