‘Sodade’, de Rashid Johnson
Hauser&Wirth inaugura a l’illa del Rei la segona exposició
Maó“Qui te mostrarà aquest camí tan llarg”… així comença Sodade, la cançó de Cesària Evora, a qui Rashid Johnson ha manllevat el títol i el rumb d’aquest viatge cap a l’interior d’un mateix. Una travessia que transcorre a l’illa del Rei. Habitacle restaurat, dependències d’un antic hospital, on els responsables de Hauser&Wirth han obert les portes al món de l’art amb majúscules i on Franz West, Joan Miró, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida i ara també Martin Creed donen la benvinguda entre les plantes autòctones d’un jardí gairebé salvatge.
La segona exposició de la galeria –la primera la va protagonitzar Mark Bradford– s’inaugura el 19 de juny i fins al 13 de novembre. Rashid Johnson és un home de la casa, que, com va contar i recordar Manuela Wirth, va ser un dels que els acompanyaren quan l’edifici era una runa. Ho va contar ella en el senzill i discret discurs d’obertura. Ho va confirmar l’artista, tot just abans de començar a parlar de la seva exposició, amb un punt d’incredulitat i no poca fe del que podrien arribar a ser les restes d’aquells edificis, ubicats sobre una petita illa, que semblava molt lluny del renou del món civilitzat i estava a tocar.
Artista polivalent, eclèctic i transversal
Rashid Johnson, nascut a Evanston (Illinois), viu a Brooklyn. Artista polivalent, eclèctic i transversal. Utilitza materials i tècniques molt variades. Ceràmica, fotografia, cinema, pintura, escultura i segurament alguna més, que li serveixen per esbrinar un discurs compromès, històries que d’alguna manera són la seva, individual, intransferible, però també la de la gent que viu amb l’angoixa d’haver nascut a l’altre costat. Amb aquesta versatilitat matèrica, que condiciona no tan sols el resultat estètic sinó també el discurs, l’artista profunditza dins el sentiment per contar el viatge d’una vida, la singladura de moltes existències. Com deia Antonio Saura, “els artistes sempre fem autoretrats”. Johnson és artista i la seva obra destil·la memòria, reivindicació, història, històries.
Comença el recorregut amb una sèrie, Seaescapes, on infinitat de barques dibuixades amb el dit com a estri principal anuncien la iniciàtica travessia. Vehicles cap a un lloc millor i que serveixen per fugir d’una terrible realitat. Són una evocació, alleugerida de retòrica i farcida de poesia. Un cau on l’artista es troba còmode ja des de la seva infància. Aquí recorda que la seva mare i la seva germana escriuen poesia. Són poetes. Continua l’exposició a una sala on quatre embarcacions es converteixen de bell nou en transport, però per a l’ocasió cap a un lloc que tan sols és record. Són de bronze, des de l’argila, però en realitat estan fetes amb l’essència de la memòria. Vaixells convertits en baguls de foc, en cofres on s’emmagatzemen alguns objectes que formen part d’una vida, des de ràdios CB, que eren les que utilitzava el seu pare a la feina, fins a llibres, cintes de VHS…
Bruise Paintings és el nom de la tercera secció. Explicava Johnson que eren probablement les peces on hi havia més reflexió. Executades des d’una intensa meditació, tot i la contundència del nom i a sobre continuació de la sèrie Anxious Men. Per finalitzar, Surrender Paintings, com un oasi de pau i senzillesa, com un homenatge al material utilitzat, el més clàssic, oli sobre llenç, presidit pel color per excel·lència, el blanc. Torna la Sodade, que, com deia Manuel de Mello, és “el bé que es pateix i el mal que es gaudeix”.
