TORRENTADA

Artà i Colònia de Sant Pere: a la perifèria del desastre

La zona és una de les més belles de Mallorca, però ara es troba embrutida pel fang, els esvorancs i els munts de deixalles

A la Colònia de Sant Pere, un nucli costaner del municipi d’Artà, un bon tros de la platja ha estat esborrat per la torrentada, però això no impedeix que hi hagi cinc o sis banyistes aprofitant que la mar ara està tranquil·la i a una temperatura agradable. És dijous al matí, no fa encara ni 36 hores de la furiosa tempesta que va destrossar el Llevant de Mallorca, i fa un sol bondadós i un cel amb quatre niguls que podrien fer pensar que aquí no ha passat res. Però a la Colònia de Sant Pere, el vespre de dimarts, hi van caure en poques hores més de 230 litres per metre quadrat.

Pep Jaume és un jove colonier que va haver de passar la nit de dimarts refugiat a la finca que la seva família té a foravila, on havia acudit a donar menjar als animals, i tornar caminant al poble l’endemà al matí, abandonant el seu cotxe al camp perquè el camí era impracticable. M’acompanya a resseguir el rastre de la catàstrofe, per altra banda encara ben visible.

“El xaragall que hi ha a la carretera va rebentar i els dos carrers principals, que baixen cap al mar, es van convertir en un moment en dues rieres amb més d’un pam d’aigua que baixava a tota velocitat”, m’explica. Es refereix als carrers Major i de Sant Lluc, i als que en són perpendiculars. Al de Jaume I, els veïns fan neteja i s’ajuden entre ells. A les voreres s’hi acaramullen mobles, estris de cuina, llibres i tota casta d’objectes. Molts han quedat inservibles i d’altres s’eixuguen al sol, després d’haver-los tret, a cop de mànega, el fang que els cobria.

Falta d’ajuda

Antònia Fernández recordarà sempre una escena: “L’aigua va tombar la paret mitgera del darrere i va topar amb la que separa el pati del carrer; va fer dues o tres onades i va entrar de cop dins la casa: en qüestió de segons n’hi va haver mig metre”. Ella i el seu marit, Joan Llabata, tenen una criatura de 13 mesos. “Vaig pujar damunt el sofà amb la nina en braços”, explica Antònia. “El meu home va sortir de la dutxa, nu, va agafar la nina i vam sortir per la finestra cap al carrer, per refugiar-nos al pis dels veïns del davant”. En Joan assenteix i corrobora la història amb un somriure. “En un moment així no t’atures a pensar si vas vestit o en pèl”, diu algú altre, rient. Estan contents de poder-ho contar, però s’enfaden recordant que fins l’endemà al matí no va aparèixer cap ajuda enviada des de l’Ajuntament. “A mi no em sap gens de greu pagar impostos, però en moments així les coses no es poden retardar tant”, diu Joan.

Una altra veïna, Maribel Ginard, ens fa passar a casa seva, un pis amb un pati interior que és la pura imatge de la devastació: murs esfondrats, baranes retorçudes, una porta metàl·lica esbotzada i que va sortir disparada d’una punta a l’altra del pati. “Si m’aplega em mata”, diu Maribel, mentre na Dolça, la cusseta, gemega al seu costat. “Cada vegada que veu el pati es posa a plorar”, somriu Maribel, que té un suggeriment: “El torrent del Parral està condemnat; s’hauria de fer una síquia per desviar el corrent cap a la mar”. El delegat municipal de la Colònia, Pep Borràs, aporta matisacions. “Més que condemnat, el torrent del Parral el van voler soterrar fa uns anys i el resultat no funciona. Ja estava planificada una gran síquia des del cementiri fins al torrent i cap a la mar, sense que l’aigua passi dins el nucli urbà, i les obres han de començar ben aviat”.

Fer nets els accessos

Pel que fa als retards: “La nit del dimarts la Colònia va quedar incomunicada, no podia sortir-ne ni entrar-hi ningú. L’endemà a les 7 del matí ja hi havia una brigada de dos homes fent feina per obrir un pas i fer nets els accessos, i unes hores més tard va arribar més ajut, però durant la tempesta ens vam haver d’espavilar com vam poder”. Encara el dijous, veient tot el que l’aigua va arrossegar dins el torrent de na Borges, per on passa la carretera, és fàcil d’imaginar que la zona fos inaccessible durant les primeres hores. Borràs afegeix: “Sant Llorenç està dins un clot, dins el torrent mateix; la nostra sort és que la Colònia fa pendent i va cap a la mar”.

Sant Llorenç va ser l’epicentre, el que a alguns els agrada anomenar la zona zero, però a la perifèria del desastre els estralls també són ben notoris i fàcilment podien haver estat tràgics.

Tornar a néixer

La carretera continua tallada just al tram que arriba a Artà, i per entrar-hi cal desviar-se pel camí de la Carrossa i després per un altre caminet que desemboca a la carretera principal, la que uneix Artà amb Manacor. Aquesta zona entre Son Serra de Marina, la Colònia de Sant Pere i Artà és, sens dubte, una de les més belles de Mallorca, però ara es troba embrutida pel fang, els esvorancs i els munts de deixalles, a més dels cotxes abandonats dins els torrents: plens de pedres i males herbes, semblen taüts d’una necròpolis ignota que hagin sortit a la superfície. El primer pensament és que ningú en pot haver sortit amb vida. Per fortuna, el pensament pot equivocar-se.

Maria Bel Sanxo és la propietària de la botiga d’artesania i cafeteria-restaurant Art Artà, ubicada en una bella casa de finals del XIX situada al centre del poble. Al pis de dalt s’hi pot visitar també una exquisidesa: el Museu de Sa Rondaia de Pere Pujol, que aplega la quarantena de figures que aquest escultor artanenc va fer representant els personatges de l’imprescindible Aplec de rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover. Però més extraordinària encara que el local que regenta és la història de Maria Bel la nit de la torrentada.

“Cada dia he de travessar el torrent del Molí per arribar a casa, perquè vivim al camp”, explica. “Plovia molt i mirava si trobava un pas; de sobte em vaig girar i vaig veure una onada enorme que em venia al damunt. El cotxe va quedar penjant de la vorera del torrent. Vaig intentar telefonar al meu marit, al meu fill, a na Carlota (que treballa aquí amb nosaltres), a l’112, però no hi havia cobertura. Vaig enviar a na Carlota un WhatsApp que només deia: SOS. Vaig veure uns llums, davant meu hi havia un jeep i un jove que s’hi havia enfilat al damunt amb una corda per ajudar-me a sortir, i vaig pensar que estava salvada. Però en aquell moment el cotxe va caure dins el torrent. Després he sabut que el jove amb el jeep també va ser arrossegat dins el torrent”.

El relat de Maria Bel és feliçment interromput tota l’estona per persones que s’aturen a saludar-la, a abraçar-la, a comprovar que és cert, que se n’ha sortit i és viva. Somriuen, s’emocionen de sentir-la parlar. Ella també, però continua: “Vaig intentar sortir, però l’aigua va entrar en tromba dins el cotxe i em va tirar als seients del darrere. Fent força amb els peus damunt una porta vaig aconseguir empènyer la del darrere del conductor i obrir-la; la mateixa glopada d’aigua que es va formar em va expulsar a fora. Vaig nedar una bona estona, la fosca era total i hi havia aigua a tot arreu, de sobte un torrent petit semblava tan gran com la mar. Vaig aconseguir aferrar-me a una branca i enfilar-me a un taronger. M’hi vaig estar una bona estona, cridant, però la veu es perdia dins l’estrèpit de la tempesta, i no hi havia ningú. Quan l’aigua em va arribar al coll vaig deixar el taronger i vaig tornar a nedar; en un determinat moment alguna cosa em va colpejar fort i vaig anar desorientada per sota l’aigua. Per instint em vaig impulsar cap amunt, fins que vaig agafar terra amb les mans i vaig sortir enmig d’un canyissar”.

Moments agònics

La darrera estona va ser la més agònica. “Treia el cos a fora de l’aigua, però les cames m’havien quedat empresonades per uns troncs que hi ha sota el pa de terra del canyissar i notava que a poc a poc deixava de sentir-les. Amb la claror dels llamps entreveia una carretera darrere meu. Vaig veure els llums d’un cotxe que s’aturava; vaig cridar, però el cotxe se’n va tornar. Més tard en va venir un altre: eren el meu germà i dos agents de la Guàrdia Civil. Vaig rompre una canya i la vaig moure de banda a banda, i aleshores em van veure. Na Carlota havia rebut l’SOS i ella, el meu germà, el meu fill i el meu marit em cercaven. Arribar fins a mi era molt complicat, i els agents van dir al meu germà que no hi podia anar ell perquè era un civil, i que ja ho feien ells. No duien cap equip de rescat. Es van ficar dins l’aigua sense cap protecció, i amb molta dificultat van aconseguir treure’m. Un d’ells em va carregar a l’esquena. Ara sé que es diuen Carlos Alberto i José Antonio, i que un d’ells ve molts d’horabaixes amb el seu fill a veure les escultures d’en Pere Pujol, quan el nin surt d’escola. Tenc moltes ganes de donar-los les gràcies. He sabut que el jove del jeep també s’ha salvat. He tornat a néixer: primer de la meva mare, i ara, de dins un torrent”.

Tornant d’Artà, sota un sol que ja escalfa fort, el trànsit torna espès a prop de Sant Llorenç, per la multitud de cotxes que s’arremolinen entorn de les tres entrades al poble, també tancades. Són centenars, milers de voluntaris que hi acudeixen per oferir-se a fer net i a cuidar qui ho necessiti. Des de la perifèria cap a l’epicentre, es mou un poble que també torna a néixer.

EDICIÓ PAPER 15/12/2018

Consultar aquesta edició en PDF