ELS POETES QUE PARLEN DEL POETA
Cultura 03/02/2018

El vi robat de Manel Marí

“Plegats hem escrit algun poema, hem tancat bars i, seguidament, n’hem obert”

Josep Lluís Aguiló
3 min
PREMI MALLORCA DE POESIA  Pep Lluis Aguiló va conèixer Manel Marí als Premis Mallorca, el 2005. El varen guardonar amb el Premi Mallorca de poesia per l’obra No pas jo. Llavors, el poeta encara despuntava. A la foto de baix surt amb Aguiló i Pere Joan Martorell.

ManacorVaig conèixer Manel Marí a l’acte de lliurament del Premi Mallorca de poesia que acabava de guanyar l’any 2005. L’acte, que es feia a la sala de plens de Consell de Mallorca, va ser seguit per un vernissatge institucional d’aquells d’abans de l’última crisi econòmica. Un d’aquells en què, en acabar, havien sobrat canapès suficients per alimentar un poble petit durant un període de fam no gaire llarg. En acabar, Manel es dirigí a la taula on hi havia les begudes per alliberar dues botelles de vi negre de qualitat que acabaren a la bossa que duia penjada, no fos cosa que no trobassin consumidor i fossin víctimes de malbaratament alimentari. A continuació, amb altres amics seus, que jo també acabava de conèixer i amb les botelles dringant al senalló, ens dirigírem a la terrassa d’un bar proper per continuar la celebració així com acostumava a celebrar Manel les coses: fumant, bevent i parlant amb els amics amb un entusiasme portentós que brollava d’una ment com la seva, privilegiada i en un permanent estat d’ebullició creativa.

Admiració

Sempre he cregut que tant l’amistat com l’amor neixen de l’admiració, així que em va ser molt fàcil convertir-me en amic de Manel. Havia llegit la seva obra anteriorment i sabia que em trobaria davant un poeta rigorós amb l’ús de la mètrica i del lèxic i que, a més, tenia el do de posar a cada poema allò que alguns amics escriptors deim, entre bromes i veritats, àngel. Aquest àngel, encarnació de tot el que és la poesia de veritat i que només els millors poetes saben amagar entre les línies del poema, era i és present en totes i cadascuna de les obres de Manel Marí.

El que no m’esperava era que em trobaria amb un poeta amb una personalitat tan brillant i carismàtica com la d’una estrella de rock.

Un poeta que brillava

Manel era una estrella, un poeta que brillava per la seva obra, per la seva manera de veure la vida i per la seva capacitat de transmetre alegria. Per això puc dir que no em va quedar més remei que convertir-me en amic seu. Des d’aquella nit del 2005 hi ha hagut moltes més nits i molts més dies. Manel era un dels primers lectors dels esborranys dels meus llibres i, afortunadament, el seu crític més ferotge. Gràcies als consells i suggeriments de Manel, tal vegada algun dels poemes dels llibres que he publicat puguin contenir aquest àngel indomable que és la vertadera poesia.

Capacitat de recitar

Amb Manel Marí també vaig aprendre a dir un poema en públic. La seva capacitat de recitar els seus poemes era digna del millor actor. La seva veu, tan profunda, que ell deia que necessitava lubricar amb vi negre per assegurar que no s’encallàs, dotava cada poema que deia de la capacitat d’arribar directament i amb força als que l’escoltàvem. Sempre que m’han demanat que digui un poema meu en veu alta m’he demanat “això com ho diria Manel Marí?” i bé he provat d’imitar allò que, d’ell, era inimitable.

Plegats hem escrit algun poema, hem tancat bars i, seguidament, n’hem obert, hem anat a dir els nostres poemes a llocs tan pelegrins com Tessalònica, hem vist néixer i créixer els nostres fills i filles, hem publicat un llibre junts, ens hem presentat llibres al públic, ens hem escrit articles d’elogi mutu, hem conviscut i ens hem estimat tant que ell, que tenia poques manies, quan em veia, com quan veia Sebastià Alzamora o Pere Joan Martorell, el primer que em deia, després de fer-me dues besades era: “Com estàs, germà?”

El darrer cop

Aquella nit que el vaig conèixer i ens bevérem fins la darrera gota del vi que havia robat al Consell de Mallorca no hauria pensat mai que el dia que estaríem junts per últim cop sobre un escenari, seria en un tanatori, amb ell a la vora dins un taüt cobert per la bandera d’Eivissa i coronat amb un dels capells que tant li agradava dur.

Tant de bo li hagués pogut posar a l’equipatge del seu últim viatge una botella de vi robat, negre i de qualitat perquè pogués, per sempre, lubricar la seva veu profunda i inoblidable que ara ens parla des del nostres records i des de cada poema dels que va escriure.

stats