Teatro Real.- Per molt bo que sigui un muntatge, per molt bé que ho facin els músics, el director o els cantants, la conclusió és sempre la mateixa: Richard Wagner és, sempre, inabastable. La lectura que signa Robert Carsen i que ja havíem pogut veure al Liceu fa cinc anys no n'és una excepció. Carsen prescindeix de molts elements que es poden trobar a faltar, uns més que els altres, amb la llança de Wotan com el més significatiu, però no és menys cert que el director artístic australià, traslladant l’acció a una Terra devastada per la guerra, qualsevol d’elles, i un Walhalla que ben bé podria ser l’ostentós palau de qualsevol dictador de tercera categoria, entre d’altres, perquè no hi ha dictadors de primera, aconsegueix una atmosfera propícia per contar totes les triangulars històries que tenen lloc dins la primera jornada de la famosa tetralogia. La primera és la del retrobament entre Siegmund i Sieglinde sota la cruel mirada de Hunding, que interpreten Stuart Skelton, Adrianne Peiczonka i René Pape com a tercer vèrtex.
Les parets del Real encara tremolen de potència i emoció quan Siegmund/Skelton invoca Wälse; de la mateixa manera que brolla la passió en el moment que Sieglinde/Pieczonka descobreix la identitat del seu amant/germà. Pape potser no sigui el que era, però li sobra qualitat i color per fer un Hunding solvent, creïble i cantat amb una elegància indubtable. El segon acte el protagonitzen Wotan, Fricka i Brünnhilde, per part de Tomasz Konieczny, Daniel Sindram i Ricarda Merbeth. No ho tenien fàcil superar les prestacions del primer triangle, però un cop més la poderosa mà de l’autor de la música i la lletra fa acte de presència amb unes situacions que, en primer lloc, contextualitzen l’acció dins tot el que havía succeït al pròleg de la tetralogia, L’or del Rin, per després presentar la llavor del que vindrà a continuació amb el combat que mantenen els habitants d’aquest Olimp més humà que diví. Amb l’arribada de Brünnhilde s’aconsegueix el màxim punt d’inflexió. Aquí s’inicia el principi de la fi, l'escena més important de tota la tetralogia, segons va escriure Wagner a Liszt. Konieczny no va començar gaire bé, curt de fiato, poc volum, però va anar augmentant el nivell a mesura que anava transcorrent l’acció, la lluita dialèctica de la qual surt perdedor, adquirint seguretat amb una dramatització molt solvent i eficaç. Daniela Sindram, una mica monòtona amb la seva Fricka, personatge d’escassa presència però molt important, mentre que Ricarda Merbeth, amb més tècnica que condicions, va fer una Brünnhilde acurada. En el tercer acte, que s’inicia amb la famosa cavalcada, els tres protagonistes són Wotan, Siegmund i Brünnhilde, amb les puntuals intervencions de Hunding, Sieglinde i la resta de valquíries, per donar entrada al bessó de les històries fins al decliu, la concepció de Siegfried, que va proporcionar el moment cabdal de Konieczny/Wotan al final de la jornada.
Val a dir que els aplaudiments més intensos, amb més volum i ganes es varen escoltar quan Pablo Heras Casado va sortir a saludar. Ell i l’orquestra ho varen posar tot i en varen recollir els fruits, tot i que, clar, Wagner és molt Wagner.
