DANSES TRIBALS

Tomeu Matamalas: Música I lletra

Escriptor

Va ser cuiner abans que frare, que en el seu cas vol dir músic abans que escriptor, i no té cap inconvenient a admetre que encara se sent més segur damunt de l’escenari que davant de l’ordinador. La seva absència de vanitat és tan categòrica com el talent i la solidesa que demostra, novel·la a novel·la, en l’art de contar històries, i resulta fins i tot desconcertant en un món en què és freqüent que la solvència sucumbeixi sota les pretensions. Tomeu Matamalas (Manacor, 1952) no es va donar a conèixer com a narrador fins a cinquanta-un anys, amb la novel·la Les rares pedres fines (2003), que va obtenir el premi Ciutat de Xàtiva Blai Bellver i va ser publicada per l’editorial Bromera. A aquest debut l’han seguit quatre novel·les més: Bel Canto (premi Vila de Lloseta, publicat l’any 2006 per la desapareguda editorial Moll), L’illa d’Antígona (premi Pollença, editorial El Gall, 2010), La família Amat (2016) i, recentment, Nova Esmirna, el relat èpic dels nou-cents menorquins que, en el darrer terç del segle XVIII, varen migrar com a colons a les terres americanes de la Florida. Hi anaren reclutats per treballar en l’explotació d’una vasta plantació anomenada Nova Esmirna, propietat d’Andrew Turnbull, un metge escocès que havia estat consol britànic a Turquia. Tant el viatge com l’assentament dels colons menorquins a les terres de Nova Esmirna varen constituir una autèntica tragèdia, que Matamalas conta amb un estil i un nervi narratiu que no decauen mai. És autor, a més, de Paradise of Love (2012), deliciosa crònica escrita i gràfica dels conjunts de pop i rock manacorins dels anys seixanta i setanta. Tant aquest llibre com La família Amat i Nova Esmirna han estat publicats per Món de Llibres, el segell editorial de la llibreria del mateix nom, on Tomeu Matamalas compareix vestit amb pantalons vermells i camisa blanca (“de músic d’orquestra”) i d’un humor excel·lent, que es contagia amb facilitat. Com la lectura de les seves novel·les.

-M’agrada que diguis que Nova Esmirna és un relat èpic -em diu-. Hi ha dues coses que no em fan empegueir gens, i és dir que aquesta és una novel·la èpica i que jo som un escriptor de novel·la històrica.

-I hi ha una cosa de la qual pots bravejar, i és que ets un escriptor mallorquí que triomfa a Menorca [ Nova Esmirna té una excel·lent rebuda entre els lectors de l’illa germana]. No ho pot dir tothom.

-Jo no dic que em facin Fill Il·lustre, però Predilecte per ventura sí! Bromes a part, estic molt content que la novel·la agradi als menorquins, perquè és a Menorca que dec el fet d’haver-la escrita. Hi vaig anar fa uns anys a un casament, i vaig aprofitar la visita per pujar al santuari del Toro, no l’havia visitat mai.

-Jo tampoc.

-Idò val molt la pena. Allà dalt hi ha un monument, un memorial amb un munt de noms incrits. Em vaig entretenir a llegir-los, i vaig veure que hi havia moltíssims de noms d’homes i dones menorquins, i també noms italians i grecs. Aleshores encara no ho sabia, però eren els protagonistes de la novel·la.

-I et vares posar a investigar.

-Com que faig novel·les històriques, sempre pas per un llarg procés d’investigació previ a l’escriptura pròpiament dita de la novel·la, més que res per no mostrar el llautó. De cada període històric, m’interessa assabentar-me d’aspectes com per exemple com vestien les persones de l’època, o com es comportaven en el seu dia a dia, més enllà de les dades de la viquipèdia. Per altra banda, sobre tot el que té a veure amb la dominació anglesa de Menorca, existeix una historiografia molt extensa. De tota manera, no em vaig decidir a escriure la novel·la fins que no vaig descobrir Philip D. Rasico, un lingüista nord-americà que és el gran especialista sobre els colons menorquins de la Florida. De fet, és autor d’un parell de monografies sobre el tema que són una cosa extraordinària. La quantitat d’informació que aporta em va fer adonar-me que allà hi havia una novel·la, una història que jo volia explicar.

Val la pena esmentar que, a una enorme distància dels mals autors que han proliferat dins el gènere, Tomeu Matamalas no perd de vista que una novel·la història és, abans que res, una novel·la.

-Tot el tram de la novel·la que explica el viatge en vaixell és pura fabulació: les úniques dades de què disposava indicaven que, en aquella travessia, hi varen morir cent quaranta-vuit persones i en varen néixer tres, i que la falta total d’higiene va provocar l’aparició de malalties. Però tota la resta del que s’hi conta és inventat. El personatge del periodista i de Martina, la dona que relata els fets, també varen ser reals, però també en tenia poques dades i els he construït al meu gust. Dels fets succeïts a la plantació, per contra, en tenia molta documentació, gràcies a les vint-i-una denúncies judicials presentades per colons menorquins contra l’amo Turnbull, en què explicaven les situacions extremes i els abusos als quals havien estat sotmesos. En vaig extreure la idea que he reflectit a la novel·la: la d’una comunitat basada en la relació entre el capatàs i l’esclau, amb l’amo que pitja en benefici propi, encara que sigui incorrent en la màxima crueltat.

Dic a Tomeu Matamalas que Nova Esmirna m’ha fet pensar en altres grans històries sobre l’esclavitud a Amèrica: la recent novel·la El ferrocarril subterrani, de Colson Whitehead, sobre l’esclavatge dels negres al sud dels EUA, o una pel·lícula una mica més antiga, La porta del cel, del director Michael Cimino, en què els esclaus són els agricultors pobres de l’estat de Wyoming, immigrants de l’Europa de l’Est.

-Quan el menorquins varen arribar a la Florida no se sabia ni si eren europeus, no se sabia què eren. A la seva arribada allà eren súbdits britànics, després varen passar a ser súbdits espanyols i, finalment, després de la Guerra de la Independència, ciutadans americans establerts a Sant Agustí de la Florida. El fet de viure en un gueto els va cohesionar i els va fer sobreviure com a comunitat: varen mantenir llengua (que ells anomenaven maonès), religió i costums, i de fet varen assimilar els seus companys grecs i italians, que es van “menorquinitzar”, d’aquí que els seus noms figurin inscrits al monument del Toro. A més, les terres que varen rebre les varen sembrar d’aliment, i això significa que varen poder menjar i comerciar.

-Repassant les teves novel·les, queda clar que t’agrada situar-les en escenaris internacionals.

-M’encanta parlar de Mallorca, però no som d’extasiar-me davant d’una arada amb rodes, si s’entén què vull dir. Els llibres de Rasico expliquen els problemes que tenien els colons menorquins de la Florida amb els indis seminoles, i jo llegesc això i dic: fantàstic! Menorquins preocupats per defensar-se dels seminoles! Si et poses a contar històries, has de saber què et motiva, i a mi no em motiva el present immediat, sinó mirar enrere i enfora, perquè això em dona llibertat. I la llibertat, al cap i a la fi, és el meu tema, escric sobre personatges a la recerca de la llibertat, o que lluiten per la seva llibertat. La llibertat és el que ens fa humans, i jo escric sempre per parlar sobre la humanitat, o la condició humana, com en vulguis dir. És el que m’interesssa. I per això intent fer-ho una mica millor a cada novel·la, perquè vull que el lector passi tant de gust de llegir-les com jo d’escriure-les.

-Contar històries no deixa de ser un fet humà, o característic dels humans.

-Sí, el fet de contar històries i d’escoltar-les, o llegir-les. Més que un escriptor, diria que el que som és un contador d’històries. De fet, abans d’escriure novel·les ja contava històries de tres minuts, que eren les cançons.

-Al llibre Paradise of love hi vares abocar les teves memòries com a músic.

- Paradise of love és un exercici de nostàlgia, sobretot. Vaig començar com a músic amb el grup Amigos, que eren un bocí de Los 5 del Este. El nostre referent eren els Beatles, que representaven el màxim de transgressió que ens podíem permetre, els Rolling Stones ja eren com a massa salvatges. Aquells anys entre el 1965 i el 1975 varen ser una època daurada, molt diferent d’aquest turisme degradat que tenim ara: els turistes es vestien expressament per anar a la festa de l’hotel, que era on tocàvem nosaltres, també vestits per a l’ocasió. Vull dir que hi havia un cert aire cosmopolita, de Canes, de Saint Tropez, de Portofino... De sèrie B si vols, però es volia anar per aquí. La consciència de la destrucció del paisatge no la teníem, en aquell temps el turisme era una benedicció perquè encara no sabíem quin preu en pagaríem. Els anglesos que venien per Cala Millor i Cala d’Or pareixia que arribassin d’un altre planeta, i ens fèiem amics dels guies turístics, que ens ajudaven a treure les lletres dels grups que ens agradaven... Per cert, que aquest estiu ressuscitarem Los 5 del Este a les festes de Sant Llorenç i de Son Servera.

Després de l’època més beatle, Matamalas va obrir un nou camí musical, en català i més compromès amb l’ecologisme i amb la identitat cultural, amb projectes com Calabruix o Missatges en Clau (“aquí vaig deixar de guanyar doblers amb la música”, apunta rient). I que en els darrers anys ha tingut continuïtat amb espectacles poeticomusicals com Poeta en bicicleta (amb poemes de Guillem d’Efak, amb la companyia Gom Teatre), A doble espai (amb poemes de Damià Huguet i Miquel Àngel Riera) , o Perquè vull, un homenatge al cantautor Ovidi Montllor: “Ho feim amb Josep Alba, que també va estar a Los 5 del Este, i de vegades deim que hem d’anar alerta a no convertir-nos en fossers de poetes morts!”. I té en procés d’escriptura una nova novel·la:

-Comença a Mèxic i continua a París, Viena, Venècia, Niça, Marsella i Mallorca, i aquesta vegada estic més a prop en el temps, perquè passa entre final del segle XIX i començament del XX. Si visc molt, acabaré fent-ne una del segle XXI! Tot i que si ho penses, la Ilíada conta coses que havien passat tres-cents anys abans que fos escrita, o sigui que ja és una novel·la històrica...

EDICIÓ PAPER 11/07/2020

Consultar aquesta edició en PDF