Teatre sense actors professionals, però també sense tema, escenografia, història i guió

BarcelonaL’est d'Europa ha estat protagonista de la temporada del Teatre Lliure. El curs va començar amb l'espectacle d'un nom de prestigi internacional i llarg recorregut, el lituà Oskaras Korsunovas, que va dirigir L’oncle Vània, i la tancarà, d’una banda, una veu jove però emergent que debuta a l’Estat, la polonesa Anna Karasinska, amb Internacional (25 de maig-12 de juny) i la reposició de la premiada Les tres germanes de Txèkhov, que dirigeix Julio Manrique (26 maig-19 de juny). L'estrena coincideix amb la representació a la Biblioteca de Catalunya d’Unes abraçades insuportablement llargues d'Ivan Viripàiev, un col·lega rus instal·lat a Polònia que Karasinska admira i recomana. A tots dos els col·loquen l’etiqueta de “teatre espiritual”, “l’excusa per no donar-nos diners”, diu somrient la dramaturga i cineasta.  

La singularitat del teatre d’Anna Karasinska és que utilitza actors no professionals que comparteixen la seva realitat en escena. “Treballa la línia del que és veritat i mentida, sense escenografia, en què el procés de creació acaba en el cap de l’espectador”, diu el director del Lliure, Juan Carlos Martel. “És veritat que és una aproximació diferent, no parteixo d’un tema –reconeix la creadora–. Bàsicament dissenyo l’experiència que tindrà l’espectador al seu cap i no la lectura que farà del tema”. Per això diu que ha intentat veure què podria “despertar” l’espectador a Barcelona.

“Jo no creo espectacles sinó situacions. Però des del punt de vista visual, no hi ha res de revolucionari –avisa–. Faig un teatre no convencional però que a la vegada torna a les arrels. Busco arquetips. No fem personatges, no hi ha història, no hi ha ficció, no hi ha guió. El que passarà és que l’audiència connectarà amb els actors i hi tindran una relació emocional. El meu teatre vol fer pensar i sentir junts, si és possible”. Més enllà d'això, també reflexiona sobre la presència humana a l’escenari i la connexió que entaula amb l'espectador. 

Quan li pregunten què es veurà en escena, ella respon: “Per què ho has de saber abans? Per què no vens?”, tot i que també acata “obedientment” i busca una resposta adequada: “Veuràs una sèrie d’imatges poètiques a les quals tu pots donar sentit”. L’actriu María Moralo afegeix: “Jo ho sento com un espai per donar lloc a la veu que tenim a dins en el dia a dia i a la qual no fem cas perquè estem fent altres coses més pràctiques”. El teatre de Karasinska és més proper a la performance. "La diferència entre la performance i el teatre convencional és que la performance canvia la realitat. Jo busco experiències que canviïn la realitat per al públic", diu. És conscient de les resistències que hi ha a tots nivells: "Espero que la meva feina obri portes a maneres diferents de treballar i a experiències més àmplies amb altres persones per connectar-nos a nivell més profund". 

Un procés de creació singular

Els cinc actors del muntatge són joves de 19 a 28 anys, estudiants o actors amb poc recorregut, que van ser escollits en un càsting entre 500 persones. “Quan busco actors, no em preocupa si són professionals o no, perquè no treballo amb les habilitats dels actors dramàtics, sinó el tipus de persones que són. Busco coses que m’inspirin i que els pugui imaginar en circumstàncies diferents. Tracto de veure si tenen el seu propi procés d'analitzar el món”, explica.

Els assajos es basaven en practicar escenes sobre situacions viscudes, no necessàriament personals. Per a l’actriu Alba Tortras, són “processos de ser vulnerable, compartir, mostrar-se una mateixa”. El seu rol és “estar presents sense jutjar-se”. Magí Coma es va presentar al càsting perquè els estudiants d’interpretació es presenten “a tot” per tenir més experiència. A Google no va trobar gaire informació sobre la directora. “I et trobes al mig del merder, en el bon sentit de la paraula”, diu. Afirma que no està “acostumat a fer aquesta mena de teatre”: “M’està costant defensar al 100% aquesta convenció. Els estudiants d’interpretació ens hem de treure coses de sobre que ens han ensenyat, això és el que costa”, una idea que comparteix Avo Buchaca. "Aquí hem de treballar al natural”. L'actriu Amàlia Cillero hi treu importància: “El principal repte ha sigut obtenir el número de la seguretat social [per treballar professionalment]. A l’escenari et sents molt còmoda. Ser tu mateixa no és un gran problema”. Per a ella, es tracta de “fer que les experiències personals siguin universals, que la teva emoció no te la quedis tu, que els altres la sentin”, afirma. “Hi ha una obsessió en el grup per saber què vol dir cada cosa –observa la directora–, i el que s’entén o agrada és molt diferent per a cadascú”.

Polèmica a Twitter

Els assajos van estar marcats per la crítica a Twitter sobre el procés de creació d'una jove assistent de direcció que va deixar l'equip després de cinc dies d'assaig perquè hi veia "males praxis". El director del Lliure ha afirmat que, com que en una sala d'assaig estan en joc les "subjectivitats", es va activar un protocol intern per garantir la seguretat als assajos –una anàlisi externa de la qual no hi ha resultat–i tots els intèrprets han fet una defensa absoluta de la direcció i la cura amb què s'ha fet el procés: "No és el que vam viure", ha dit Cillero. Martel ha demanat confiança en la institució, que aplica els seus protocols i el seu codi ètic.