Cultura 28/03/2012

El tren, un viatge anacrònic

Simona Skrabec
3 min
El tren,  un viatge anacrònic

Per fer aquest experiment, Barcelona és un bon punt de partida perquè hi surten molts trens que enfilen per rails arran de l'aigua. Per la finestra apareix el mar que es fon dins del cel, la mirada ha d'afrontar un espai blau, immens, obert. En un moment així cal preguntar-se, on sóc? En un tren? En un vaixell? A dalt d'un avió? No importa.

La vida per rail de Ramon Erra (Vic, 1966) és un recull de narracions entrellaçades. Però el que agermana espais tan llunyans com un hotel abandonat en un raval de Cascais i els gossos nafrats de Transsilvània, el balneari estonià de Hapsalu i la lenta xafogor de Milà, el biaix de la llum nòrdica a Hèlsinki i la Bratislava decaiguda no són ben bé els trens. Els rails de ferro uneixen els punts en una xarxa de relacions possibles, només possibles. Per poder imaginar la continuïtat de l'espai necessitem un ull que hagi enregistrat les incidències del camí. Cal un testimoni que afirmi que és cert, que aquestes contrades existeixen.

El viatge en tren és anacrònic "perquè provoca contactes, relacions, noses, cops de peu involuntaris i unes ganes, una febre, un haver d'escoltar..." En plena era digital, ni fer tota la volta a la Terra ja no es considera cap proesa. Ens hem acostumat a pensar virtualment i a sospesar les possibilitats com un mer problema teòric. Si una gesta és possible, ja està també feta.

Però la vida és tossuda i vol ser real, vol presència, vol "l'olor anisada dels vestits guardats als armaris de les cases vora el mar", vol el formatge madurat que es fon i xoca contra el paladar, vol trens que encara deixen abaixar la finestra per sentir de nit "la fortor de bosc humit amb molsa". La vida només tolera paisatges captats des d'un angle subjectiu, únic. A més, és fàcil que el viatger en un tren -o en un autobús, o a dalt d'un vaixell o avió- en el moment menys esperat senti un lleuger calfred. Quiet i immòbil, el cos no es mou, però la ment sí que es belluga. No és pas estrany que recolzat al respatller de plàstic dur en un tren de rodalies, un home qualsevol es pregunti cap on va.

Viatjar permet convertir el propi cos en un punt quiet a dins d'un univers que no s'atura mai, sentir el vertigen d'haver-se escapat de la continua transformació, reposar uns moments fora del temps. En les estacions antigues, plenes de racons i angles cecs, s'hi pot viure, fins i tot morir o néixer sense que ningú no se n'adoni. Els rodamons i els esguerrats xoquen amb els passavolants que s'apressen a pujar a un tren de destinació segura. Durant el viatge, l'atzar es personifica, amb el plàcid passeig amb un vaixellet del port ja n'hi ha prou per posar la vida en un gobelet, sacsejat per les onades d'un mar incontrolable.

Qui ho sap? En un viatge, les preguntes són insistents. A Colònia, la catedral d'altes torres guarda les relíquies dels Reis d'Orient. Són de debò? Les proves científiques ho han posat en dubte i aquest dubte s'apodera de tot i llavors tot sembla fals, tot ben fals. Però aquesta vida raquítica té por de volar i llisca sobre una via de ferro cap a uns espais previstos, sent tanmateix la força dels fets irreparables, incontrolables. Allà les dones ploren sense motiu aparent i aquí tot és tardor, es va fent fosc i encara plou, conta Ramon Erra. Els gossos sense amo no fan vertadera por a ningú que no hagi escoltat prou horrors sobre el contagi de la ràbia i un salconduit escrit en ciríl·lic gairebé no serveix per passar cap frontera. Aquest és el món en què vivim, els mites hi tenen el seu pes, les lletres són més que uns gargots i els trens s'hi enyoren com qui enyora la joventut.

stats