MEMÒRIA HISTÒRICA

“Les emocions pel crim del meu padrí no afloriren fins l’any 2001”

Maria Antònia, neta d’Antoni Mateu, narra el silenci traumàtic dins la família

Eren les 6.30 h del 24 de febrer del 1937, avui fa just 81 anys. Antoni Mateu Ferrer (Inca, 1901 - Palma, 1937), era afusellat al conegut Mur de la Memòria del cementeri de Palma. Durant mig segle, se’n va parlar molt poc. Deixà la seva dona, Maria Llobera, i un fill de 6 anys d’edat, Bernat. “Mon pare feia 7 anys el setembre, i el meu padrí va ser assassinat el febrer”, diu Maria Antònia Mateu, la neta del batle d’Esquerra Republicana. Durant la seva administració es varen crear la banda municipal, la biblioteca municipal, i el laboratori de la casa Bressol, i es construïren l’Escola Graduada, l’Escola d’Arts i Oficis i el dispensari de la Casa de Socors. També es va comprar un solar en el camí vell de Llubí per construir-hi una altra escola i es va fer un projecte de conservació dels molins d’Inca.

La neta afegeix orgullosa que “encara em trob pels carrers d’Inca gent que el va conèixer i em diu que els duia a colònies, que era un home molt actiu en l’àmbit cultural i sanitari, amb moltes inquietuds, i d’origen molt pobre, tot i que va poder anar a Madrid, on, possiblement, va conèixer Manuel Azaña”.

Record dins la família

Varen haver de passar. Però més enllà de la història biogràfica, que va quedar perfectament plasmada al llibre Antoni Mateu Ferrer 1901-1937, un batle de laRepública, de Josep Córcoles i Baltasar Perelló, que va ser editat per l’Ajuntament d’Inca el 2001, hi ha una crònica familiar que Maria Antònia Mateu confirma que no va aflorar fàcilment. No era estrany. Entre el 1936 i el 1937 varen ser executats tres membres de la mateixa família: “El meu padrí, el seu germà Bernat, i l’home de la meva tia Bàrbara, Facundo Flores, que era nacional, però tenia bona relació amb el meu padrí i va ser assassinat a Menorca”. El trauma estava servit. “La meva padrina, la vídua, no va tornar a parlar-ne, i sempre era trist, i el seu fill, mon pare, fins devers l’any 2000, no ho va fer gaire, poc i en privat, però no públicament”, recorda Maria Antònia Mateu. La neta admet que “mon pare es va centrar en la vida. Era molt vividor. Jugador de futbol del Constància, un dels millors. No aflorien els fets ni els records”. La neta del batle republicà reconeix que, en alguna ocasió, aquesta posició del pare, quan ella era jove, va originar algun debat familiar, ja que ella volia recuperar la memòria del padrí, cosa que va fer per mitjà de la tia Bàrbara. Així i tot, a hores d’ara, Maria Antònia Mateu accepta el silenci del seu pare com a part del trauma causat en la seva infantesa, una reacció que Maria Antònia comparteix que va viure una bona part de la generació d’infants de la guerra, educats amb una eufòria i alegria forçada sota el règim dictatorial. 

L’acceptació

Varen haver de passar 25 anys de la mort del dictador perquè, finalment, quan l’únic fill d’Antoni Mateu, Bernat, amb 71 anys, acceptàs el que li va passar a son pare “i es desbloquejàs en públic”. “Durant l’homenatge es va simular un judici al meu padrí, en què se’l defensava justament. A mon pare, finalment, se li va rompre la carcassa que havia duit durant més de 60 anys i per primera vegada es va emocionar en públic. Va morir cinc anys després. Això m’ha reconfortat. S’ha de dir que el 2001 era batle d’Inca Pere Rotger, del Partit Popular, i el fet que fos un representant de la dreta va ser tingut en compte per mon pare. És com si hagués estat més necessari que fos així.”

Després del 2001, el reconeixement a Antoni Mateu Ferrer va anar en augment i, ara, cada any també és recordat al Mur de la Memòria de Palma, cada vegada per més gent, cosa que alegra la neta. Tot i això, Maria Antònia es mostra empàtica i es demana “que és de tots els altres afusellats i desapareguts pels quals no s’ha fet res”.

Les darreres accions de Mateu

Maria Antònia guarda a la feina la biografia, que mostra amb molta estima. Segons que s’hi recull, Antoni Mateu va escriure les darreres paraules als seus familiars i als seus col·legues de feina. En la carta a la seva dona, a més de l’amor que li demostra, li indica que és innocent dels delictes que se li imputaven i que els documents que se li atribuïen, guardats dins un calaix, no eren seus. En aquest sentit, en una altra carta acusa “els companys de la meva oficina de la responsabilitat de la meva mort”. Abans de les 6.30 h, fou acompanyat pels seus germans Bàrbara i Llorenç, i el seu sogre, Jordi Llobera. Segons que va recollir Guillem Fluxà del testimoni de Bàrbara Mateu, les darreres accions de l’exbatle varen ser rentar-se i mudar-se amb les millors robes perquè “com que me’n vaig net per dins, també me’n vull anar net per fora”. Encara va tenir força per ajudar Emili Darder, malalt, a asseure’s a la cadira on havia de morir. La biografia indica que “no va voler que li embenassin els ulls” i que una bala li va entrar pel coll, tacant-lo de sang, però la seva germana Bàrbara el va rentar “perquè tingués el rostre net”. A més, la biografia indica que va subornar els enterradors perquè el cos no fos enterrat a la fossa comuna. Posteriorment, el 1974, el seu fill Bernat va demanar al batle franquista Antoni Fluxà el seu trasllat a Inca. Fluxà va requerir l’autorització de Governació. Finalment, va ser traslladat “a condició que es fes en secret”. Secret rere secret, la història completa, i les emocions, no varen sortir fins el segle XXI. Silenci proporcionat al mal fet.

EDICIÓ PAPER 17/06/2018

Consultar aquesta edició en PDF