EXHIBICIONISME DIGITAL

Com educar els infants a les xarxes

Benjamí Villoslada i Araceli Bosch són dos pares immersos en la tecnologia actual perquè també hi treballen cada dia. Villoslada és bitòleg i actualment director general de Desenvolupament Tecnològic, i Bosch té una agència de comunicació. Però quina és l’opció d’educació digital que han escollit per als seus fills? Quina exhibició en fan a les xarxes? Dues decisions oposades i alhora formades d’unes circumstàncies canviants que els pares han d’afrontar en el dia a dia

Na Maëlle va néixer amb un Instagram sota el braç. El seu pare, Benjamí Villoslada, creu que la branca digital ha de formar part de l’educació dels infants i això és el que procura fer amb la seva filla des que va néixer.

El fet d’utilitzar el mòbil i la tauleta amb na Maëlle “és part del nostre projecte educatiu amb ella. La nina viurà en un món audiovisual i l’expressió (com comportar-se davant d’una càmera) tindrà molta importància. Llavors nosaltres, publicant fotos de la nostra filla, el que feim és posar el llistó molt alt; les nostres fotos estan molt ben seleccionades. En canvi, no tenim imatges de la nina emprenyada o plorant o banyant-se perquè això consideram que és privat”.

Aleshores, segons els seus pares, si na Maëlle “en un futur vol fotografiar-se ella mateixa, ja tindrà una selecció molt acurada que li hem anat fent des que va néixer i creim que no es farà fotos barroeres ni segons de quines maneres”.

Els pares de na Maëlle han decidit elegir per a la seva filla la xarxa social Instagram sobretot “perquè ella encara no xerra. L’única cosa que pots publicar pràcticament d’un infant són fotos i és el que agrada. Encara més, a internet hi ha dues coses que agraden especialment, que són els moixos i els infants, i la nostra filla té la qualitat de ser fotogènica. Per al tema de les fotos, s’hi sap posar”, afirma el seu pare.

Però quina és l’edat perquè l’infant comenci a utilitzar un mòbil o la tecnologia digital? Villoslada creu que depèn dels pares, malgrat que per la seva companya i ell és “l’edat en la qual ja no es posen les coses a la boca i que tinguin prou mobilitat perquè no els caigui a terra i es rompin. Bàsicament això vol dir que un infant pot tenir mòbil, des del meu punt de vista, a l’any i poc d’edat”.

Televisió invasiva

Benjamí Villoslada deixa el mòbil o tauleta a la seva filla; “hi ha animals o instruments, i els toca, hi juga i hi passa molt de gust”. Per altra banda, però, “a ella la televisió no l’interessa gens, perquè la toca i no fa res. Per exemple, li agrada en Mic i el mira, però el vol tocar i veu que no reacciona i per això deixa d’interessar-li. Potser quan sigui més adulta li agradarà la televisió; de moment, no. Ara bé, sí que li agraden els llibres que interactuen; a la nina, el que li interessa és l’experimentació”, afegeix el seu pare.

“Nosaltres a vegades l’acompanyam en aquesta recerca amb mòbils o tauletes igual que amb els llibres; aprenem plegats, cosa que no pot fer-se amb la televisió, un mitjà, però, que està totalment acceptat en aquesta societat, a diferència d’altres suports més nous”. Villoslada conta que “de vegades em trob en casos en què en una taula els adults no admeten que miris el mòbil ni tan sols si tens un avís, però la televisió està engegada. A més, als adults no els sap greu fer-te callar perquè els interessa alguna cosa que diuen a la televisió i després et diuen ‘estàs amb el mòbil i no parles amb nosaltres”. Segons el bitòleg, per tant, hi ha molta més tolerància envers la televisió, malgrat que “és molt més invasiva i ocupa molt més espai a la casa. La gent que tenim cultura de mòbil gairebé no utilitzam la televisió perquè trobam que és molt invasiva amb la resta de persones de la família; altres voldran xerrar, llegir; en canvi, sentir un podcast amb els auriculars o mirar una sèrie a la tauleta és individual, tu dus el teu ritme, igual que una novel·la no la llegeix la gent en veu alta ni tampoc te’n diuen el final”.

És més, “hi ha persones que em diuen ‘Tens una filla d’anunci; si fos meva, la passejaria per tots els càstings’. Si jo tenc la meva filla a Instagram, moltes persones consideren que està malament, però que surti a la televisió ho trobarien bé. És que els pederastes no miren la televisió?”, es demana Villoslada.

A casa d’en Benjamí aprofiten el sopar plegats per explicar-se les experiències pròpies digitals, el que han vist a les xarxes o el que els ha passat. És més individual? “Sí, però els llibres també ho eren i ningú se’n queixava. Les persones més cultes tenen més respecte en els espais perquè no hi ha tanta dependència”, afirma.

Seguretat

“No hi ha res més perillós per a les persones que circular amb cotxe, moto, a peu o bicicleta; mai en la vida se’ns ocorrerà dir als nostres fills no surtis al carrer”, afirma. En canvi, “amb internet, pel fet que algú ha tingut algun problema, pel que sigui, la solució dels pares sol ser ‘no en tinguis’. Aquesta crec que no és la solució, has de poder xerrar dels perills d’Instagram o de Facebook de la mateixa manera que parles dels perills de la circulació”.
“Som jo que decidesc com vull sortir a les xarxes, quan i en quina aplicació; i si crec que se’m viola la intimitat o la de la meva filla o es fa un mal ús de la seva imatge, ho he de denunciar immediatament”, assenyala Villoslada, que diu que les lleis vigents ho emparen.
L’educació per a la seva filla és que “vegi que els seus pares s’han esforçat en la seva educació digital i que ella sigui exigent com ho són els seus pares. Això li servirà perquè aprengui que ha d’estar bé a internet, en un lloc on estàs exposat constantment, igual que si la conviden a dinar ha de saber comportar-se. Les fotos, si són dignes, per què no publicar-les?”, conclou.

Una perspectiva més restricitiva

El cas d'Araceli Bosch

Araceli Bosch és periodista i està al capdavant d’una agència de comunicació. Té un fill de 10 anys, en Guillem. Pel que fa a l’educació digital del seu infant, és força més restrictiva que no pas Villoslada.

“Em sorprèn molt la quantitat de fotografies que fa la gent. Veig créixer infants que ni conec ni he vist mai per les fotos que en pengen els pares. Contínuament publiquen fotos dels seus fills i, generalment, en una faceta amable; no sols veure infants ni que siguin lletjos o que estiguin enfadats ni que treguin males notes, ni que s’hagin barallat amb els seus amics. Sempre veim la cara més bona de tot, però aquesta també és la filosofia de les xarxes, igualment passa amb els adults”, considera Bosch, qui, per una banda, creu que això “és exhibicionisme i, per l’altra, és reafirmació de cadascú. Som feliç, estic orgullós del meu fill i per això el mostr, com una manera de compartir amb la gent”.

Sense permís

Araceli reconeix que de vegades ha posat algunes fases “evolutives” del seu fill, perquè “em fan molta de gràcia, però sempre sense ensenyar-lo. I darrerament sempre pensava en algunes persones que exposen els seus fills de determinada manera i no els demanen permís. Són menors; estàs ensenyant a tothom de manera indiscriminada i oberta la vida d’aquests infants públicament a les xarxes socials i ells no es poden defensar. Quan aquests infants siguin grans, la seva història serà allà, ni la podran controlar, ni els han demanat permís per fer-ho”, recalca la periodista.

De fet, Araceli Bosch ens explica que “fa mesos va sortir als mitjans de comunicació la notícia d’una al·lota de 13 o 14 anys que havia denunciat els seus pares perquè havien estat mostrant la seva vida a Facebook. Hi havien mostrat de tot: des que li canviaven els bolquers fins a coses íntimes de la seva vida privada. Per tant, aquesta nina es trobava amb la seva intimitat absolutament violada i jo crec que molts de pares posen els seus fills en aquesta situació”.
Per una banda, “mostren la intimitat de l’infant, i per l’altra, crea una dependència, perquè tot el que fa ho ha de mostrar. Sabeu la quantitat de selfies que es fan els pares amb els seus nins?”, reflexiona.

Així mateix, apunta: “Això no sé si és educació. Jo crec que l’educació digital és una altra cosa”. Bosch considera que els infants no han de tenir un compte d’Instagram fins que no han fet els 13 anys, tal com marca la legalitat de l’aplicació, i igualment amb Facebook fins als 16. “Per molt que el meu fill em digui: ‘els meus amics tenen Instagram’, jo li dic: ‘Tu no pots. Veus què posa aquí? 13 anys Tu els tens? No, idò no pots”. Malgrat que “els infants en són conscients, el meu fill de vegades em diu ‘Jo faig una foto i tu la penges a Instagram, vejam quants de likes té’. La seva obsessió és saber quants de likes té”.

Per Bosch, l’educació digital “és que entenguin quin és l’instrument, l’abast i per a què serveix, i crec que els estam educant amb tanta foto i tanta cosa cap al culte a la imatge pròpia, que només són capaços de creure’s feliços o guapos o intel·ligents si els altres els ho diuen en forma de like o de retuit”.

Guillem no té permís per sortir a les fotografies del Facebook de la seva escola; potser en tota la classe només hi ha tres infants que no tenen permís dels pares i això, sense voler-ho, som conscient que el discrimina molt, però li explicam ‘Jo no vull que usin la teva imatge per fer publicitat del centre, per exemple, però si estau tots junts tota la classe no passar res’. I malgrat que ell diu que no vol sortir i que no li agrada veure la seva imatge a les xarxes, se sent discriminat si tots els seus amics tenen Instagram o Facebook i ell no”.

En Guillem té un mòbil antic dels seus pares només per fer fotografies i jugar a algun joc. “Molts de tutorials de YouTube els mir devora ell, perquè crec que també és una altra manera d’educar. Si en surt un que diu moltes paraulotes, l’infant és conscient que ho ha de llevar i és llavors quan cercam un youtuber educat. Però tots aquests youtubers demanen un like contínuament i això és el que ells perceben de les xarxes socials”, afegeix la periodista.

“Allò que intent amb en Guillem és que entengui que jo tenc un Facebook, que vegi amb qui em connect, quin tipus de coses hi pos, que vegi la meva imatge virtual. Sap que tenc un Instagram, que hi penj molt poques fotos meves, i ho faig sabent que d’aquí a tres dies ell em superarà”, explica.

“I com que en Guillem no té WhatsApp, hi ha amics del meu fill que m’envien missatges dirigits a ell. No puc entrar en conversa amb un infant per WhatsApp. Explicar-li que ell encara no en pot tenir forma part de la nostra educació digital”, conclou Araceli Bosch.

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF