L'última gran diva

BarcelonaQuan una soprano assoleix l'article determinat davant del cognom és que ha obtingut la màxima popularitat. La Callas, la Caballé, la Sutherland o la Tebaldi... Si preguntéssim pel carrer el nom d'alguna soprano, molt probablement la gent no aficionada a l'òpera només ens sabrien dir Callas i Caballé, dues dones de dues generacions consecutives la popularitat de les quals va transcendir els escenaris i que es van convertir esdevenir mites.

Més enllà de la seva tècnica virtuosística i de les seves dots com a intèrpret, Caballé, com Maria Callas, va transcendir els escenaris per ser en boca de tothom i fer-se propera a gent que no l'havia sentit cantar mai en directe. La seva frescor quan l'entrevistaven, el seu riure agut, explosiu i contagiós, la seva vida de pel·lícula, el deixar-se estimar pels mitjans de comunicació, la seva gran capacitat de comunicació, li van donar una popularitat molt més enllà del món de la música. Només cal recordar el seu famós anunci per a la Loteria de Nadal del 2013.

De Montserrat Caballé se'n poden escollir moltes imatges, però la que ha quedat gravada a la ment de tots els barcelonins és, sens dubte, el seu duet amb el cantant de Queen. La interpretació de la cançó 'Barcelona' que va fer amb Freddie Mercury el 1988 a les Fonts de Montjuïc per abanderar els Jocs Olímpics de Barcelona 92 va ser seguida per milers d'espectadors. La iniciativa, sorgida del cantant de Queen, que es confessava fervent admirador de Caballé, formava part d'un àlbum en què interpretaven diferents temes junts. La mort de Mercury a conseqüència de la sida va impossibilitar, però, que cantessin junts el tema durant la inauguració dels Jocs. "Per al món de l'òpera aquella cançó va ser una revolució, una autèntica revolució", explicava la soprano anys després.

El mite, però, ja feia anys que durava. Va començar la nit del 20 d'abril del 1965, quan va haver de substituir la mezzosoprano Marilyn Horne al Carnegie Hall de Nova York com a protagonista de 'Lucrecia Borgia'. L'èxit va ser tan aclaparador que el crític del 'The New York Times' va arribar a escriure que la Caballé era la suma de Maria Callas i Renata Tebaldi, les dues sopranos més importants del moment. Poc després debutava a la Scala de Milà amb 'Norma', de Bellini, i al Covent Garden de Londres amb 'La Traviata', de Verdi, les meques de l'òpera. Però si una actuació ha quedat com la més gran interpretació de Montserrat Caballé és la 'Norma' que va oferir al Teatre Romà d'Orange, a l'aire lliure, sortosament enregistrada en directe. En una entrevista la cantant recordava el fred que va passar en aquella actuació a causa del fort vent i que, per abrigar-se, portava diaris sota el vestit.

Aquest tipus d'anècdotes, que ella explicava sovint entre riures, la feien propera a la gent del carrer. Com les llàgrimes que va vessar en directe per televisió aquell 31 de gener del 1994, davant del Liceu devastat per les flames, en la reconstrucció del qual es va implicar personalment. Un Liceu que va ser la seva segona casa, on va debutar el 7 de gener del 1962 amb 'Arabella', de Richard Strauss, i on actuava cada Nadal com un tribut a la ciutat.

Gràcies a les seves actuacions al coliseu barceloní, aquest teatre de segona fila va posicionar-se com un dels més importants del món, no tant per les seves produccions –no hi havia diners– sinó perquè ella arrossegava grans veus cap a Barcelona. També va ser gràcies al descobriment, el suport i la perspicàcia de Montserrat Caballé que Josep Carreras i el baríton Joan Pons van sortir dels papers secundaris per esdevenir al seu torn grans mites de l'òpera. Queden als anals del Liceu les grans interpretacions del duo Caballé-Carreras. Al Liceu va ser també on va conèixer el seu marit, el tenor Bernabé Martí, amb qui va compartir tota la vida.

Però no tot van ser flors i violes per a la soprano. Montserrat Caballé va tenir una vida de pel·lícula i mai es va estar d'explicar-ho. De família modesta, el pare es va arruïnar i fins i tot van arribar a dormir al carrer. Els estudis al Conservatori del Liceu els va poder fer gràcies a una beca, i va marxar a treballar a les òperes de Basilea i Bremen per mantenir la família. L'altre gran sotrac a la seva vida va ser quan el 2014 es va fer públic que havia defraudat a Hisenda mig milió d'euros, pels quals va ser condemnada a sis mesos de presó que va commutar pel pagament d'una multa de 240.000 euros, a més de tornar els diners defraudats i els interessos corresponents.

Amb tot, el que ens queda d'ella és aquesta veu prodigiosa capaç d'una potència aclaparadora i d'uns pianíssims exquisits que mai ningú ha pogut superar.