2017: L'ANY QUE CAIGUEREN LES MÀSCARES: JULIOL

La llei més important de la legislatura que no va satisfer ningú

La regulació del lloguer turístic es va trobar obstacles polítics i socials fins i tot després de ser aprovada

Tant el moviment ecologista com el de defensa de l’habitatge rebutjaren la regulació. / ISAAC BUJ

Multes de fins a 400.000 euros a les plataformes que comercialitzin habitatges sense llicència, la prohibició de llogar a turistes habitatges de menys de cinc anys d’antiguitat, una zonificació que establirà a quines parts de cada illa es podrà llogar i a quines no... I la possibilitat de poder destinar al lloguer turístic pisos i no només cases.

La reforma de la Llei turística “justifica una legislatura”, segons deia el fins ara conseller de Turisme, Biel Barceló, poc després de dimitir; però la realitat és que la nova regulació no va deixar ningú content: el moviment ecologista considera que és una llei massa permissiva amb el lloguer turístic i les empreses o propietaris que s’hi dediquen consideren que és massa restrictiva.

La tramitació parlamentària d’aquesta regulació va anar carregada de molta polèmica, ja que els poscionaments dins el Pacte tampoc eren homogenis i les realitats turístiques diferenciades a cada illa requerien una normativa adaptable a les necessitats de cada territori. El Consell d’Eivissa i alguns grups polítics de l’Ajuntament de Palma demanaven la prohibició del lloguer turístic en cases plurifamiliars perquè genera greus problemes d’accés a l’habitatge; a Menorca i a la Part Forana de Mallorca defensaven que és una eina democratitzadora del turisme i, mentrestant, es produïa una guerra d’estudis i informes en què alguns intentaven demostrar la manca d’impacte que genera el lloguer turístic a les nostres ciutats i uns altres advertien de l’increment desproporcionat de l’oferta de places a les Balears.

Finalment, el text va arribar a la votació parlamentària del 18 de juliol sense acord i amb una amenaça de Podem: si no s’aprovaven les seves línies vermelles (relacionades amb l’emergènciad’habitatge), votarien en contra de l’article que permetia llogar en plurifamiliars i, per tant, la llei quedaria extremadament restrictiva. Resultat? La coneguda com a llei Frankenstein.
Cada partit la va interpretar com va voler, però tothom coincidia a afirmar que era una normativa inaplicable. Varen ser necessàries dures negociacions dins un Pacte afeblit per arreglar el desgavell d’una norma que tenia articles contradictoris entre si i que regulava aspectes concrets del lloguer turístic a pisos però no permetia explícitament que pogués fer-se.

Setmanes més tard s’aprovava un decret fruit de les negociacions dins el Pacte que permetia el lloguer turístic a qualesvol tipus d’habitatge (complint determinats requisits) i que incorporava l’emergència d’habitatge com a problema derivat de la massificació turística.

També va entrar en vigor la moratòria de llicències d’un any, el temps que tenen els consells i Cort per aprovar la seva zonificació. Aquesta ha estat una oportunitat que empreses com Airbnb han aprofitat, ja que han demanat als seus usuaris que facin arribar cartes als representants polítics sol·licitant una regulació flexible que permeti el lloguer turístic al seu municipi. Més enllà d’això, la nova normativa estableix un sostre de places turístiques, fixat en 623.000, que pot variar (a l’alça o a la baixa) una vegada s’aprovin les zonificacions, però les tasques de control són imprescindibles: entre el 2012 i el 2016 les denúncies per lloguer turístic il·legal varen créixer un 392%.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF