Escoltar Txékhov en rus. L'artífex d'aquest privilegi ha estat Temporada Alta en portar Les tres germanes de Declan Donnellan i Nick Ormerod amb la seva companyia moscovita. Un privilegi que queda limitat al valor de la cadència original. Únics a construir el personatge a partir del lloc que ocupa en l'escenari, aquest espectacle de Donnellan-Ormerod comparteix amb els de Cheek by Jowl una lògica natural en la seva invisible coreografia dramàtica. Els personatges sempre són on toca per ser el que són i el que expressen en cada moment. Però en aquest Txékhov no sembla que hagi sigut un mètode de treball suficient per desenvolupar el matís que té la humanitat creada pel gran autor rus. Falta alguna cosa que els protegeixi del seu ridícul latent i de la vulgaritat provinciana. Com si es veiessin forçats a canviar de paternitat i ara pertanyessin a l'univers dramàtic de Gógol.
El seu petit patetisme és més tràgic que risible i, en canvi, en aquesta aproximació amb estimables intèrprets russos s'hi cola reiteradament un intent de farsa. Només al final -quan les tres germanes assumeixen la inevitabilitat d'un horitzó allunyat dels seus somnis- recuperen aquesta aura d'éssers propers que es conformen amb la frustració que arrosseguen les seves vides. La grandesa de la naturalesa humana, de la intimitat de la tragèdia. Els directors qüestionen el naturalisme txekhovià, subratllen la caricatura cada vegada que el text n'ofereix una mínima possibilitat, es delecten en les composicions escèniques -càpsules dramàtiques que trenquen la fluïdesa entre escenes- i derroquen la quarta paret per convertir el públic en interlocutor.
Altres potser han anat més lluny -com Veronese-, però mai es va buscar tant la distància sense obtenir a canvi cap benefici memorable.
