LITERATURA

La veu revolucionària de Kazantzakis torna sense censura

Noves edicions en català i castellà d’‘El Crist de nou crucificat’

Les novel·les El Crist de nou crucificat (1948),que torna publicada per Club Editor (en català) i Acantilado (en castellà), i L’última temptació de Crist (1955) van provocar un gran enrenou dins i fora de Grècia perquè el seu autor, Nikos Kazantzakis (1883-1957), recreava de forma lliure i humana la vida i la passió de Crist. L’Església ortodoxa va estar a punt d’excomunicar-lo i el Vaticà va incloure les dues obres a la llista de llibres prohibits. Però, misteriosament, l’editor i escriptor Joan Sales va poder traduir i publicar El Crist de nou crucificat a l’Espanya franquista el novembre del 1959. El censor Juan Roig Gironella, en l’informe del març del 1958, fins i tot expressava admiració per l’obra: “La tesi fonamental de l’obra em sembla encertada i la seva lectura, per a persones sòlidament formades, pot ser profitosa”. Amb tot, demanava que se’n suprimissin algunes escenes sexuals. Publicada pel Club dels Novel·listes, se’n van vendre 20.000 exemplars i es va reeditar nou cops.

L’obra torna a les llibreries en català amb la mateixa traducció de Sales -que havia destil·lat de les traduccions castellana, francesa anglesa i italiana, perquè no sabia grec-, però revisada per l’hel·lenista Pau Sabaté. “Les traduccions que havia utilitzat Sales havien eliminat algunes escenes de l’obra -Sabaté en recupera tres- i el traductor francès havia afegit coses que no eren a l’original, com que el protagonista pensés en la viuda una vegada morta”, diu Sabaté. I afegeix: “A qui se li acut modificar la psicologia d’un personatge!” Sales no va eliminar les escenes sexuals, però les va inhibir seguint les indicacions de la censura. En la nova versió tornen a ser força explícites.

Autors combatius

Kazantzakis va néixer a Creta el 1883, durant uns anys de violents enfrontaments dels grecs de l’illa que volien posar fi a la dominació otomana. Després va viure a l’exili, va ser voluntari a les Guerres Balcàniques i va formar part del govern de Venizelos el 1919, i això el va convertir en el responsable de repatriar 150.000 grecs del Caucas. Va vincular-se a organitzacions comunistes a Berlín, va fer propaganda per a la Unió Soviètica i va viatjar a l’Espanya franquista. “Va tenir una vida errant. Fins als 50 anys no va tenir un domicili fix a Egina”, recorda Sabaté. Va morir a Friburg i l’Església no va voler que descansés al cementiri.

Kazantzakis i Sales no van ser dos intel·lectuals que es miressin els conflictes de la seva època des de la distància. “Comparteixen una set de justícia, una preocupació sobre què és la llibertat” -diu l’editora Maria Bohigas-. Són poetes, el lirisme és essencial a les seves obres. Adoren els personatges cafres, dotats d’una aguda consciència, tenen afició pels borratxos i les viudes joves, i adoren Maria Magdalena. I malgrat haver participat en revolucions i guerres, la seva obra és un cant a la vanitat de la revolució”. Kazantzakis i Sales també van ser còmplices en l’ús de la llengua. “A la traducció de Sales hi ha la paraula viva, l’espontaneïtat que no contemplen les altres traduccions”, diu Sabaté.

El Crist de nou crucificat se situa als anys 20 a Licovrisí, un poble grec de l’Àsia Menor sota domini otomà, on hi ha la tradició de representar la Passió de Crist cada set anys. El popa Grigoris i els dignataris de la vila trien les persones que hi prendran part l’any següent. Els qui representen els personatges de la Passió s’han de comportar: no han de pecar mentre duren els assajos i la representació. Davant la vinguda d’un grup de refugiats, s’arriben a creure tant el paper que els ajuden. En canvi, els rics del poble i el popa Grigoris no només els neguen qualsevol ajuda, sinó que intenten fer-los fora. Sorprèn que la censura franquista acceptés una obra tan revolucionària. “Kazantzakis ve a dir que l’Església és un instrument del poder i el cristianisme és la revolució”, afirma Bohigas.

Cent anys després, Grècia torna a viure una època inestable i rep milers de refugiats. “És un autor de l’Europa Oriental el que pren la paraula com a pensador de la seva època. Sempre es busquen pensadors nord-americans i del nord, i rarament del Mediterrani, i això és desastrós”, conclou Bohigas. Kazantzakis, doncs, torna a estar d’actualitat. Se’n fan més traduccions i es prepara una pel·lícula sobre la seva vida.

EDICIÓ PAPER 18/11/2018

Consultar aquesta edició en PDF