La terrorífica por de confinar-se amb un monstre
El debut de David Casademunt, 'El páramo', retrata des del terror l'efecte de l'aïllament i el pes de l'herència
BarcelonaEra el 2014 quan David Casademunt va escriure el primer esborrany d'El páramo. Volia explicar un conte de por des dels ulls d'un nen que se sent sol, que encara és incapaç d'entendre els pares i no pot desxifrar un entorn hostil. Després, amb els coguionistes Fran Menchón i Martí Lucas, van aprofundir en la solitud i l'aïllament imaginant una cabana enmig del no-res i la van posar al segle XIX "per allunyar-nos de l'actualitat i les tecnologies que ens permeten estar hiperconnectats", explica el director. Però ha vingut una pandèmia i ha provocat un nou gir en la pel·lícula convertint una família que es reclou en una masia en un retrat que pot parlar al·legòricament dels nostres confinaments i dels efectes que tenen en la salut mental.
És una nova capa de lectura que no li va gens malament a aquesta història fantàstica i estèticament tenebrosa, sobre la qual plana sempre l'ombra d'una bèstia. El director és un altre dels valors que surten del planter de l'ESCAC: el 2015 va dirigir el documental Rumba Tres. De ida y vuelta i aquí debuta en el llargmetratge de ficció. Casademunt va tenir la confirmació que Netflix li produiria la pel·lícula just abans del covid, de la mà de la productora Rodar y Rodar; va dibuixar l'storyboard en ple primer confinament, un any després la rodaven, a l'octubre s'estrenava a Sitges i aquest dijous arriba a la plataforma.
Els protagonistes d'El páramo són un nen preadolescent (Asier Flores, que només amb 12 anys ja ha intervingut en films com Dolor y gloria, El páramo i Érase una vez en Euskadi) i els seus pares, un home rude i de poques paraules (Roberto Álamo) i una mare protectora i decidida (Inma Cuesta). També aquesta cabana i aquest paratge àrid funcionen com a protagonistes. "El paisatge és un context realista però també és una representació mental de les pors dels personatges", afirma el director. Per fugir de la foscor de l'època, la família s'instal·la en una plana inhòspita on amb prou feines hi ha conills, i delimiten el seu terreny amb uns tòtems de fusta que causen malsons al nen. Més enllà, se suposa que només hi ha perills.
L'aparició d'un home ferit i la marxa del pare transformen el que era una vida senzilla en un malson irrespirable per a la mare i el fill. La pel·lícula parla de "les pors que heretem, i les ferides i els monstres que genera aquesta por", diu Casademunt. "El gran tema és si serem capaços de vèncer aquests monstres o haurem de conviure-hi sempre en un loop sense fi entre pares i fills", reflexiona.
Però qui és la bèstia?
Si El páramo del títol és el primer lloc on s'aïllen, a mesura que avança la pel·lícula es van recloent en espais més petits. Com més s'acosta aquesta presència que els assetja, més por i menys espai tenen: es tanquen a la casa, es tanquen a l'habitació, fins que no els queda on anar. "Aquesta estratègia per vèncer la por pot provocar que paradoxalment sigui més perillós el que està a dins de les parets que el que hi ha a fora. Perquè la por acaba condicionant-te i transformant-te", apunta Casademunt.
La mare deixa de ser aquella dona amorosa i entra en una espiral que el nen mig li segueix i mig observa amb distància. Li fa por el monstre però encara li fa més por perdre els dos progenitors. Aquest és el veritable conte de terror: deixar de ser estimat. El nen passarà a ser el responsable de la casa per pura supervivència. "El que viu aquest nen és una experiència forta que el porta a créixer d'una manera sobtada. Viu unes pors que jo vaig experimentar de nen i adolescent, i em semblava el més honest que ell expliqués la història perquè és amb qui més m'identifico", explica el cineasta.
A l'hora de materialitzar les pors, la pel·lícula juga amb elements reals, imaginats i relatats per aconseguir un clima i una tensió. Al cap, Casademunt admet que hi tenia el Polanski de La llavor del diable i Repulsió, i el Shyamalan d'El bosc i Senyals. També hi ha el Bayona de L'orfenat i Un monstre em ve a veure. "El títol anterior de la pel·lícula era La bèstia, i tenia un doble sentit. Ens servia per plantejar ¿qui és la bèstia? ¿És el monstre paranormal? O la mare? O la mateixa por? O és el mateix nen? Tots els personatges poden ser la bèstia per als altres", apunta Casademunt.
