De la capella de cantors del segle XIII a l'esplendor de la cort del duc de Calàbria

MusicòlegVa ser el 1297 quan Jaume II va redactar el primer document que dóna testimoni de la creació d'una incipient capella de cantors per al servei de la reialesa catalana. La capella va disposar d'entre 4 i 6 cantors, i el nombre va augmentar a mesura que creixia l'interès del reis de la Casa de Barcelona per la recepció del repertori i les noves sonoritats de l' ars nova . En aquella època la capella comptava amb cantors i instrumentistes catalans, francesos, italians, flamencs i alemanys. L'entronització de Ferran d'Antequera (1412-1416) va obrir les portes a la incorporació de cantors i ministrers procedents del regne de Castella.

Alfons IV el Magnànim, rei de Catalunya-Aragó (1416-1458) i de Nàpols (1442-1458), va voler disposar d'una capella musical feta a imatge de la capella pontifícia, per la qual cosa va fer venir a Barcelona alguns dels cantors d'origen flamenc, francès i alemany que servien a les millors cases cardenalícies de la ciutat papal. L'admiració musical que aquella capella suscitava a tot Itàlia duia implícita l'admiració envers la particularitat d'una sonoritat instrumental, d'un model tímbric vocal, d'una tradició i una estilística interpretatives indestriablement unides a l'especificitat del seu repertori català i hispànic, del qual formaven l'expressió original, tal com es fa palès en el repertori polifònic del Cançoner musical de Montecassino .

Durant l'època de Ferran II la capella reial va triplicar els seus membres: de 17 cantors el 1479 va passar a 46 a partir del 1505. Arran de la defunció, el 1504, de la reina Isabel de Castella, Ferran hi va incorporar els millors músics que la reina tenia al seu servei. Ferran va exercir el mecenatge artístic i musical d'ençà que va ser coronat rei de Sicília, el 1468, i fins a la seva mort, el 1516. Aquesta data assenyala també la desaparició del mecenatge reial a Catalunya.

Cal tenir present que la Hispània dels Reis Catòlics era essencialment la Castella d'Isabel i que l'absentisme reial dels països de la confederació catalano-aragonesa va ser una realitat quasi permanent. De fet, Barcelona ja havia cedit el relleu a València quan, en el mapa hispànic, Sevilla iniciava l'ascensió econòmica i cultural amb la descoberta del Nou Món. La noblesa i la baronia catalanes, dispersades i dividides, oferien una minsa alternativa a la desaparició de l'antic esplendor reial.

Malgrat tot, hi ha prou dades per donar testimoni, si més no, de l'existència d'algunes de les seves capelles musicals. Aquest és el cas de les que van mantenir l'infant Enric d'Empúries, lloctinent general de Catalunya entre el 1479 i el 1494; la família Requesens, la residència dels quals va passar a rebre la denominació de Palau de la Comtessa i va albergar una capella musical que va excel·lir en la Barcelona dels segles XVII i XVIII, i la puixant família Cardona, hereva del patrimoni de la casa ducal d'Empúries i relacionada amb la confecció del repertori del Cançoner musical de Barcelona .

Tanmateix, la Barcelona de l'últim terç del segle XV havia contemplat amb impotència com els homes de negocis i els professionals de les arts emigraven cap a Nàpols o València per refer les seves hisendes i exercir els seus oficis en un marc més propici. La crisi que es va desfermar arran de la guerra civil del 1462-1472 va fer que els músics catalans de més renom -els dos Mateu Fletxa, oncle i nebot, Pere Vila i Pere Alberch, entre d'altres- es desplacessin a València atrets per la riquesa, per la puixança artística i pel paper de pont i centre d'intercanvi musical amb Itàlia.

L'esplèndida capella valenciana

Aquesta capitalitat musical respecte a Barcelona va culminar amb l'assentament a València de la cort de Ferran d'Aragó (1488-1550), duc de Calàbria i fill primogènit del rei de Nàpols. En aquesta època apareix a València una esplèndida capella musical amb més de quaranta cantors i instrumentistes, i el testimoni de la qualitat del repertori l'ofereix el cèlebre Cançoner del duc de Calàbria , imprès a Venècia el 1556, amb obres que es poden atribuir a Juan del Encina, Pere Joan Aldomar, Mateu Fletxa el Vell, Bartomeu Càrceres i Cristóbal de Morales, entre d'altres. Una altra font musical important en relació amb la cort valenciana és El cançoner musical de Gandia , un manuscrit de la cort dels ducs Borja de Gandia, especialment el futur sant Francesc de Borja (1510-1572), i configurat per 51 obres de repertori eclesiàstic: misses, salms, motets, himnes, antífones, càntics i villancets religiosos d'autors com Bartomeu Càrceres, Pedro de Pastrana, Joan de Cepa, Alonso -probablement Alonso de Mondéjar- i Ginés Pérez.

Durant el segle XVI, la noblesa i la baronia dels països de parla catalana -llevat dels casos esmentats- no va disposar de prou recuros per seguir mantenint les capelles musicals, cosa que va propiciar que l'única alternativa mínimament estable a la desaparició dels nuclis cortesans de creació musical es quedés a les mans dels centres eclesiàstics: les catedrals de Barcelona, València, Saragossa, Tarragona, Tortosa, Girona, Lleida i Vic van esdevenir l'aixopluc d'alguns dels antics cantors de la reialesa i la noblesa catalanes, que, sovint sota l'empara reial, fruïen de prebendes que els van vincular als centres catedralicis.