A Sitges no et pots refiar ni dels nens

SitgesEl terror ens ha mostrat repetidament el nen com a víctima habitual de monstres i assassins, però també ha explorat el seu potencial com a figura pertorbadora i encarnació del mal. I amb força èxit, ja que la línia que separa la innocència de la crueltat en els nens pot ser molt difusa. En aquesta ambigüitat entre el bé i el mal es mou de meravella el director noruec Eskil Vogt a The innocents, la bomba que ha sacsejat aquest dimarts la competició del festival de Sitges amb un relat fantàstic amb pòsit dramàtic sobre un grup de nens amb poders psíquics.

Que ningú es pensi que The innocents és un Stranger things a l'europea. Per començar, els poders dels protagonistes no són fruit d'experiments o mutacions, sinó habilitats que exploren amb l'esperit lúdic i entremaliat de la canalla, com si fos una joguina nova. De fet, la primera part podria ser una pel·lícula de Céline Sciamma, ja que s'entreté a retratar amb un naturalisme exquisit el naixement de la moralitat en una de les nenes, així com la seva complexa relació amb la germana autista, que comença a comunicar-se amb el món gràcies a la connexió psíquica.

Però el joc deixa de ser divertit quan un dels nens perd el control de les seves emocions. Llavors la pel·lícula enfronta els personatges entre ells i salta al terreny del terror sobrenatural amb una solidesa inesperada: les escenes de terror posen la pell de gallina i els combats psíquics recorden els del manga de Katsushiro Otomo Pesadillas (Norma), influència reconeguda per un Vogt que s'ha mostrat desconcertat pel costum del públic de Sitges d'aplaudir totes les morts. “Que algú aplaudeixi la mort d'un nen em fa sentir que no he aconseguit el que volia amb la pel·lícula”, ha dit.

Dessincronització magistral

Després d'un seguit de decepcions, la collita local d'aquesta edició de Sitges per fi ha trobat la pel·lícula que la redimeix. Tres, de Juanjo Giménez, és una obra atapeïda d'idees que no s'han vist abans, executades amb domini narratiu i una actriu (Marta Nieto) en estat de gràcia que interpreta una dissenyadora de so que experimenta un trastorn auditiu que sembla una broma: ho sent tot amb retard. La premissa té un punt d'ironia còsmica però Giménez juga amb les possibilitats expressives i narratives de la dessincronització i la utilitza per entendre millor el personatge i les seves dificultats per encaixar en el món. I el seu encaix en un festival de cinema fantàstic queda justificadíssim: en realitat, Tres té alguna cosa de pel·lícula de viatges en el temps que ens transporten al passat a través del seu eco sonor.

Un altre viatge en el temps sui generis és el de Beyond the infinite two minutes, de la secció Noves Visions, una estupenda comèdia que maximitza les possibilitats d'aquest interrogant: què passaria si una pantalla mostrés el que passa dos minuts en el futur? Amb esperit lúdic, mitjans ínfims i tones d'enginy i creativitat, la pel·lícula recull el guant de One cut of the dead i es postula com a pel·lícula sorpresa de Sitges 2021. A més, ¿com pots no estimar una pel·lícula que acaba amb dos personatges parlant dels seus mangues favorits de Doraemon?