MÚSICA

Una veu per espantar els dimonis

Andrea Motis omple l'Esglèsia de Sant Antoni de sa Pobla

Andrea Motis. / JOANA CRESPÍ

En plena jornada de festes de Sant Antoni, Sa Pobla llueix plena de foguerons, ossos penjats, capgrossos banyuts, senyors vestits d'esquelets i infants ataviats amb estris demoníacs. L'aire s'omple de espurnes provinents de jocs pirotècnics, de rítmics ressons de tambors, de càntics escatològics que conecten el sagrat amb el profà. A la nit gelada de Mallorca, no existeix racó més semblant a l'asfixiant infern.

En desplomar-se el sol, els mortals atemorits es refugien de les tenebres a l'esglèsia de Sant Antoni, amb l'esperança d'alliberar-se de la condemna de les flames o dels seus propis pecats. O tal vegada no. En realitat, si es deixen de banda les efectistes tradicions ancestrals, es pot afirmar que les vuit-centes persones que es congreguen a l'espai de l'edifici parroquial han acudit guiades per una ineludible temptació: la de presenciar el directe de la jazzista catalana Andrea Motis (Barcelona, 1995), la qual, malgrat la seva tendra edat, domina a la perfecció l'art de la composició, així com el de la interpretació i execució de diferents instruments de vent –trompeta, saxòfon, veu–.

Motis fa aparició a l'altar de l'esglèsia acompanyada pel contrabaixista Joan Chamorro i el guitarrista Josep Traver, dos dels seus músics de capçalera. Abans que tots tres tinguin temps d'acometre el repertori triat per l'ocasió, el públic trenca el silenci –si és que el silenci existeix, i tot apunta a que es tracta d'una pura abstracció de la ment humana– amb un afectadíssim aplaudiment que impideix sentir el fil de veu amb el que la protagonista de la vetllada tracta de presentar-se.

Aviat, Andrea Motis es despren d'aquesta aparent timidesa i dóna inici amb decisió al concert. Reinterpreta temes que van donar a conèixer grans dels jazz com Billy Holiday, Sarah Vaughan o Nat King Cole, composicions de samba i bossa nova a mode d'homenatge a Baden Powell, Marisa Monte, Vinicius de Moraes o Stan Getz, sense oblidar-se d'altres gèneres com el rock, el pop, el blues i la cançó d'autor mitjançant encertades versions d'Amy Winehouse, Leonard Cohen, Bill Withers o Randy Newman.

Domini de la tècnica i erudició executiva apart, un es demana si resulta adequat que una jove just sortida de l'adolescència s'atreveixi amb qüestions que es caracteritzen per una maduresa tant espiritual com musical –maduresa vital, en suma– pròpia d'edats més avançades. Compren la inevitable inexpertesa del jovent les vicisituds de l'ànima que, després de viure i formar-se durant dècades, és testimoni dels revessos de l'existència, de la decadència i trascendència de les seves mol·lècules, alhora que endevina pròxima la mort? Com integrar aquest gran misteri des d'una vida recentment estrenada? Des d'aquest punt de vista, resulta ètica i necessària la interpretació, per posar un exemple, de l'Hallelujah de Cohen, per part d'una persona de vint-i-dos anys d'edat? Aporta res significatiu al món?

La resposta a aquests interrogants s'ha de cercar, és clar, a la música, trobant-se la mateixa al seu propi nucli: aquell racó anomenat sensibilitat. Potser el sentit i la intensitat han de menester el rodatge de cada una de les etapes humanes, però les interpretacions i matisos esdevenen tan nombrosos com perspectives hi caben a cada una de les experiències viscudes. És probable que Andrea Motis no compti encara amb l'entrenament, amb la modelació d'un esperit expert, però el vigor fresc que destil·la la seva joventut, així com la seva professionalitat, és suficientment noble i està capacitat per recòrrer els aparats auditius de l'auditori fins arribar amb èxit als paladars musicals més exquisits i exigents.

Dit això, no resulta casualitat que Motis hagi fitxat per Impulse!, un dels segells discogràfics de jazz més emblemàtics del gènere, en el que publicaren, entre d'altres, els enormes John Coltrane i Charles Mingus, ni que comparteixi escenari amb músics del calibre de Perico Sambeat, Jesse Davis o Quincy Jones, ni que els coproductors del seu darrer disc siguin figures de la talla de Norah Jones i Gregory Porter. Tampoc és d'estranyar que, a les seves gires, ompli els teatres i les sales, independentment de que la ciutat visitada sigui Tokio, Nova York, Tànger o qualsevol altra meca del jazz. Andrea Motis, amb la seva veu velluda i suggeridora, la seva subtilitat a l'hora d'entonar i la tècnica que fa servir quan fa sonar la trompeta o qualsevol altre instrument que s'apropi a la boca, resulta deslumbrant ara mateix. Al que escolta, però, li encantarà gaudir-la d'aquí a una dècada, si és que encara és viu, quan ella hagi conquerit tots i cadascun dels trets que conformen el territori femení i humà.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/04/2018

Consultar aquesta edició en PDF