Caballé, la soprano omnipotent

BarcelonaLa hipèrbole no és pas fruit de l’emoció del moment, sinó de la pura evidència acumulada durant dècades: Montserrat Caballé ha estat una de les més grans sopranos del segle XX, una de les poques figures del panteó de glòries operístiques que va merèixer en vida un sobrenom que les distingís. Caballé era la Superba, com Maria Callas va ser la Divina o Joan Sutherland la Stupenda. L’esment d’aquests dos noms, no per reiterat, no és pas menys necessari, perquè la cantant catalana va encarnar, sobretot en el repertori belcantista, una via pròpia que la va singularitzar. Sense el geni dramàtic de la grega, sense la tècnica plusquamperfecta de l’australiana, Caballé va desplegar una bellesa instrumental superior a la de Callas i una intensitat interpretativa allunyada de la flegma de Sutherland.

Comencem per la veu, ja en ella mateixa gloriosa: un instrument de lírica pura, amb un centre amb cos, embolcallador, capaç de mil i una irisacions, menat per una tècnica impressionant que li permetia, gràcies a un fiato miraculós, mantenir notes durant una eternitat i reduir el so fins a un fil eteri. Aquests sons filats van ser una de les armes de seducció massiva de Caballé, però no van ser l’única. Unes agilitats més que suficients i un ús efectiu del registre de pit per donar caràcter als passatges dramàtics van ser altres eines d’una soprano que, en l’apogeu de la seva carrera, no es va limitar a desplegar els encisos de la veu, sinó que va signar encarnacions memorables.

La reina del ‘bel canto’

Caballé ha sigut un nom cabdal, juntament amb Callas, Sutherland o la massa poc recordada Leyla Gencer, en la recuperació de moltes obres de Bellini i Donizetti menystingudes durant dècades, moltes de les quals la soprano va oferir en el seu feu indiscutible, el Liceu. Roberto Devereux, Lucrezia Borgia, Il Pirata, Maria Stuarda o Anna Bolena són alguns dels títols que es poden esmentar, però si hi ha un personatge que resumeix a la perfecció aquesta combinació de sumptuositat vocal, tècnica enlluernadora i sagacitat dramàtica és Norma. Només cal mirar el vídeo gravat el 1974 a Orange, amb Caballé bressolada pel mestral, per capir la magnitud de la seva llegenda.

La curiositat insaciable va ser una altra característica de la carrera de la soprano, especialitzada a posar llum en partitures amagades en les lleixes més recòndites dels arxius. Això no obsta que Caballé també excel·lís, i de quina manera, en el repertori troncal de Verdi i Puccini: Aida, Manon Lescaut, Violetta, Mimì, Luisa Miller, les Leonora de La forza del destino i Il trovatore. Hi ha un títol, tanmateix, que caracteritza l’evolució de la soprano cap a rols més dramàtics: Turandot. Semblava increïble que aquesta Liù d’una dolçor ingràvida pogués esdevenir tota una principessa di gelo : el seu debut en el paper titular a San Francisco, el 1977, al costat de Luciano Pavarotti també oferint el seu primer Calaf, és un match vocal de primera divisió.

També en alemany

Des del barroc ( Giulio Cesare de Händel) fins a la creació contemporània ( Cristóbal Colón de Balada) passant pel repertori francès, la sarsuela, la cançó i també, encara que de manera tangencial, el repertori eslau, no hi ha hagut pràcticament cap tecla que Caballé no hagi tocat. Però un repàs, per curt que sigui, al seu llegat no pot oblidar les interpretacions d’òperes germàniques, sobretot de Wagner i Strauss, per a les quals els anys de companyia a Basilea van contribuir a donar un fonament sòlid. Del primer destaca l’Elisabeth de Tannhäuser més que no pas una anecdòtica Isolde o una Sieglinde que va generar uns anys de distanciament amb el Liceu, superats arran del trauma de l’incendi. Del segon, Arabella, Ariadne, la Mariscala i, sobretot, un rol amb el qual Caballé demostrava que l’improbable esdevenia realitat gràcies a uns dots vocals privilegiats: Salome.

La coda d’aquesta llegendària carrera ha estat llarga, massa llarga segurament, amb el personatge sovint passant per davant de l’artista i, en els darrers anys, encadenant actuacions que no aportaven res a la glòria guanyada amb plena justícia. Són, tanmateix, records que s’esborraran ràpid per deixar espai, per sempre més, a les fites més excelses d’una cantant sense parió.