Publicitat
Publicitat

L'exposició a la bombolla féu inevitable entrar a BMN

L'entitat s'associà amb alguns promotors que punxaren fort

Afirmava irònicament el conseller català de finances, Andreu Mas-Colell, en un recent acte a Palma, en referència a les causes que havien impedit els economistes i els teòrics albirar la magnitud de la crisi actual, que "els economistes teòrics no ens creiem les coses fins que no hi ha models que ho demostrin; el problema és que els models no es demostren fins que les coses passen". Mas-Colell es referia a l'irresolt debat econòmic i polític entre austeritat i estímul, que condiciona decisions de govern dels estats i la realitat més mundana dels ciutadans d'aquesta banda del món.

Segurament una imprevisibilitat semblant es podria adduir en el cas de la trajectòria de Sa Nostra, des del lideratge com a caixa regional a les Illes fins a la segregació gairebé obligada cap a un banc format per un conglomerat d'entitats similars, amb seu central a Madrid. Un procés que molt probablement tingui a veure més amb causes externes a les caixes que les derivades de la seva pròpia gestió: crisi mundial, elevació del deute públic i augment del risc-país, dificultats de finançament en els mercats interbancaris, ineficiència dels controls financers... Com a part d'aquest cúmul de causes externes, l'economista Miquel Alenyà afegeix la reaparició de "l'antiga pugna entre caixes i bancs" a l'Estat. Els bancs haurien anat perdent progressivament quota de mercat en el negoci bancari i haurien pressionat les autoritats i aprofitat l'avinentesa per "eliminar les caixes, que havien aconseguit un 50% del mercat, perquè eren molestes per a determinats sectors bancaris tradicionals".

D'altra banda, el també economista, exconseller d'Economia del Govern balear en temps de Gabriel Cañellas i actual president del Cercle d'Economia de Mallorca, Alexandre Forcades, centra les seves diatribes cap a l'òrgan de supervisió: "falla el Banc d'Espanya; en època del creixement de les caixes, no hi havia res millor que el crèdit a la construcció", que funcionava com a garantia, però el Banc d'Espanya no controlava que "els diners venien de l'estranger". Forcades afirma que en "època del boom de la construcció, els bancs i les caixes van ignorar les limitacions en les concessions de crèdits i hipoteques. El mercat estira la demanda i els organismes de control no hi van dir res". Forcades sosté que "a Balears el Govern no tenia cap mecanisme per efectuar aquest control i que confiàvem en el consell d'administració i la comissió de control de Sa Nostra".

Totxos i polítics

En la caiguda de l'imperi de les caixes d'estalvi a Espanya tal com les hem conegudes, i la seva transició cap a les fundacions bancàries, també hi concorren circumstàncies internes de cada entitat. Així, autors i analistes han coincidit a aïllar dues de les 'patologies' en el model de gestió de la immensa majoria de les caixes espanyoles: la ingerència política en les decisions de les entitats financeres i la sobreexposició a la bombolla immobiliària. Encaixa aquest clixé amb Sa Nostra?

Miquel Alenyà, amb passat com a gerent de la Fundació de l'obra social de Sa Nostra, creu fermament que el problema a l'entitat balear "no s'ha degut a l'entrada de polítics als seus òrgans de decisió. A partir dels anys 90, a Sa Nostra hi entren representants de les institucions, no necessàriament polítics, i es fa un procés de formació i informació perquè puguin prendre decisions adequades". Alenyà afirma contundent que "és fals que les caixes estiguin en mans d'incompetents". Per contra, Carles Manera, l'exconseller d'Economia sota presidència del socialista Francesc Antich i catedràtic d'Història de l'Economia per la UIB, no es manifesta en contra del procés de designació de polítics dins de les caixes, però sí que "els designats hagin estat persones sense els coneixements bàsics per formar part d'un consell d'administració". Manera, que presencià com a conseller tot el procés d'integració de Sa Nostra a BMN, creu que la caixa balear "ha fet operacions condicionades per àmbits polítics" i apunta a "polítics en càrrecs directius de caixes que rebien ordres del president de la Comunitat; en època de (Jaume) Matas, hi havia una ingerència directa ".

En el que hi ha consens és en la determinació de l'esclat de la bombolla immobiliària com a detonant per a la debilitació de la situació financera de Sa Nostra. La impossibilitat de recollir el fruit de les inversions fetes, i per tant de retorn dels crèdits demanats al mercat interbancari, provoquen la minva de les reserves de capital de qualitat ( core capital ) de l'entitat. Aquest fet, conjuntament amb les progressives reformes legislatives que apujaven les exigències d'aprovisionament de reserva de capital i l'augment dels marges de solvència, provoquen que finalment l'única sortida per a Sa Nostra sigui la de la fusió freda amb altres entitats amb el mateix problema, la seva bancarització i, com a conseqüència, la renúncia al seu estatus de caixa d'estalvis tradicional.

Una font solvent, coneixedora del funcionament intern de Sa Nostra, assenyala que en el llindar del canvi de segle totes les caixes "entren en una cursa desordenada per créixer, gens reflexionada; el volum (de la caixa) es converteix en valor estratègic. Totes les entitats creixeren intuïtivament en una competició violenta". I l'ariet que permetia obrir noves oficines i fer nous clients era el mercat immobiliari i la concessió d'hipoteques. Segons la mateixa font, les entitats tenen la necessitat de fomentar la construcció de nous habitatges, amb la qual cosa es converteixen en copromotors, "però de sobte l'entitat financera s'adona que en aquesta operació corre un gran risc de perdre el capital aportat, i que és el promotor privat el qui té la gran perspectiva de negoci". En el moment de la fallida d'algunes de les promocions, és l'entitat financera la que ha d'assumir les pèrdues: "Quan aquestes societats entre promotors immobiliaris i l'entitat financera tenien dificultats, era Sa Nostra la que acabava assumint la participació de la resta dels socis; en aquestes operacions ja no es respectaven els valors tradicionals de Sa Nostra, eren operacions especulatives". Un fet que quedà al descobert quan el Grup Drac de Vicenç Grande declarà el concurs de creditors, el juny de 2008, deixant Sa Nostra com una de les entitats financeres perjudicades.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 17/12/2017

Consultar aquesta edició en PDF