Trui Treatre.- Els noms propis de primer nivell han estat una constant en les darreres temporades de la Simfònica de les Illes Balears, i aquesta no n’és una excepció. Gerhard Oppitz la va inaugurar; el va seguir Joaquín Achúcarro; el tercer concert l’havia de protagonitzar Leopold Hager i es va cancel·lar, mentre que el quart tampoc no anava minvat de prestigi amb el violinista alemany Frank Peter Zimmermann presidint el cartell. Tots són vells coneguts de la parròquia de seguidors de la Simfònica, però, com no pot ser d’altra manera, tots són rebuts com es mereixen. Zimmermann portava sota el violí un clàssic indiscutible, Mendelssohn i el seu famós Concert per a violí. Una peça per al lluïment de qui ho pot assolir, que els anys i els virtuosos han situat a l’Olimp, no tan sols per les dificultats i delicioses exquisideses dedicades a l’instrument solista, sinó també per una orquestració tan pulcra com ortodoxa, però, sobretot, perfecta. Tot és allà on cal, els tutti, els crescendo, són pura acadèmia, com la resta, preciosista, elegant i primorós. Si, com diu Muñoz Molina al darrer premi Médicis, “la perfecció és orfebreria”, cal afegir que l’orfebreria necessita el bé més valuós de la història de la humanitat, el temps. Potser a la Simfònica li varen mancar un parell de passades per acabar d’embastar una partitura la puresa de la qual no li resta dificultat, i el decalatge era manifest. El que havia de ser una explosió va quedar en correcció. Així i tot, ja voldríem que la mitjana d’audicions tingués un nivell tan alt. Una sonata de Bartók en els bisos va esvair qualsevol mal pensament sobre la vàlua o implicació del solista.
A la segona part, Mielgo i la Simfònica varen seguir l’homenatge a Beethoven amb la interpretació de la Sisena simfonia, que en principi havia de ser la cinquena, coneguda com la Pastoral. Un títol que defineix el tarannà de la composició i que ja des de la seva concepció formal duu encunyada la transgressió. Cinc moviments enlloc dels quatre habituals, que Berlioz va qualificar de “sorprenent paisatge dibuixat per Miquel Àngel”. Però Beethoven el que volia no era una representació fidedigna de la natura, el que pretenia era una “expressió del sentiment més que d’una pintura musical”. Sigui com sigui, ja figura dins la història com un altre cim musical amb el qual Mielgo i la Simfònica augmentaren les prestacions, segurament perquè qualsevol de les simfonies ja forma part de la pell de la formació, segurament perquè la conjunció amb el solista necessita més temps de preparació.
Teatre Principal. A la pregunta que segurament molts ens feim en veure una òpera o una obra de teatre, si li agradaria a l’autor la lectura, versió o adaptació de la seva obra, en el cas d’ Els ocells la resposta més probable és que Aristòfanes al·lucinaria. Al·lucinaria per no poques raons, però sobretot quan veiés que passats dos mil cinc-cents anys la condició humana no ha canviat ni poc ni gens i que la seva extraordinària paròdia no ha perdut ni vigència ni actualitat. Però també per la feina de Joan Yago, encarregat de la dramatúrgia, i sense oblidar ningú, ningú, del seu equip per dur-ho a terme. Des de la concepció estructural fins a l’espai sonor que signa Guillem Rodríguez, amb l’ajuda d’Arnau Vallvé, o l’escenografia, el vestuari i la il·luminació, a càrrec d’Albert Pasqual. Tot aquest maginatiu esforç ben segur que deixaria Aristòfanes bocabadat, però quan veiés aparèixer sobre l’escenari el Puput de Xavi Francés se li desencaixaria la mandíbula i no li tornaria al lloc fins passats noranta minuts, que són els que dura l’obra que dirigeix Israel Solà i, a més del Puput, interpreten els no menys calòrics Pep Ambrós, Aitor Galisteo-Rocher i Esther López.
La Calòrica ha fet cim pel que fa a creativitat, imaginació i perspicàcia. A Els ocells de Yago/Solà tot funciona amb precisió i no és senzill, perquè hi ha tants canvis de vestuari com personatges van apareixent sobre l’escenari. Una perfecta metamorfosi de tots els protagonistes en lluita permanent amb la seva caracterització anterior que sembla impossible millorar. Error. Si un és bo l’altre és millor, com també ho són les entrades i sortides dels protagonistes que marquen un ritme fluït i sense treva. El text impecable i implacable, a sobre intel·ligent i divertit, molt divertit, que ho converteix tot plegat en un collage que d’alguna manera configura un retrat molt realista i al mateix temps una gran caricatura de la història de la humanitat.
