Publicitat
Publicitat

Un testimoni implacable

D'ençà que, fa ja més d'un segle i mig, les paraules màgiques "Digueu-me Ismael" obrissin l'epopeia de Moby Dick , la literatura nord-americana va encetar una carrera de persecució en què l'únic premi digne d'esment era la creació de la Gran Novel·la Americana. En les dècades dels anys 20 i 30, les figures de Faulkner, Scott Fitzgerald i Hemingway van demostrar que només els més poderosos acceptaven l'envit, i que no tots se'n sortien.

El 1969, amb El trastorn de Portnoy , Philip Roth va anunciar la candidatura a successor dels més grans amb aquesta corrosiva crònica de la iniciació eròtica d'un adolescent. Roth tenia 36 anys i ja assaboria l'èxit. Quatre anys després escriuria una sàtira sobre el beisbol que portaria per títol, precisament, La gran novel·la americana , només que el mateix títol ja acceptava el seu fracàs. El 1979 iniciaria el cicle de novel·les sobre Nathan Zuckerman, un personatge que transita pels grisos de la vida i a través del qual, al llarg de nou volums, ens ofereix un fresc de la vida nord-americana i del conflicte de l'escriptor davant d'una societat que veu envellir en paral·lel a ell. Entre elles, la magnífica The Gost Writer (La visita al maestro), una descarnada visió de la literatura, o La marca de l'home, un diagnòstic de la hipocresia universitària com a mirall de la societat. El tema del desig cap a la carn jove el repetiria a L'animal moribund , on un altre dels seus personatges habituals, David Kepesh, s'enamora d'una jove estudiant.

Però una de les seves millors obres de postmaduresa seria Complot contra els Estats Units, gran exemple de política ficció en què preveu la possibilitat que Charles Lindbergh, de conegudes simpaties nazis, hagués guanyat les eleccions del 1940. En les seves 27 novel·les -de moment, digui el digui, perquè els escriptors no es retiren mai- Roth ha sabut retratar amb tots els contrastos una societat que va conèixer liberal i que deixa políticament correcte, amb un pinzell de vegades gruixut, sempre humorístic, mai flonjo.

Els llibres que ens fan grans