Periodista CinematogràficPodríem apostar: ¿quantes vegades es dirà o s'escriurà avui "mullada era una estrella", com la va definir un directiu de la Metro Goldwyn Mayer? El que potser des de Hollywood no van saber mai és que "Estàs feta tota una Esther Williams" és una expressió que encara es pot sentir a platges i piscines en ple segle XXI. I no solament per part de les iaies o els iaios que van viure el memorable èxit d' Escola de sirenes a la Catalunya de finals dels anys 40.
Data d'estrena: 18 de maig del 1948. El Windsor Palace (Diagonal tocant Via Augusta) que s'havia inaugurat el 1946 amb Enric V de Laurence Olivier, a banda de ser el cinema més luxós de Barcelona, era també el temple on se celebraven les cerimònies paganes de la Metro. I ara que tots els cinèfils lamentem el tancament del cinema Urgel, el 1971, quan es va fer l'última projecció del Windsor perquè acabaven els 25 anys d'arrendament de la sala, també es va cloure una pàgina gloriosa de la exhibició cinematogràfica catalana. Escola de sirenes va romandre en cartell exactament 104 dies, fins al 29 d'agost del 1948. Va ser la pel·lícula més taquillera de l'any. Hauríem d'esperar fins al 1950 perquè Allò que el vent s'endugué trenqués aquest record des del mateix Windsor.
Promocionada com un "gran espectacle aquàtic-musical", Esther Williams passejava i nedava amb un somriure permanent als llavis per dissimular que la interpretació no era el seu fort. Les coreografies aquàtiques, sí. Les orquestres de Henry James i de Xavier Cugat (sempre amb un diminut chihuahua a la mà) enriquien la banda sonora, mentre un tenor colombià, Carlos Ramírez, cantava una tonada que es va fer molt popular, Muñequita linda , i el còmic Red Skelton desplegava tot un repertori de ganyotes al costat de la piscina.
Cap de les pel·lícules aquàtiques posteriors d'Esther Williams va superar aquell èxit. Ni Festa brava ni La filla de Neptú , ni La primera sirena , tot i que era un gens menyspreable biopic de la nedadora australiana Annette Kellerman, nascuda a finals del segle XIX i pionera de la natació sincronitzada.
El coreògraf Busby Berkeley, en la seva última pel·lícula com a director, Take me to the ball game , va situar sense massa fortuna la sirena entre Frank Sinatra i Gene Kelly. No es va estrenar mai entre nosaltres. I quan anys més tard Williams va provar de fer papers dramàtics, quedava clar que la sirena estava fora del seu ambient. No eren títols dignes del Windsor Palace.
