ENTREVISTA

Antoni Vidal Ferrando: “L’art pot transformar les desgràcies en plaer estètic, i això és com una droga”

Entrevista a l'escriptor, historiador i professor

Quan el cel embogeix és el títol de la darrera novel·la d’Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945), que sortirà a la venda dilluns i es presentarà el 27 de febrer a la llibreria Drac Màgic de Palma i el 6 de març a Santanyí. Conversam amb el narrador, poeta, historiador i professor, que en aquesta novel·la dona vida a un escriptor insatisfet, alcohòlic i admirador de Marcel Proust que vol fer una crònica literària de la seva època per tal d’aconseguir el prestigi que sempre li ha estat negat.

Quan el cel embogeix és la setena obra narrativa. Com ha estat crear-la?

Jo sempre som molt lent escrivint, perquè sempre em sembla que no està prou bé el que estic fent. Som exigent, però això no vol dir que aconsegueixi el que m’exigesc. Som Virgo! Perfeccionista. La meva dona de vegades diu: “És molt pesat viure amb un perfeccionista”.

En aquesta novel·la el protagonista és admirador de Marcel Proust. Per què heu escollit l’escriptor francès?

Perquè volia fer un escriptor que volgués recrear la seva època, com Marcel Proust. El narrador és un escriptor vell, alcohòlic, frustrat, d’idees progressistes. I hi ha un joc de miralls entre ell, Proust i un fiscal que és l’antítesi del narrador, perquè és nostàlgic de la dictadura franquista i membre de l’Opus Dei. Però la paradoxa és que en el fons s’assemblen molt: són vulnerables, viciosos, contradictoris, maniàtics... Aquest abisme que és la condició humana per a mi és un repte.

El narrador cerca que el reconeguin, sigui com sigui. Per vós, què és l’èxit?

Estar satisfet amb el que fas. Fer-ho bé i que algú amb autoritat per fer-ho t’ho reconegui. Us assegur que he pensat moltes vegades que jo no resistiria ser una persona mediàtica. A mi m’encantaria que tothom parlàs dels meus llibres, però que a mi no em conegués.

Què diu, en el fons, aquesta obra?

Aquest llibre vol ser un homenatge a la literatura. I faig un homenatge a la literatura amb escriptors que han estat un desastre. Per què? Perquè no és el mateix la literatura que els escriptors. Com una persona que no és cap model de virtut ni cívica ni moral pot crear bellesa? És un misteri, però passa. Està ple de personatges que existencialment i vitalment són de tot manco un exemple de res però que han creat grans obres. Igualment, no és el mateix la política que els polítics. La política és una cosa noble i els polítics poden ser un desastre, però això no invalida la necessitat de la política.

Escriviu en català. És un acte polític?

Escric en català, en part, per militància. Per refermar la identitat i perquè et sents atacat cada dia. És una manera de reaccionar. Però sobretot escric en català perquè a Santanyí hi va haver en Bernat Vidal i Tomàs, un boticari il·lustrat, i jo vaig tenir la sort de conèixer-lo. Després vaig tenir contacte amb Blai Bonet. I això és impagable, perquè et contagien. Són pols d’atracció. Gent que va fer tant pel país… I el varen haver d’estimar en silenci.

Per què continuau escrivint?

Escrius per un parell de motius. Escrius per conèixer el món i conèixer-te a tu mateix. Tu saps la quantitat de sensacions, idees i pensaments que tens en un sol dia? Allò és una barreja immensa que està dins tu i hi has de posar ordre. I és curiós, però també escrius per plaer. De vegades crec que aquest plaer ve del fet que l’art és capaç de transformar les desgràcies en plaer estètic, i això arriba a ser com una droga.

En la vostra obra manteniu sempre una mirada crítica.

Jo som molt crític. Quan era jove criticava molt, i és imprescindible fer-ho, però ara de major ja pens que si no tenc una resposta, són retxes dins l’aigua. La gent que critica el sistema no té respostes i a mi m’agradaria sentir més respostes a les coses.

Com viviu el món d’avui?

Jo som una persona enamorada de la vida però a qui no li agrada la història, perquè el mal de la història és el poder. Com visc el món d’avui? Amb entusiasme. Em queix molt, però després pens que m’ha tocat viure en un lloc i en una època en què es viu molt bé. D’altra banda, he de dir que també em sent constantment pressionat.

En quin sentit?

Perquè tot el dia rebem missatges que d’alguna manera intenten rentar el cervell. Ens volen beneits i contents. Jo em sent tot el dia manipulat, i això em molesta molt.

EDICIÓ PAPER 04/04/2020

Consultar aquesta edició en PDF