“Esperava una victòria moral, no creia que arribéssim als polítics”

Barcelona“Hauríem de menjar alguna cosa, no, Katu?” Són les dotze del migdia tocades i Mariana Huidobro no ha esmorzat. Aquesta dona que va saltar a les pàgines dels diaris fa gairebé nou anys amb la seva vaga de fam contra l’empresonament preventiu del seu fill, Rodrigo Lanza, torna al desgavell alimentari, però aquesta vegada és diferent. Aleshores estava desesperada, ara està una mica esperançada. Ella i la seva filla, Katu, van amunt i avall pel pis minúscul del Poble-sec on viuen, parlant per telèfon, enviant missatges amb el mòbil, retallant pàgines de diari, organitzant una roda de premsa. “És que ens posem nervioses, estem una mica atabalades perquè de sobte, després de tants anys, això ha esclatat”.

Algú truca a la Katu i li diu que hi ha “a la tele” una roda de premsa de Joaquim Forn, el tinent d’alcalde de Seguretat de l’actual govern municipal, que no és el del 2006 però que ha d’afrontar la polèmica oberta. Al final resulta que la compareixença s’està emetent per streaming a la web de l’Ajuntament. Localitzen l’emissió, s’asseuen al llit davant de l’ordinador i escolten Forn, que diu que enviaran el documental a la Fiscalia. La Mariana no es pot estar quieta. S’emociona, s’enfada, agafa la mà de la seva filla, calla, i després esclata: “El que han de fer és investigar aquest grup de guàrdies urbans que manipulen les coses. Van fer un muntatge amb el 4-F i, després, dos d’aquests en van fer un altre amb el cas de Yuri Jardine. Llavors sí que els van descobrir i condemnar, però hi ha més agents que ho fan i ho van fer en el nostre cas”.

Entre les coses que la Mariana ha fet en nou anys de barallar-se per la innocència del seu fill -que va passar cinc anys a la presó com a condemnat per haver llançat suposadament una pedra al guàrdia ferit-, hi ha una conversa amb la fiscal del cas, la mateixa que va portar el cas Yuri.

Està desenganyada del paper de la Fiscalia, desbordada per l’atenció mediàtica dels últims dies, i manté que continua “sense creure en la justícia”. Però admet que està sorpresa de fins on han arribat: “Tot això no surt del no-res. Hi ha la feina de nou anys de molta gent. Hi havia gent que em deia que ho deixés córrer, però al final haurà servit per a alguna cosa. Nosaltres, que som gent 'petita', hem aconseguit moure-ho ”. I afegeix: “Jo esperava que amb el documental tindríem un cert ressò i que hi hauria una victòria moral, però ara veig els polítics parlant del cas, posant-s’hi de ple, mullant-se, i això sí que no m’ho hauria imaginat mai”.

La foto del suposat culpable

Tot i considerar que “el més greu” és el “muntatge” de la Guàrdia Urbana, la Mariana insisteix que també hi ha pistes que podrien portar a l’autèntic autor de l’impacte que va deixar tetraplègic el policia ferit.

Com explica l’advocat Jaume Asens –membre de la Comissió de Defensa de les Persones del Col·legi d'Advocats– al documental, un testimoni misteriós -que no ha portat la informació que té al jutjat ni a la Fiscalia- assegura que poc després del suïcidi de Patricia Heras un conegut li va confessar que havia llançat el test al qual es va referir Joan Clos en les seves primeres declaracions el dia dels fets. Aquesta tesi desmunta la hipòtesi que va triar finalment la policia, segons la qual el grup de Lanza havia llançat pedres des del carrer.

“Jo he arribat a parlar amb aquest testimoni, que no vol sortir, i vaig entendre que conec el noi que va llançar el test. De fet tinc una foto on surt, li vaig ensenyar al testimoni i em va dir que sí, que és ell. Vaig parlar amb aquest noi que sembla que va llançar el test pocs dies després de les detencions. Ell es va posar en contacte amb nosaltres, ens va ensenyar una foto del policia quan l'acabaven de ferir. Vaig veure que estava molt inquiet, potser estava preocupat per si hi havia pistes per identificar-lo. I crec que quan es va suïcidar la Patrícia el noi no va poder més i per això ho va confessar al seu conegut”, afirma la Mariana.

Mentre parla continua amunt i avall, i al final es posa a fer el dinar. Ara sí que finalment menjaran alguna cosa, amb l’estómac encara encongit pels dubtes i els nervis.