OBSERVATORI

Menors infractors: canvi de rumb

Entrevista al director de l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor

Menors infractors: canvi de rumb

Tradicionalment s’ha considerat aquest col·lectiu com els joves dolents que se les han de veure amb la justícia i als quals s’ha de castigar per les seves conductes infractores: “qui la fa la paga”. Aquesta idea comuna ha estat fonamentalment una resposta defensiva de la societat enfront de tots aquells joves que desafien les normes socials. Quan es parla de menors infractors, se sol fer més recalcament en l’adjectiu infractor que en el de menor. Resulta difícil tenir una perspectiva comprensiva de per què un menor arriba a cometre un delicte o una infracció. Solen ser protagonistes de les pàgines de successos, però no es parla mai de la història que hi ha darrere d’aquests menors. Si hi gratàssim una mica, ens trobaríem amb històries de fracassos acumulats a les seves vides, a l’escola, a la família, a la seva comunitat. A la vegada trobaríem amb tota probabilitat una manca d’intervencions socioeducatives, socialitzadores, terapèutiques i protectores reeixides, que evitassin un camí desviat del menor quan aquest expressa els primers signes (de conducta) primerencs que ens diuen clarament que qualque cosa no marxa (bé) en la vida d’aquests infants.

És cert que el perfil dels menors infractors en aquests moments ja no respon únicament al de menors, fills de famílies vulnerables, desbordades per l’estrès vital, amb conflictes convivencials, relacionals i de precarietat econòmica; amb pares que, en alguns casos, cerquen calmants per a tant de patiment com poden ser l’alcohol i les drogues; en què els infants són supervivents d’aquests drames familiars. Ara tenim també adolescents emperadors, fruit de la sobreprotecció parental, que s’han fet seu el poder a les llars i que l’exerceixen arribant fins i tot a la violència física contra els pares. També menors assetjadors en les xarxes socials que humilien i manipulen les seves víctimes en el món virtual, situacions totes aquestes que són denunciades i que arribem als jutjats de menors, on moltes de les quals conclouen amb condemnes de privació de llibertat i internament als centres en règim tancat. També s’ha de dir que en un percentatge molt elevat d’aquests menors es detecten patologies psiquiàtriques i/o addictives. Per tant, tenim un espectre més variat de menors infractors que fa uns anys.

El cas és que tots aquests al·lots i al·lotes varen començar en el seu moment a donar signes de comportament, d’estratègies relacionals o símptomes que parlaven de la necessitat d’ajuda als nins i a les seves famílies per reconduir la situació, per resoldre les dificultats i els conflictes que es donaven en l’àmbit familiar, escolar, comunitari o entre els iguals, i de fer un seguiment exhaustiu de la seva evolució posterior.

L’opinió que solen manifestar els joves que han passat per mesures d’internament als centres en règim tancat és que els centres han estat per a ells un temps perdut en què varen haver d’aprendre a posar en marxa mecanismes psicoemocionals de supervivència per poder sobreviure en aquest entorn hostil. L’elevat índex de reincidència de nous delictes en aquests menors ens ha de fer pensar si no haurem de replantejar-nos l’actual sistema de justícia penal juvenil que, malgrat les seves teòriques finalitats reeducatives, rehabilitadores i resocialitzadores, en la pràctica queden molt lluny d’aconseguir els seus objectius. La societat ha de poder tenir una visió més entenedora que aquests fracassos no són únicament dels menors o de les seves famílies, sinó de la societat, que no ha posat els mitjans efectius per poder reconduir aquests itineraris de fracàs vital.

Un canvi d’enfocament, fa falta. En primer lloc, s’ha de poder garantir a cada racó de la nostra geografia balear una millor i més eficient detecció i resposta als primers signes de malestar emocional, relacional i/o psicològic en els infants, mitjançant la potenciació dels recursos comunitaris que treballen a prop de les famílies, com són l’escola, el centre de salut, els serveis socials, els de lleure i oci, les associacions i entitats comunitàries, etc. Garantir la continuïtat en l’atenció integral d’aquestes nins i nines, com també el suport a les famílies que ho han de menester, oferint-los recursos de respir, a més de referents adults propers amb una influència positiva.

D’altra banda, cal reenfocar l’abordatge de la infracció o el delicte dels menors, com ens deia recentment a Palma la fiscal de menors de Tenerife, enviant -en la fase de diligències i en els casos que no siguin delictes molt greus- els menors i les seves famílies a programes intensius d’intervenció familiar i d’orientació formativa-laboral, com són els programes Ancla, de les Canàries; el TMS (teràpia multisistèmica), que es fa a més de 500 serveis al món, i Arrels Familiars, a Itàlia, i un llarg etcètera.

L’èxit de programes d’intervenció familiar i d’inserció sociolaboral amb joves infractors és molt elevat i arriba en més del 86% a no reincidència de noves conductes infractores i amb una integració social satisfactòria d’aquests joves, com és el cas del TMS. Tot i que a la nostra comunitat s’està ampliant el nombre de programes que treballen amb aquests menors per part de la Direcció General de Menors i Família de la CAIB i per part d’alguns consells, com el de Menorca, amb infractors de menys de 14 anys, un recurs fonamental continua sent el de mesures d’internament en centres de règim tancat, amb una previsió actual d’ampliació de places al centre d’Es Pinaret. En aquest any s’han pres 306 mesures jurídiques privatives de llibertat en menors a la nostra comunitat autònoma. A tot això s’hi afegeix la manca d’immediatesa de la mesura judicial en relació amb el delicte comès, ja que passen habitualment molts de mesos entre el moment en què el menor comet un delicte i la compareixença davant l’equip fiscal o del jutge, i la mesura interposada, amb el caràcter antipedagògic d’aquesta situació.

En la meva opinió, hem de poder afrontar amb valentia i amb una visió àmplia aquest problema, tant des del món judicial com des de les administracions públiques implicades, per no continuar fent més les mateixes coses si sabem que no donen bon resultat; i, per contra, apostar per una reorientació de les polítiques dirigides als menors infractors cap a la implementació de programes i recursos com els exposats abans, la redefinició dels rols professionals que treballen amb aquest col·lectiu, delimitació de temps processals més coherents amb la finalitat educativa de les mesures judicials, etc. És el moment de revisar el que s’està fent amb honestedat i apostar clarament per un canvi de rumb en les polítiques públiques dirigides als menors infractors.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 14/01/2018

Consultar aquesta edició en PDF