La truita de patates i les seves variants

No podem dir que la truita de patates sigui un plat propi de la gastronomia menorquina –de fet, la paternitat o maternitat la reclamen bascos i gallecs–, però el que sí que és ben cert és que un dels primers llocs on es varen sembrar i consumir patates a l’estat espanyol va ser Menorca, portades pels anglesos al segle XVIII, segons ens explica Lindemann en la seva Descripció de l’illa de Menorca, dietari d’aquest clergue alemany que descriu els costums i allò que es va trobar a la Menorca anglesa del segle de les conquestes i reconquestes.

Segons Lindemann, la patata es va començar a cultivar a l’illa de Menorca cap al 1750, com també a Galícia, que varen ser els dos primers llocs de la nostra geografia on es va començar a consumir aquest tubercle que va evitar la fam de les males anyades de blat. A la resta de l’Estat, el consum de la patata no es popularitzà fins a principis del XIX, és per açò que possiblement fou a la nostra illa on la patata va començar a formar part com a ingredient de la nostra gastronomia acompanyant els bullits, els plats de llegum, les carns i els peixos, i amb ella aparegueren les panaderes, els perols, les ensalades de pobre i tots aquells plats considerats avui ben nostres i de cuina tradicional que porten patates. I entre aquests es troben les truites, perquè els menorquins som afeccionats als

ous, dels quals en trobam moltes receptes antigues, com també de truites com les d’albergínia, carabassó, d’ostres blanques del port de Maó, d’escopinyes, de formatge tendre... Per tant, no seria

estrany que aquells menorquins i menorquines del segle XVIII cuinassin alguna truita amb patates.

La truita de marrania

Potser una de les truites més nostres i més estiuenques és la de marrania que, a més de les patates, també porta albergínies, pebres i carabassó. La marrania és la variant menorquina del tombet mallorquí, dels pistos espanyols i de les 'ratatouilles' franceses.

Aquesta truita estiuenca s’elabora amb els ingredients esmentats, que són també els productes locals de l’estivada. També cal apuntar que la nostra marrania –per açò hi podem fer una truita, amb ella–, no porta, com el tombet i els pistos salsa de tomàtiga. Personalment, com més m’agrada la marrania és acabada de fer i acompanyada dins el plat amb un parell d’ous estrellats. Un plat senzill però alhora un tresor de la nostra gastronomia i per al paladar, si l’elaboram amb producte local, amb aquelles hortalisses que produeixen els nostres pagesos, igual que els ous han de ser de gallines criades en llibertat i pastonades per les madones amb cereals de qualitat i amb les restes dels menjar de la casa, com sempre s’ha fet als llocs de Menorca.

Els secrets de les truites

Diuen els experts en gastronomia que fer una bona truita de patates és tot un art i que no és tan bona de fer com pot semblar. Segons el gust de cada persona, hi ha diferents aspectes a tenir en

compte.

Ha de quedar sucosa, no seca, però al punt, ni massa feta ni massa crua. Si ha de portar o no ceba; si és massa oliosa. Si les patates han d’estar tallades a cantells o a petits bocinets o làmines. El punt de sal, l’alçada i, especialment, el gust.

Diuen que aquella persona que és capaç de fer una bona truita de patates, en la qual es lliguin bé tots els aspectes esmentats, és una gran cuinera o cuiner i que pot fer front a qualsevol dels reptes que se li presentin davant els fogons.

A mi, personalment, la truita de patates m’agrada amb ceba, que estigui més quallada que crua, però amb el cor sucós. Les patates tallades petites, que s’integrin amb l’ou, i a l’hora de menjarla, m’agrada més teba que calenta o freda i, si pot ser, entre dues llesques de pa o bé dins un coc o llonguet que pot estar fregat amb tomàtiga de ramellet, un pols petit de sal i un rajolinet d’oli d’oliva extra verge, el que ara es diu un AOVE. I com per molts, és aquell entrepà per anar d’excursió, a la platja o bé per a un sopar informal amb la família o els amics, en què acompanyarem aquest patrimoni de la cuina mundial amb un bon vi negre de ca nostra, si pot ser. Així gaudirem d’un plat que, si el feim amb producte local, amb patates de l’illa, ous de gallines de lloc i criades en llibertat, un pols de sal de Fornells i oli de Menorca i de Mallorca, és una de les delicadeses més sorprenents que ens pot oferir la nostra cuina quan cercam un mos senzill i que, com moltes altres vegades hem fet, ens tregui del problema quan hem de fer el sopar a unes visites inesperades i a la gelera no hi ha més que mitja dotzena d’ous, unes patates i unes cebes al rebost, el bòtil d’oli d’oliva i la sal de la vida que mai manca a les nostres cuines, juntament amb el nostre pa de cada dia.