Auditòrium.- Segon concert de la temporada amb dos compositors sobre els quals han vessat rius de tinta entorn de la seva vida més enllà de la música, com no pocs grans genis de la composició. Txaikovski i Xostakóvitx no són una excepció pel que fa a les existències paral·leles, circumstància que tant l’un com l’altre varen transcriure al pentagrama amb no poc èmfasi, sobretot el segon en aquest cas concret. Tampoc no està gaire clar si la Suite op. 66 de La bella dorment va obtenir el vistiplau incondicional del compositor, com sí que el va tenir la versió per a piano a quatre mans que Rakhmàninov va fer als disset anys de la mateixa composició. Sigui com sigui, Oleg Caetani va optar per fer-ne una lectura no gaire intensa, molt frugal, delicada, com si fos un aperitiu del que vindria després. I el que va venir després tan sols es pot qualificar de descomunal. Era el plat fort i calia potència, però també intensitat i destresa per exhibir la gran quantitat de matisos per poder descriure tot allò que havia volgut explicar Xostakóvitx: entre la venjança per tant com l’havia fet patir Stalin i una declaració de principis en la qual l’art, “el murmuri de la història que se sent per sobre del renou del temps”, s’erigeix en únic guanyador d’aquest combat silenciós que havien mantingut el dictador, dibuixat amb estilitzada rancúnia al segon moviment, gairebé una caricatura, i el compositor, autoretratat al tercer. Una simfonia, la núm. 10 op. 93 en mi menor, que sobrepassa la perfecció. I la Simfònica la va interpretar de manera impecable, amb una exhibició de talent individual que no varen desaprofitar els diferents i abundants encarregats de conduir els seus companys cap a un discurs demolidor i amb molta consistència musical. Molts motius perquè la sala Magna de l’Auditòrium, gairebé plena a vessar, esclatés, un cop més, amb els merescuts aplaudiments.
Ocimax.- Des de Londres (Royal Opera House, Covent Garden), nova retransmissió a l’altura de les expectatives per a un Don Pasquale, de Gaetano Donizetti, amb la signatura artística de Damiano Michieletto, el mateix que aquests dies ha estrenat la seva peculiar i estival versió de L’elisir d’amore al Teatro Real. Un escenari obert i girant segons les necessitats del moment, com per exemple una casa sense parets, tan sols les portes i una teulada dibuixada amb un neó, a més d’una gran pantalla i un croma per anar jugant amb les imatges d’exterior. Tot plegat, una demostració de talent, molt moderna i eficaç, ubicada als anys seixanta, com també podrien haver-la situat a qualsevol altra època, que de ben segur la prou coneguda història del vell, la joveneta i el nebot hauria aguantat sense gaire dificultats. Tampoc tindria gaire importància, per la senzilla raó que la comèdia bufa i els seus embolics amorosos no tenen quasi mai gaire consistència argumental, per la qual cosa l’únic que s’ha d’aconseguir és que sigui bàsicament divertida. El més difícil sens dubte és trobar el punt als personatges, i Michieletto ha fet diana en tots ells. En el món de l’òpera, a més a més, els han de cantar bé, i en aquest muntatge també han fet cim, amb el valor afegit de l’immens Bryn Terfel debutant en el rol de Don Pasquale. Potser és massa jove per a aquest paper i no ha pogut evitar que els puristes trobin que la seva veu encara no té el to adequat per a l’edat del personatge. Segurament, però el que no és menys cert és que funciona d’allò més bé, com la resta de protagonistes, des d’una excelsa Olga Peretyatko com a Norina, exhibint tots els vessants del seu instrument amb elegància i amb tots els recargolaments necessaris per donar vida a un personatge d’aquestes característiques, fins a un Malatesta divertit, precís, que Markus Werba interpreta bé i canta millor. Tampoc cal no oblidar Ernesto, interpretat per Ioan Hotea, de veu neta, bona vocalització… Evelino Pidò va ser l’encarregat de conduir l’orquestra. Una altra nit de gran nivell.
Trui Teatre.- La 12a edició del Jazz Voyeur Festival es va iniciar amb un espectacle que potser no tingui res a veure amb el jazz més pur, o que ni tan sols és un concert, però, en qualsevol cas, sigui el que sigui, la camaleònica Ute Lemper sempre s’ho paga. El títol és Ute Lemper sings Marlene Dietrich, i hom pensa que veurem i escoltarem un recital amb les més conegudes cançons que significaren la carrera de l’àngel blau. També. Però hi ha molt més, acompanyada per piano, contrabaix, bateria i violí, Ute Lemper hagiografia Dietrich a partir d’una conversa telefònica a París amb la gran diva ja enclaustrada a la seva llar, a Montaigne, 12. D’alguna manera la va nomenar la seva successora i Ute Lemper en va agafar el testimoni i ara l’exhibeix amb tota la seva esplendor.
Ute Lemper conta i canta la història de la Dietrich d’ençà que començà la seva ascensió a l’Olimp, de la mà del seu descobridor, Josef von Sternberg, fins als seus darrers dies a París, sola, enyorant Jean Gabin, el seu gran amor, i gens la seva filla, que va escriure una biografia cruel i despietada de la seva mare. “No tenc cap filla”, diu Lemper emulant Dietrich si hagués sabut que es publicava la seva vida des dels ulls de Maria Riva, però és una llicència perquè Marlene Dietrich mai no la va veure publicada. Va jeure i beure amb els més coneguts galans i més famosos directors de Hollywood.
Va tenir una relació epistolar amb Hemingway, va ser amiga de Jean Cocteau, amant de… tants i tantes que no hi caben dins aquest paper. Lemper/Dietrich canten des de Lili Marlen fins a Blowin in the wind, o Ne me quitte pas, o Where have all the flowers gone, o Just a gigolo … I fa un repàs de la seva relació amb Billy Wilder, “extraordinari director però no tant com a amant”, amb Burt Bacharach, amb Edith Piaf, famosa la seva fotografia besant-se als llavis, l’àngel i el petit ocell, que era el títol d’una obra de teatre que repassava la seva relació. Tot plegat la història d’una de les més grans, d’una de les irrepetibles. Hora i mitja que deixen amb el neguit de voler-ne saber més, de voler escoltar més, perquè amb els més grans mai n’hi ha prou.
