Des de l’antiguitat clàssica, l’òliba és el símbol de la filosofia i apareix representada en companyia de la deessa Atenea, patrona i protectora d’Atenes. Aquesta metàfora animal de la filosofia és recuperada i actualitzada per Hegel en el pròleg del seu llibre Filosofia del Dret. Els filòsofs s’han aproximat als animals per diverses raons, com a objectes d’estudi i comparació amb els humans, per il·lustrar la seva filosofia, exemplificar algunes teories i fer-les més accessibles als lectors. i han utilitzat també els animals com a figures expressives per embellir els discursos, protagonitzar faules i exercir de portaveus de les idees. Alguns filòsofs han adoptat el malnom d’un animal, per donar-se a conèixer. En casos d’extrema rivalitat, hi ha hagut filòsofs que han elegit animals antipàtics per ridiculitzar, i fins i tot insultar, altres autors i escoles de pensament, aprofitant la seva semblança física o analogia amb principis, normes i preceptes. Els animals són presents en importants textos filosòfics. Seguir-ne el rastre ajudarà a entendre la filosofia d’autors com Nietzsche i permetrà explicar la història de la filosofia de manera alternativa i entretinguda. El recorregut comença pel tàvec més famós d’Atenes i finalitza recordant la fauna més representativa de Nietzsche.
Plató presenta Sòcrates com el tàvec d’Atenes, un filòsof impertinent, capaç de qüestionar la falsa saviesa dels atenencs amb preguntes punyents i doloroses com agullons. Sòcrates es converteix així en el primer filòsof de la història simbolitzat per un animal. Aristòtil valora els animals fins al punt de considerar que tenen ànima. L’animalitat acompanya també l’ànima humana, i defineix l’ésser humà com un animal racional que sent i pensa i és social per naturalesa. Aristòtil arriba a la conclusió que l’home és un animal social, després d’observar que es comporta de manera gregària com les abelles i les formigues. Les referències als animals, i especialment al cavall, són contínues a la Metafísica, a mode d’exemples per comprendre les qüestions més abstractes, com l’existència de les idees i la seva relació amb la matèria, el gènere i la validesa dels arguments. La seva ànima de científic el du a estudiar la fisiologia animal i a proposar una de les primeres classificacions zoològiques que es coneixen, en la qual l’ésser humà és definit com a bípede sense plomes.
A la llista de filòsofs associats amb animals cal afegir-hi els noms de Diògenes i Epicur. Diògenes de Sínope s’identifica amb un ca perquè sap que mossega els seus conciutadans dient veritats incòmodes. Es conta que va decidir dedicar-se a la filosofia observant la vida senzilla i despreocupada d’un ratolí que s’alimentava amb miques de pa. En l’època l’hel·lenista, Ciceró va usar l’expressió ‘ramat de porcs’ per referir-se despectivament als epicuris, donant per certa la llegenda errònia que els atribuïa una vida desenfrenada, d’orgies i tiberis. Aquesta visió no es correspon en cap cas amb l’hedonisme moderat propugnat per Epicur i la seva escola filosòfica. És una mala interpretació que ha perdurat fins a l’actualitat, en part, també, gràcies als filòsofs cristians medievals.
En El llibre de les bèsties, Ramon Llull recorre a un extens bestiari per construir una faula política que li permet exposar metafòricament el model de societat ideal, anticipant-se aproximadament set-cents anys a una altra gran faula, La revolta dels animals de George Orwell. Els animals lul·lians representen les virtuts i els defectes humans. Així, per exemple, el lleó, l’animal més fort, és el rei i exerceix el poder, governant amb covardia; i la guineu representa l’astúcia i l’ambició desmesurada, l’ànsia de poder, sense escrúpols de cap mena. Llull critica que el rei lleó es comporti capritxosament com els reis humans, descuidant el bé del seu poble, actuant de manera injusta i arbitrària i abusant del seu poder. Llull trasllada gran part de la responsabilitat del mal govern als consellers que envolten el rei. Defensa la idea que el bon governant ha de ser com un lleó, ha de saber mantenir la pau actuant amb justícia i intel·ligència, usant la força i el coratge per defensar el seu poble de les amenaces exteriors i, sobretot, seguint un comportament ètic i virtuós, inspirat en la conducta dels ermitans.
Els detractors del filòsof escolàstic Jean Buridan formulen la coneguda paradoxa de l’ase de Buridan. La paradoxa diu que si un ase hagués d’elegir entre dos munts de fenc d’igual mida i qualitat, es moriria de fam, a causa del dubte i la indecisió que provoca haver d’elegir entre dues opcions igual d’atractives.
La doctrina política de Thomas Hobbes està associada a l’home llop, l’home que es comporta egoistament com un llop, amb extrema violència i inhumanitat. L’home llop és una construcció antropològica que legitima un estat absolut, en què els súbdits renuncien a la llibertat a canvi de conservar la vida i adquirir seguretat.
Voltaire dedica una entrada del Diccionari Filosòfic a les abelles, en la qual afirma la superioritat d’aquest insecte sobre el gènere humà. Diu literalment: “resulten superiors a la raça humana, perquè amb el seu cos produeixen una substància útil, mentre que ni una tan sols de les nostres secrecions serveix per a res”. El marquès de Sade defensa la virtut del mal, a partir de l’animalitat humana posada de manifest per Voltaire. Les relacions d’extermini entre els animals naturalitzen l’assassinat: els humans es maten els uns als altres de la mateixa manera que les aranyes a les mosques innocents, i les ovelles als insectes que es troben a l’herba.
Kant il·lustra la seva crítica a l’idealisme platònic i les seves limitacions a l’hora de conèixer el món amb la metàfora d’un colom. Un colom podria imaginar-se volar més ràpid en un món ideal a través del buit de l’enteniment pur. Però el colom, com el coneixement, només avançarà si accepta la resistència de l’aire, els límits de la realitat sensible. De la mateixa manera que el colom, Plató s’imagina volant amb les ales de les idees i no s’adona que, sense la resistència de l’aire i el suport del coneixement dels sentits, cauria en el buit. El colom de Kant adverteix que el coneixement humà és el resultat de la interacció entre raó i experiència sensible.
Schopenhauer i Nietzsche senten autèntica passió pels animals. Schopenhauer va batiar el seu ca amb el nom filosòfic d’Atma, que vol dir esperit del món. És conegut l’amor que sent Nietzsche pels animals, representat per l’episodi del cavall de Torí que anticipa la seva follia. Nietzsche recorre als animals per caracteritzar persones estimades, identificant la sagacitat i el coratge de Lou Andreas-Salomé amb una àguila. La presència dels animals en Nietzsche és inseparable de la seva filosofia, de manera que no s’entendria el seu pensament de l’ultrahome, l’etern retorn i la voluntat de poder, sense interpretar el sentit de la fauna particular que acompanya el Zaratustra, que inclou cucs, mosques, cavalls, serps, àguiles, camells, lleons, ovelles i porcs, entre molts d’altres.
