"La solució no està en el conflicte"

Les paraules de Bauzà atribuint a la immersió lingüística el fracàs escolar han indignat experts, representants del sector educatiu i professionals, que reclamen diàleg i rigor per resoldre un problema tan greu

La pregunta: És la immersió lingüística la causa principal del fracàs escolar a Balears?

Martí X. March Cerdà 

Les paraules del president Bauzá en què atribueix el fracàs escolar a una legislació socialista estatal i a una normativa d'immersió a les Balears reflecteix, en la meva opinió, la manca de rigor en l'anàlisi de la realitat educativa, expressa el nivell d'ideologització amb què s'aborda la qüestió escolar i demostra la simplificació a l'hora de cercar solucions als importants problemes que té plantejats el nostre sistema educatiu. Una cosa és certa: no vivim en terra de meravelles, però tampoc no vivim en el pitjor dels escenaris educatius. La realitat és més complexa, però les solucions hi són.

Tanmateix, a l'hora d'analitzar aquesta qüestió, és necessari partir d'una sèrie de punts fonamentals: 1) La legislació que hi ha hagut fins ara sobre la llengua no es fonamentava en la immersió lingüística; qualsevol afirmació en aquest sentit no respon a la realitat. 2) Si hom analitza la situació de l'ensenyament en català a les escoles de les Illes Balears, es posa de manifest una gran diversitat i pluralitat entre l'escola pública i la privada, entre els diversos nivells educatius, entre les matèries, entre illes i entre les diverses zones urbanes, rurals i turístiques. Afirmar que el nostre sistema educatiu es caracteritza per la immersió no respon a la veritat. 3) El fracàs escolar té moltes causes. Per què, per exemple, amb una mateixa legislació educativa estatal, el fracàs escolar a Euskadi resulta prou inferior al de les Illes, i a Andalusia -que no té més que una llengua oficial- resulta semblant al de Balears?

El nostre sistema educatiu necessita de solucions, però aquestes només es poden fer des del rigor, des de les evidències, des de la complicitat, des del pacte. Hem de descartar la simplificació, la ideologització i la crispació. La solució no està en el conflicte; està en el diàleg. La veritat educativa és compartida. Quan posam fil a l'agulla?

Josep de Luis   

Atribuir el fracàs escolar a la immersió lingüística és una estupidesa comparable a defensar que el president de les Illes Balears ostenta únicament atribucions de representació i de direcció, però no de gestió. Les dades publicades recentment mostren com la comunitat autònoma amb un major índex de fracàs escolar és Andalusia (32,5%), seguida de Castella-la Manxa (31,6%) i en tercer lloc les Canàries (31,5%). Objectivament no és possible relacionar la immersió amb el fracàs, ja que el model educatiu dels tres llocs de l'estat espanyol capdavanters en fracàs és 100% en castellà.

Però sospit, de fet n'estic segur, que la croada falsària del president no va dirigida a combatre la immersió en la llengua de Cervantes. El que s'odia des del Consolat de Mar és la llengua de RamonLlull. Em sembla una pèrdua de temps pretendre raonar amb qui, des la radicalitat obsessiva i sense gens d'estima a la nostra gent, només beu del filofalangisme engrescat a generar un conflicte social al voltant d'una qüestió sobre la qual, fins a la data, tots els governs de les Illes Balears (de dretes i d'esquerres) havien sabut trobar el pols de la pacífica convivència ciutadana. Fins ara, en què una colla de professionals de la crispació, perquè no se'ls coneix altra ocupació, que viuen d'enfrontar pares a les escoles, són escoltats pel màxim irresponsable polític fins al punt d'inventar-se curioses explicacions a qualsevol problema, per acabar donant sempre la culpa a l'única llengua pròpia de les Illes Balears i, per tant, dels seus ciutadans: el català. Segons Einstein, només hi ha dues coses infinites: l'univers i l'estupidesa humana, i la primera no és segur.

Marc González

En contra del que es pensa en algun departament de la Conselleria d'Educació, l'article 20 del Decret que regula el tractament integrat de llengües a les escoles -el TIL- no requereix cap tipus d'interpretació, perquè la seva literalitat és clara i llampant.

Quan es publicà el decret, tot i la reacció d'un sector important de la comunitat educativa, ja s'endevinava que l'article 20 suposaria una porta per a l'aplicació raonable i progressiva d'un model trilingüe a les escoles, tal com ahir mateix demanà la UIB. Ara, es pretén afirmar que l'article 20 diu allò que és evident que no diu i, a més, es fa mitjançant unes instruccions basades en un suposat informe jurídic que, en tot cas, el que no poden fer és deixar buit de contingut el dret a l'autonomia pedagògica dels centres i la possibilitat d'adequar el projecte educatiu a la realitat social i lingüística dels seus alumnes.

Forçar les normes fins al punt de fer-los dir allò que clarament no diuen és incendiar innecessàriament un debat que ja era prou calent. Cedir a les pressions de sectors extremistes que l'únic que volen és rebaixar l'ús social de la llengua catalana és una insensatesa i el govern no pot actuar al dictat d'aquests grupuscles.

El fracàs escolar que patim no té res a veure amb l'ensenyament en llengua catalana, com insistentment se'ns vol fer creure. Associar llengua i fracàs és només un exercici de desconeixement profund de la realitat de les nostres escoles. Per això, crec que el que hem de fer entre tots els agents educatius és centrar el debat en aspectes tècnics per tal de millorar el coneixement de les llengües en els centres i defugir de tota polèmica estèril i manipulada.

Miquel Àngel Llauger

A les aules de l'Institut Sureda i Blanes de Palma hi ha la mateixa diversitat de fesomies i de pigmentació que en els carrers de Son Gotleu. Xinesos, mallorquins, eslaus, gitanos, castellans, africans, magrebins, equatorians: és allò del gresol de cultures, que alguns associen a la conflictivitat i uns altres preferim lligar a una estimulant riquesa. Les coses com són: la llengua de relació dels alumnes és aclaparadorament la castellana. Però el dia a dia ens dóna moments encoratjadors: un mallorquí de Rússia de dotze anys contant la rondalla de la flor romanial, o una mallorquina del Marroc de desset anys recitant Bartomeu Rosselló-Pòrcel amb desimboltura.

La llengua d'ensenyament del centre és el català. Això no ha fet que sàpiguen més català que castellà: les proves diagnòstiques del Govern certifiquen el contrari. Aquesta dada ens referma en un convenciment: si no ensenyàssim en català, aquell objectiu proclamat de dotar els alumnes de plena competència en les dues llengües seria més que inassolible. El català que els alumnes no parlen a casa ni amb els amics, el català que no usen per veure la televisió, convertit en una simple assignatura, esdevindria poca cosa més que un llatí modern.

Hi ha una altra dada positiva: les famílies accepten plenament el català com a llengua de l'ensenyament. Per això, paraules com les que ahir va proferir l'apotecari de Marratxí són tan irresponsables, forassenyades i completament insensates. Què sap ell, que es deu nodrir ideològicament de dejeccions de tertulians ultramuntans? El més limitat dels nostres alumnes (mallorquí, búlgar o gambià) li fa cent voltes en valors com els de la convivència i l'acceptació de la pluralitat.

EDICIÓ PAPER 14/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF