ENTREVISTA
Cultura 10/03/2018

Andreu Ramis Puig-gròs: “La tradició ha pesat com una llosa sobre la cultura popular”

Antropòleg i gestor cultural

Pere Antoni Pons
6 min
Andreu Ramis Puig-gròs.

PalmaAndreu Ramis Puig-gròs (Lloret de Vistalegre, 1959) és antropòleg i gestor cultural. Entre les seves especialitats, hi ha la història, la museologia i el patrimoni etnològic. Ha reeditat, en una versió ampliada, l’assaig Cultura popular i nacionalisme (Lleonard Muntaner Editor).

Explorau la relació entre el sentiment identitari i la cultura del poble a les Balears. Quina ha estat?

El discurs majoritari entre els estudiosos illencs de la cultura popular s’ha basat en el concepte de tradició. Pensaven que, en aquest constructe cultural que és la tradició, s’hi troben les essències, les romanalles, les pervivències de la identitat del poble. És un discurs que ha usat la cultura popular per construir identitat.

De quina manera això ha afectat el rigor amb què es recopilen els materials, s’estudien i s’expliquen?

Si un folklorista parteix del plantejament que la tradició és tan sols allò que perdura inalterable, allò que perviu com si estigués fora de la història, el que fa és recollir i salvar aquells elements que són portadors d’uns valors que, a parer seu, són susceptibles de ser transmesos. Això han fet la majoria de folkloristes: preservar el fil conductor que, segons ells, venia del passat i definia l’essència i la identitat del poble. Recuperaren unes determinades manifestacions orals i, en canvi, en rebutjaren unes altres, no per raons científiques sinó morals o ideològiques. La recerca folklòrica sovint no s’ha fet tant en funció de la correcta i rigorosa metodologia científica sinó per sentiments, per prejudicis o per ideologia.

Tots els països i cultures construeixen la seva identitat a partir d’una reinvenció o d’una tria parcial del seu passat, no?

Sí. Què és allò que dona identitat a un poble? Tota una sèrie de qüestions i d’elements que compartim col·lectivament, que ens cohesionen i que, alhora que ens cohesionen i ens donen un sentiment de pertinença a una comunitat, ens diferencien dels altres. Des del punt de vista de la cultura popular i de les disciplines que l’estudien -el folklore, l’etnologia, l’antropologia-, a l’estat espanyol hi ha diferències significatives entre els territoris amb un sentiment nacional diferenciat i els altres. A Catalunya, el País Basc i Galícia, que articularen el seu discurs identitari al segle XIX, la interpretació de la cultura popular s’ha fet més en clau tradicional, mentre que en indrets com Andalusia o les Canàries la cultura popular es llegia més en clau de present.

Això deu tenir a veure amb el conservadorisme dels pioners folkloristes nostrats, per exemple mossèn Alcover o, a Catalunya, Torras i Bages.

Efectivament. Aquests folkloristes bevien de l’idealisme alemany, del romanticisme. Eren gent amb un pensament conservador, solien estar vinculats a l’Església. Els seus plantejaments són molt conservadors, estan amarats de catolicisme apostòlic i romà. Defensen uns valors que ells creuen inalterables. La llosa que ens ha pesat durant tot el segle XX a l’hora d’interpretar la cultura popular és el fet de partir d’aquest paradigma: que l’important és la tradició i que la tradició és allò que perviu, inalterable, com un dipòsit de les essències del passat. Això genera un discurs continuista sobre la pròpia identitat, que duu a crear un tarannà conservador.

Paradoxalment, des dels anys 60 del segle XX, la cultura popular sobretot s’ha treballat i reivindicat des del nacionalisme d’esquerres.

Hi ha hagut diferents etapes. En cada una, l’estudi de la cultura popular responia a uns plantejaments i criteris diferents. L’única cosa que es repeteix és que, des dels primers folkloristes del XIX fins a les aportacions més recents, el motor de la recerca sempre ha estat la percepció que s’estava produint un canvi, cosa que esperonejava a recollir i salvaguardar testimonis i romanalles.

Tot va començar amb la Renaixença.

Va suposar la descoberta de les romanalles i pervivències del passat, i es basava en uns valors, com hem dit, conservadors i tradicionals. El primer terç del segle XX va ser l’etapa més esplendorosa, la dels grans projectes i les grans personalitats. Hem parlat de mossèn Alcover, però a Menorca hi havia Francesc Camps i Mercadal i Pere Ballester. Molts d’aquells folkloristes treballaren en importants projectes col·lectius: el ‘Bolletí del Diccionari de Llengua catalana’, el ‘Butlletí de Dialectologia Catalana’, l’’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya’, l’’Arxiu de Tradicions Populars’... També hi hagué projectes de caràcter més local, com el ‘Tresor dels Avis’, d’Andreu Ferrer Ginard. Molts d’aquells estudis tenien un interès específic per les manifestacions de cultura popular relacionades amb la llengua.

Com que és l’element que més ens diferencia, és el que més estudiam: aquesta era la lògica, no?

Sí. La següent etapa és la del folklorisme de postguerra. El franquisme estronca tots els grans projectes i la compilació folklòrica passa a fer-se amb un plantejament contraidentitari. L’Estat utilitza el folklorisme, que devalua la cultura popular amb falses interpretacions i amb la imposició de manifestacions fora de temps i fora de lloc, com un instrument de genocidi cultural. Només tolera allò pintoresc, anecdòtic i inofensiu.

Als 60 i 70, el boom turístic i l’emergència d’un antifranquisme jove degueren afectar l’estudi de la cultura popular.

Comencen a sorgir projectes de recuperació identitària i sí que ja hi ha una implicació de l’esquerra. Com que a les Balears no hem tingut mai un grup social, hereu de la burgesia del XIX, que estigués culturalment arrelat, la reivindicació de la llengua i de la cultura han quedat en mans de grups progressistes. És el cas de l’Obra Cultural Balear o de l’Institut d’Estudis Eivissencs. Que sectors de l’esquerra s’interessassin per la cultura popular no treu que hi hagués sonores polèmiques sobre la vàlua de la tradició i sobre com s’havien de recuperar, per exemple, certes manifestacions musicals.

La globalització, internet i la hiperconnectivitat de les xarxes socials ho han girat tot damunt davall.

L’actual món global i digital ens sotmet a una pressió que no havíem patit mai abans, però també ens ofereix canals nous i plens d’oportunitats. El ‘Cançoner 2.0’, disponible a internet per a tothom, ha apropat la cultura oral a la societat més que totes les edicions que abans se n’havien fet. La cultura popular ha estat sotmesa sempre a les conjuntures històriques i socials de cada moment. Els elements essencials dels quals parlaven els folkloristes del XIX estaven igualment subjectes a alteracions, interferències i canvis, igual que ara.

Voleu dir que la tradició, allò que ens defineix, canvia constantment?

Basta mirar quins noms posam ara als nostres fills i quins posàvem abans. Ja no és vera allò “de Peres, Joans i ases n’hi ha per totes ses cases”. Un altre exemple el trobam en el ‘jaleo’ de la festa de Sant Joan de Ciutadella, un element de la tradició de tota la vida, segons pensa molta gent. Idò bé: el ‘jaleo’ són unes estrofes d’una sarsuela d’un músic extremeny composta l’any 1888. Un exemple més recent. Quan el 1992 vàrem publicar el calendari de festes de les Balears i les Pitiüses, no hi havia cap festa amb batucada, una cosa inconcebible per als joves d’avui. Això obliga a repensar alguns plantejaments nacionalistes sobre la identitat. Avui hi ha adhesions a plantejaments nacionalistes que no es basen en la llengua i la cultura, sinó en altres causes.

Som una mescla de passat i present, però en el cas de les cultures i les llengües que tenen un estat al darrere, el present es pot permetre el luxe de ser més fill del passat.

Amin Maalouf diu que la cultura i la cultura popular estan en l’encreuament entre un eix vertical -el pes de la tradició- i un eix horitzontal -la influència de la contemporaneïtat, el contacte amb manifestacions culturals d’altres llocs del món-. Tampoc podem oblidar que la cultura popular no es fa només pels canals tradicionals. Estudiar com es feliciten les festes de Nadal per whatsapp, com ha fet fer Jaume Guiscafré als seus alumnes, és tan interessant com l’estudi de les felicitacions nadalenques que va fer Joan Amades fa cent anys.

La tradició no pot ser unes cucales.

Abans estàvem preocupats pel pes de la tradició en la cultura popular, però des que la Unesco va posar en solfa el concepte de patrimoni cultural immaterial, el patrimoni és allò que els individus i les comunitats reconeixen, assumeixen i viuen com a propi. Prenguem el cas del sorgiment de les noves festes: el Much, el Coso, Canamunt i Canavall... Ja veurem quin recorregut històric tindran, però és important que diferents grups de joves, al marge del poder oficial, hagin generat unes manifestacions que poden convertir-se en un element identitari rellevant. Les manifestacions de la cultura popular han de ser vives i operatives, i s’han de transmetre de generació en generació. El passat no pot ser un llast. I no podem ser essencialistes. Si el patrimoni cultural immaterial que assumim com a propi inclou elements d’orígens forans, idò s’han d’assumir, igual que assumírem que el nostre embotit nacional per excel·lència, la sobrassada, un dia tornàs vermella gràcies a unes espècies dutes d’Amèrica.

stats