Iban L. Llop: Ulisses a Sardenya

És autor de set llibres de poesia que l’acrediten entre els autors més sòlids de la seva generació

Iban Leon Llop (Borriana, 1975), de nom de ploma Iban L. Llop, té per cognoms dues feres que contrasten amb la cordialitat i la simpatia natural del seu tracte. També amb la lucidesa del seu discurs, una constant tant dels seus versos com de la seva conversa. És autor de set llibres de poesia que l’acrediten entre els autors més sòlids de la seva generació. Cal destacar-ne títols primerencs com Pell de salobre (publicat l’any 1999 per Edicions 62) o el més recent, Sala d’espera, que va sortir el 2012 sota el segell d’Edicions 96, així com el tríptic format per Llibre de Nàpols, Cròniques de Calàbria i Batalles de Sardenya, tots tres publicats per l’editorial Bromera els anys 2003, 2009 i 2011, respectivament. Malgrat el que puguin suggerir els títols, són tres llibres d’una poesia lírica en què la delicadesa i la potència es donen la mà d’una manera que hauria merescut l’aplaudiment entusiasta del mestre Vicent Andrés Estellés, i les referències italianes no hi són casuals, perquè ja fa anys que Iban L. Llop va deixar el seu País Valencià natal pel seu país d’Itàlia adoptiu. Des del 2007 viu a Sardenya i és professor de llengua catalana a la Universitat de Sàsser, la ciutat on ens trobem per conversar a la terrassa d’un cafè prop de la plaça de la Catedral, sota la lluna carmesina de l’eclipsi del 27 de juliol. Que la seva darrera publicació en format llibre sigui de fa sis anys no ens ha de fer pensar que no publiqui: en fa gairebé quatre, d’anys, que penja cada dia, a les xarxes socials, una reescriptura de l’ Odissea d’Homer en forma de tankas, l’estrofa japonesa que va donar a conèixer Carles Riba dins la poesia catalana amb el seu llibre Del joc i del foc. Però també prepara un projecte, Poemes en mi menor, per desenvolupar a través de les xarxes amb l’ajut d’una taula d’efectes sonors Loop Station, i que combina versos, música i imatge. I pensa en l’aplicació de la tecnologia de la realitat augmentada a la creació poètica i a la divulgació del patrimoni literari. I té enllestit un nou llibre, Serps i paisatges, un autèntic cappolavoro que obliga a treure’s el capell.

-Viure poèticament és una merda -diu, mentre ens asseiem-. L’escriptura té un punt obsessiu que s’ha de controlar, si tens el cap ficat en l’escriptura arriba un moment que parles amb la gent i ni saps què et diuen. I ja no diguem les coses externes a l’escriptura: publicar, guanyar un premi o l’altre... Quan ets jove aquestes coses t’importen i és normal, perquè són les vies que tens per donar a conèixer la teva feina, però preocupar-se’n a partir d’un cert moment és una collonada. Saps que, d’una manera o altra, a qui li interessi el que fas s’ho acabarà trobant. És la vida el que importa, la vida et crida i has d’anar cap a ella.

-Tot això, el teu cas, en un altre país.

-Ho comentem de vegades amb Xavier Farré [un altre excel.lent poeta català, que fa anys que ensenya català a la Universitat de Cracòvia, i que com a traductor és autor de versions de referència de Zagajewski, Milosz o Szymborska]: vivim a fora, hem d’assumir-ho. Encara que tornéssim cadascú a casa seva, ara ja viuríem a fora sempre.

-De vegades el més difícil és admetre el que és evident.

-I tant. Crec que moltes patologies psíquiques les tenen persones que no han trobat la seva eixida creativa, la manera de vehicular el seu desfici espiritual. Personalment, de cada dia valore més la simplicitat. M’agrada reivindicar els westerns : els americans tenen una mirada simple sobre les coses, i això els fa grans. Mira Faulkner, és gran perquè en realitat és molt simple. Els europeus tenim sempre la tendència a filosofar, tenim la voluntat de dir coses transcendentals i acabem dient tonteries. I després hi ha els britànics, que tenen la ironia i això és magnífic. Shakespeare, per exemple, ironitza sobre els mites grecs.

-I tu converteixes l’ Odissea en un seguit de tankas, a través de Facebook i Twitter.

-Sí! Saps què passa? En l’escriptura, jo hi veig tres individus. Hi ha el que mira, mira la realitat i la retradueix en paraules, fins que construeix una altra realitat. Després hi ha el lingüista: la gramàtica mana, la sintaxi mana. I finalment hi ha el crític, el que analitza si tot plegat té sentit o no en té. Aquesta feina que faig amb l’ Odissea va començar d’una manera purament casual, com tantes coses. Però després ha tingut continuïtat, i m’ha dut a una etapa en què m’he dedicat bàsicament a rellegir tres obres: la mateixa Odissea, els Evangelis i la Divina Comèdia. Per altra banda les tankas, per la seva brevetat, tenen a les xarxes l’equivalència d’una foto. De vegades em pregunten si ho publicaré quan ho tingui acabat, i el crític respon que no, perquè no té sentit fer-ho: és un material que ja està publicat, a les xarxes però publicat. I no el guarde enlloc, i tampoc tinc ni idea de si hi ha un lloc dins les mateixes xarxes on es guardi tot això, de manera que, o bé ho llegeixes mentre està penjat, o bé no ho llegeixes. Però publicat sí que hi està. Això respon el lingüista, que es pregunta on cercar-ho en el futur. I al que mira, li puc dir que no és que jo tingués res a dir sobre l’ Odissea : adaptar-la en tankas va sorgir com un exercici d’escriptura, i sobretot de relectura.

-També és una forma d’homenatge.

-Sí, i no només a l’ Odissea, sinó també a Carles Riba, per les tankas, i a Joan Francesc Mira, que ha traduït l’Odissea després que ho fes Riba. Rellegint l’ Odissea, estic cada vegada més segur que és un relat femení. Tot i que no puc assegurar que l’hagi escrit una dona, si ho ha fet un home, ha estat un home que ha escoltat les dones. Vull imaginar-me’l com un xiquet que es queda escoltant els relats de les dones, quan els homes han marxat. Hi ha tres personatges femenins molt importants, que tenen més pes que Ulisses. Una és Penèlope, que fa una proesa, perquè manté la hisenda durant vint anys, mentre Ulisses és fora i els pretendents l’assetgen: hem de pensar que, per a una dona de l’època, és extremadament difícil imposar la seva voluntat a la de tants homes. I al final, quan Ulisses finalment torna a casa i mata els pretendents, ella, plena de seny, en comptes de lliurar-se-li com una esposa submissa, li diu: “Tu no ets el meu home”, cosa que és ben certa, i també molt forta. Després hi ha Calipso, la nimfa, que fa d’Ulisses un esclau sexual, i que, quan els déus li ordenen alliberar-lo, s’hi torna amb un discurs feminista: els retreu que no la permeten gaudir de la manera que ells ho fan. Però Ulisses no se n’hi va al llit perquè ell vulgui, sinó perquè és la voluntat d’ella, la que s’imposa. Li passa el mateix amb Circe, perquè a veure qui gosa dir-li que no a una bruixa que pot fulminar-te! I després hi ha Arete, la mare de Nausica: els feacis són la societat perfecta, perquè són un matriarcat.

-I les relectures donen peu a nous projectes teus.

-És la feina del postescriptor, en rellegir determinades obres t’adones que al darrere hi havia coses que no t’havies adonat abans que hi eren, que no les tenies presents.

-Com la possibilitat de combinar la poesia amb altres llenguatges artístics.

-De vegades la llengua no és prou potent, les paraules no ofereixen prou possibilitats per expressar el que vols dir. Amb el meu cunyat Marco Forgetta, que és músic, i el meu tio Toni Leon, que és fotògraf, fem el que anomenem Poemes en mi menor, un projecte de videopoesia amb música que ens du a llocs molt interessants, que no teníem previstos. Per exemple, hi ha un poema que es diu Riverview Park, que tracta sobre una dona que mata la seva filla perquè el seu home s’ha penjat. La imatge que marca el punt d’inflexió és la de l’home gronxant-se d’una biga, i va resultar que, mentre l’escrivia, el meu tio havia filmat una imatge d’una gronxadora, vista des de baix, amb la corda penjant i tot: això és connexió creativa! El resultat són uns videos breus que es poden utilitzar de moltes maneres, i que nosaltres pengem a Youtube, allà es poden veure introduint al cercador “poemes en mi menor”. N’hi ha un altre que es titula Camí, font, aigua, que duu imatges d’una exposició de fotografia del Museu del Port d’Hamburg, fotos antigues de dones que miren com marxen els seus homes, emigrants... Aquelles dones, de sobte, t’estan mirant a tu. Seria fantàstic poder fer aquests vídeos en realitat augmentada, que és una eina que m’interessa molt. Per exemple, crec que seria molt bona idea fer els fragments de Josep Pla sobre Sàsser en realitat augmentada, adreçat sobretot a l’escola, però també al turisme. O els espais a les novel·les de Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, Elsa Morante i Natalia Ginzburg, que és el que el tema que està treballant ara la meva dona [Emanuela Forgetta, traductora i estudiosa de la literatura catalana, i una de les protagonistes del film La academia de las musas, de José Luis Guerin]. Les possibilitats que la realitat augmentada ofereix a la divulgació de la literatura són enormes.

-Tens també un nou llibre de poemes.

-Sí, el títol és Serps i paisatges, que en part prové del d’un altre llibre de Franco Fortini que es diu Paesaggio con serpente. Que, al seu torn, procedeix d’una imatge molt bonica de la Divina Comèdia, concretament del cant vuitè del Purgatori, on el Dant es topa amb una serp, però aleshores vénen uns àngels que l’agafen i se l’enduen. La serp té mala premsa, li ha tocat carregar amb el pes de ser la imatge del mal. Els meus poemes parteixen de la imatge del Dant però van cap a Llull, cap a la idea de les meravelles que el caminant troba pel camí. Ho faig amb tankas encadenades, tot i que no són rengas [una altra forma poètica japonesa que consisteix en successions de tankas ], sinó poemes narratius, utilitzant les tankas com si fossin fotogrames d’una pel·lícula. Parlen també del mal que ens fem de vegades sense adonar-nos-en. N’hi ha un dedicat a Anna Dodas, una poeta catalana que, juntament amb una amiga seva, van ser violades i assassinades a Montpellier, justament de camí cap a Sardenya, on volien visitar l’Alguer. Ella només tenia 24 anys, i és com si això s’hagués oblidat, ningú no en parla mai. Tot i que no la vaig conèixer [Anna Dodas va morir l’any 1986], la seva història m’impressiona, diria que m’obsessiona...

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 12/08/2018

Consultar aquesta edició en PDF