La veu reclama el protagonisme al Sónar

La veu, humana, sintètica o creada per la intel·ligència artificial, va protagonitzar la segona jornada diürna del Sónar, en què a més va prevaler un codi de conducta: com suggereix el grup sevillà Los Voluble, divertir-se no és un crim. I en la diversió hi ha també la possibilitat de la crítica política i del desafiament artístic jugant amb les cartes de la sàtira, la llibertat i la voluntat de burxar ballant i somrient. Ahir al Complex (l’auditori del Palau de Congressos, el cor de la Fira a Montjuïc), Los Voluble van disparar Gasolina de Daddy Yankee. Mentre el públic (assegut) cridava amb entusiasme, a la pantalla es projectaven imatges d’Inés Arrimadas a la desfilada de l’Orgull a Madrid que va acabar com el rosari de l’aurora. “A ella le gusta la gasolina. Dame más gasolina”, repetia la cançó. Així, fent cantar la diputada de Ciutadans, van ser més incisius que cent tertúlies i mil tuits. El xou de Los Voluble, aquest cop sense el Niño de Elche (que sí que hi era entre el públic), es titula Flamenco is not a crime i està connectat amb el Raverdial que van presentar al Sónar del 2015. Ara el flamenc és un element més en la construcció d’una nova rave electrònica esquitxada de consignes que es poden llegir amb ironia situacionista, com ara “Antonio Mairena som totes”, “Soroll contra el feixisme” i “Sevilla no és flamenc”, i d’imatges que rebaten els fonamentalismes culturals identitaris i que desafien figures d’autoritat mitjançant un muntatge frenètic i carregat d’intenció: un rei Felip VI emocionat sobreimpressionat a la imatge i el so d’un subfusell, i diversos homes de poder confrontats amb fotogrames de gent ballant. La música va anar agafant velocitat rítmica fins al paroxisme, com un estimulant triomfant, així que l’any que ve no seria mala idea programar Los Voluble al Sónar de Nit.

Feina de laboratori és la que hi ha darrere de PROTO, un nou projecte de Holly Herndon en què el protagonisme és de la veu humana... i de la veu de Spawn, un software d’intel·ligència artificial. Al SónarHall, cinc vocalistes feien de petita coral per sobre del material electrònic generat per Mat Dryhurst i es relacionaven amb l’Spawn supervisat per Herndon. Al marge del procés, que també va incloure la veu del públic, la proposta era a estones delicada, fregant l’espiritualitat, però també hi havia el propòsit de fer ballar amb una estranya combinació de ritmes tribals i cant coral, sintètic o no, amb harmonies que oscil·laven entre la celebració pagana i un rigor gairebé luterà. Això sí, sense perdre la naturalesa electrònica i aportant una agradable alegria a la tarda.

De veu pròpia en té Dellafuente, el traper de Granada que ahir va triomfar al SónarDome, l’escenari de les cortines blaves. Aquest cop va triar un format híbrid entre l’ urban i l’actuació amb banda, amb un guitarrista activat també com a corista. I va oferir la millor versió del seu trap aflamencat, amb la veu processada per l’Auto-Tune sense perdre expressivitat i un repertori tocat per un romanticisme costumista d’existències que busquen un horitzó millor. A més de temes incontestables com Me pelea, Ya no te veo i Romea y Julieto, va fer una versió de Todo es de color, de Lole y Manuel, carregada de sentit. Dellafuente entén quin és el llinatge que el representa.

La veu també va manar a l’escenari XS, el que va néixer per aixoplugar les músiques urbanes més joves, on ahir va arribar el moment de l’estrena al Sónar de l’eivissenca Aleesha, patrocinada per Desigual. Les marques de roba van per feina, i així com Pull&Bear s’associa a Rosalía i Stradivarius a Aitana, Aleesha ha sigut l’escollida per una marca que no vol quedar al marge del pastís urban. El xou és senzill però efectiu, cada cop més R&B i menys trap, i ella creix com una Rihanna menys estripada i amb prou carisma escènic per escampar-se pel mainstream. Com que la veu era present a tots els escenaris, es podia passar del personal fraseig de trap crioll del colombià Ha$lopablito a l’XS a la precisió vocal del traphouse gairebé acid jazz del nord-americà d’origen jamaicà Masego al Village, i d’aquí al Complex per assimilar la hipersensibilitat de la nord-americana d’origen sirià Káryyn, les refilades i l’estètica electrònica de la qual s’emmirallen en Björk.