Patrimoni cultural: castells

Visita a la Ciutadella de Roses: un viatge a peu per 25 segles d’història

Té molts secrets: abans de les muralles, grecs i romans hi comerciaven amb peix. I al segle XX els soldats del Pení hi jugaven a beisbol

“¿Saps per què les àmfores acaben en punxa?”, em pregunta la Roser. “Per poder-les clavar a la sorra”. “I als barcos, com les duien?”, pregunto ara jo. “Grecs i romans també hi posaven sorra, als barcos, per transportar-les; a més, la sorra, a la part baixa de l’embarcació, ajudava a estabilitzar-la”, m’explica Roser Raluy, coordinadora d’Educart, el servei educatiu de la Ciutadella i guia turística oficial de Catalunya.

Aquí, a Roses, els grecs i els romans s’hi trobaven la mar de bé. Tenien tot el peix que desitjaven. A la baixa romanitat, a partir del segle II dC, pescaven grans tonyines, dofins... Dofins! “I aprofitaven completament les restes del peix (vísceres, aletes, cap, trossos de cua...): hi posaven sal i vinagre, i ho deixaven fermentar; el resultat era el gàrum, un dels condiments més utilitzats pels romans”.

Som sota l’ombra d’un immens pollancre dins la Ciutadella de Roses. Al costat tenim uns quants murs baixets, que sembla que no eren de cases sinó d’una factoria de salaó. “L’aigua del mar arribava fins aquí -uns 300 metres més endins que ara- quan van arribar els grecs en aquest port natural, el golf de Roses, el segle IV aC”, em diu la Roser, amb qui emprenc una caminada per l’interior del recinte. Es treu de la butxaca una petita moneda grega: en una cara hi ha el dibuix d’una rosa vista des de sota. “Esclar, de Roses!”, faig. “Els primers grecs venien de l’illa de Rodes. Diuen que el nom de Roses ve d’aquí. És una hipòtesi no confirmada, però possible”, remarca.

Tot caminant fem un viatge de 25 segles, des del IV aC fins a l’actualitat: a la Ciutadella hi ha vestigis grecs, romans i d’època medieval i moderna. “Hi han passat un munt de civilitzacions, inclosos els pirates i els corsaris, que no són el mateix: els pirates serien els autònoms i els corsaris els assalariats”, observa la Roser. Tot el que té relació amb el mar té un protagonisme aquí. En un racó em sorprèn un mostrari d’àncores immenses. “L’última esperança”, en deien. “Era l’àncora que es tirava a mar quan ja no hi havia res a fer, quan el vaixell estava a punt de naufragar i ja s’havien tirat les petites. Aquestes àncores tan grosses no es podien recuperar del fons del mar”, explica.

“La Ciutadella es va fer al segle XVI, igual que el castell de la Trinitat, per ordre del rei Carles I per protegir el port. A càrrec de l’enginyer militar Luis Pizaño. Va començar pel castell i va morir quan tot just s’iniciaven les obres de la Ciutadella, que va continuar l’italià Giovanni Baptista Calvi, el qual va fer un dibuix pentagonal que després s’imposarà a les ciutadelles militars de tota la península Ibèrica”, m’explica quan som damunt de la muralla. Als nostres peus, en lloc de pedra hi tenim sorra. “Aquesta muralla, de dins, és feta de terra”, em diu. “A Pisa van descobrir que les muralles plenes de sorra aguantaven més l’impacte de les bales de canó”.

Tenim al costat el baluard de Sant Jordi, que va ser destrossat per les tropes de Napoleó. Tal com estan col·locats els fragments, sembla acabat de caure. Però fa anys que està així: el morter de calç de l’època ho aguanta tot, com més temps passa més dur és. Tenim al davant un gran fossat. “Era ple d’aigua?” “De vegades. Durant segles, dues rieres havien portat sediments cap al mar, i quan es construeix la Ciutadella les desvien. Però de tant en tant s’acumulava aigua al fossat”, afirma la Roser. “L’estancament d’aigua, i els mosquits que hi acudien, eren un problema. Sembla que aquí morien més per malalties que per les guerres”, afegeix.

Quan es va fer, la població hi vivia a dins. El recinte era ple de cases. En un principi els soldats s’allotjaren a les cases de la gent. Però un cop comencen les guerres -hi va haver quatre grans setges- la població civil, tipa de soldats, s’instal·la a fora. “Sort que no s’ha urbanitzat!”, dic. “Hi ha hagut més d’un intent al llarg del segle XX”, em respon la Roser. “A finals dels anys 20 es va destruir el baluard de Santa Maria per un projecte d’urbanització. Aturat arran de la Guerra Civil, es va reactivar després, però al final es va tornar a frenar en part gràcies a la mobilització popular”. Al recinte s’hi conserven les restes d’una preciosa església sense sostre. Fins i tot s’hi fan casaments! Pertanyia al monestir de Santa Maria, construït gràcies a una donació del comte Sunyer de Barcelona i al delme del peix, del corall i dels naufragis des del cap de Creus fins a la Muga.

Al segle XX els rosincs han vingut a “les muralles” -així anomenen la Ciutadella- a menjar la mona de Pasqua. Hi han fet partits de futbol -és un espai força pla, amb herba- i també de beisbol -per influència dels americans de la base del Pení-. S’hi han fet passejades a cavall per a turistes, hi ha pasturat el bestiar, hi ha hagut horts -útils en períodes d’escassetat com la guerra i la postguerra-. I algunes famílies arribades del sud peninsular als anys 50 s’hi van instal·lar en barraques. I també, esclar, ha estat una pedrera important.

Tot això ja és història, però la Ciutadella de Roses continua sent un gran parc polivalent. Ara és un jaciment arqueològic on es fan visites guiades i que acull concerts a l’aire lliure. Una enorme esplanada de la qual només se n’ha excavat un 10%. Hi ha una munió de restes per descobrir! Si s’hi excavés a fons, les pedres guanyarien el verd. Quin dilema!

Un castell fet miques pel seu propi bàndol

“Sota el seu comandament, els soldats rarament morien. No solia fer cas dels superiors si creia que s’equivocaven”, em diu la Roser. Parla de Lord Cochrane, mític i singular capità escocès, líder de les tropes de la marina britànica, que juntament amb les espanyoles van volar el castell de la Trinitat, de Roses, l’any 1804. Van fer miques el castell del propi bàndol perquè els qui el defensaven estaven a punt de rendir-se. Aquest castell construït al segle XVI per defensar la badia va ser reconstruir fa pocs anys. Van tardar vuit anys a reconstruir-lo, el mateix temps que havien trigat a fer-lo cinc segles enrere. Un dels pocs elements originals que queden és un forn, on es feia un pa cuit dues vegades ( bes-cuit ) perquè fos comestible molt de temps. Era habitual, als castells... El Quixot en parla.

EDICIÓ PAPER 17/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF