Per què reclamam un millor finançament?

Director General de Pressuposts i FinançamentAra que ens trobam immersos en el procés de reforma del model de finançament autonòmic (una reforma que, per cert, ja té un retard de més de quatre anys i encara avui no sabem quan es concretarà), és pertinent recordar per què des de les Illes Balears reclamam una millora del finançament.

En primer lloc, convé tenir present que els recursos que ens arriben a través del sistema de finançament representen gairebé el 70% dels ingressos no financers de la Comunitat Autònoma. Per tant, la seva importància és cabdal per sustentar les polítiques de despesa que s’impulsen des de l’administració autonòmica. O dit d’una altra manera, una millora significativa de la qualitat dels serveis públics que presta la CAIB difícilment és assumible sense una millora del finançament autonòmic.

És clar que també és possible prestar més serveis i millors a partir d’una major eficiència i eficàcia de les polítiques públiques i que en aquest àmbit l’administració autonòmica (com la resta dels nivells d’administració) té encara un llarg camí per recórrer. Però la minimització de les bosses d’ineficiència, fonamental per evitar l’atròfia de l’Administració Pública que convidaria a la privatització dels serveis, no resoldrà per ella mateixa les creixents necessitats de prestacions i serveis de la nostra societat.

Polítiques socials: 70%

Així com els ingressos de la Comunitat Autònoma provenen principalment del sistema de finançament, les seves despeses estan bàsicament relacionades amb les polítiques socials (salut, educació, serveis socials, ocupació i habitatge), que absorbeixen el 70% del pressupost. No debades, les comunitats autònomes són les responsables de la majoria dels serveis que defineixen l’estat del benestar (només en quedarien fora les prestacions econòmiques incloses en el sistema de la Seguretat Social, en mans de l’Estat).

La comparació de la despesa en polítiques socials entre les diferents comunitats autònomes acostuma a ser l’argument que s’esgrimeix per justificar el mal finançament que suporten les Illes Balears. I efectivament, tot i que en els darrers anys el diferencial respecte de la mitjana s’ha vist reduït de manera substancial per diferents factors, Balears continua registrant un nivell de despesa social per càpita inferior a la mitjana de les comunitats autònomes i, sobretot, encara molt allunyada de les comunitats que hi destinen més recursos. Així ho assenyalen les dades de la IGAE, que mostren com el 2016 les Illes Balears gastaren 1.324 euros per habitant en polítiques de salut i 842 euros en educació, que representen, respectivament, 20 i 69 euros per càpita menys que la mitjana i 332 i 493 euros menys que la comunitat que hi destinà mes recursos, en ambdós casos el País Basc.

Però, com dèiem, hi ha alguns factors que han permès corregir aquestes diferències i que han facilitat que Balears recuperàs posicions en els darrers anys: la millora significativa del finançament des del 2009 respecte al model anterior, el major creixement relatiu dels ingressos tributaris per la conjuntura econòmica favorable dels darrers anys i la priorització de la despesa de caràcter social dins el pressupost autonòmic. Així, si bé en el període 2012-2015 Balears registrà, segons l’AIREF, una despesa en serveis públics fonamentals molt inferior a la mitjana, els importants creixements pressupostaris del període 2016-2018, amb el focus posat en les polítiques socials, apuntalen aquesta recuperació i permeten consolidar Balears en la mitjana pel que fa a la despesa social. De fet, si ens regim pels pressuposts inicials, ja el 2017 la despesa sanitària de Balears se situà lleugerament per sobre de la mitjana.

De fet, aquesta posició al voltant de la mitjana en termes de despesa es correspon amb la que ocupa Balears pel que fa als recursos que obté del sistema de finançament autonòmic, que el 2015 (darrer any liquidat) suposaven el 98% dels que reberen la mitjana de les comunitats autònomes.

Posició raonable?

El que és discutible aquí és si la mitjana és una posició raonable, considerant que no té en compte aspectes com l’impacte de la insularitat en el cost de prestació dels serveis públics, o que pel fet d’estar calculada per càpita no inclou la població no resident, com també que el nivell de preus relatius (el cost de vida) és més alt a Balears que, de mitjana, a la resta de les comunitats autònomes.

Però aquí entraríem de ple en la batalla de les necessitats de despesa, que és precisament allò que ha volgut evitar el Govern amb la seva proposta de nou model de finançament. I és que si el debat transcorre per aquesta banda, totes les comunitats esgrimiran els seus fets diferencials (densitat de la població, dispersió geogràfica, insularitat, tamany, etc.) i l’Estat veu adobat el terreny per acabar dirimint quines són les necessitats d’uns i altres, amb una valoració no sempre acurada de la realitat de cadascú.

Per això, el Govern de les Illes Balears defensa un model basat en el reforç de l’autonomia i la corresponsabilitat fiscal de les comunitats autònomes, de manera que les seves decisions de despesa siguin suportades principalment per les decisions que prenen sobre els seus ingressos. Alhora, també planteja un federalisme fiscal asimètric -reconeix que les necessitats i aspiracions de les comunitats autònomes poden no ser les mateixes-, que doni resposta als evidents símptomes de col·lapse que presenta avui dia l’estat autonòmic. I és que el model de finançament és la clau de volta dels reptes que afronta el binomi estat de les autonomies - estat del benestar: apostar per enfortir les comunitats autònomes és el millor camí per satisfer les demandes de més i millors polítiques socials que reclama la nostra societat.