'Síndrome de gel', al Teatre Lliure: què en penses tu, del drama dels refugiats?
La direcció de Xicu Masó és d’un acurat realisme, puntejat amb delicades evocacions poètiques
'Síndrome de gel'
Teatre Lliure Gràcia. Fins al 24 d’abril
“No ens volen aquí. No ens volen enlloc”, diu Ginar Hasan, la germana de Baran, que jeu inconscient al llit d’un hospital de Malmö, a Suècia. I amb aquesta frase resumeix el sentiment de tants i tants homes, dones, nens i nenes que han deixat el seu país d’origen fugint de la por, del terror, de la mort segura. Les dues nenes i la seva mare van fugir de l’Iraq i després d’una llarga travessia han arribat a Suècia, durant molts anys paradigma de la societat del benestar i de la presumpta felicitat de tots plegats. Corre la primera dècada del segle XXI en una Europa que, com ara mateix, debat la qüestió dels refugiats.
El títol de la nova proposta de Xicu Masó, protagonista de la magnífica El metge de Lampedusa (2018) sobre la crisi humanitària a l’illa italiana, fa referència a la síndrome de resignació amb la qual la doctora Elisabeth Hultcrantz va batejar la malaltia de nens i nenes que queien (que cauen?) en un estat catatònic degut als traumes soferts i a la por a la deportació. Una síndrome detectada a la dècada dels noranta a Suècia sobre la qual Xicu Masó, Clàudia Cedó i Mohamad Bitari han bastit una emotiva i dura mirada sobre un problema mundial que ens interpel·la a tots. De fet, i més enllà d’exposar el terrible drama personal de Ginar, Baran i Lamya (la mare), la proposta interpel·la directament als espectadors, còmodament asseguts a les butaques, sobre el compromís personal i de la societat amb aquesta crisi. I ho fa amb una posada en escena no exempta de maniqueisme que contraposa l’únic personatge masculí, el metge director de l’hospital -que representa la burocràcia política, l’aspiració individualista de la socialdemocràcia d’Olof Palme, que alberga un íntim racisme i que fins i tot menja carn- amb el compromís d’unes doctores solidàries, veganes i una d'elles lesbiana que amb la treballadora social componen el front de salvació de les víctimes.
La direcció de Xicu Masó és d’un acurat realisme, puntejat amb delicades evocacions poètiques. El treball de les nenes (Jana Punsola i Roc Martínez) és admirable. D’una immensa credibilitat. Com el de la seva mare (Asam Ismail), que només parla àrab, i el de la malalta que acabarà de traductora (Manar Taljo). I com el de Muntsa Alcañiz, Judith Farrés, Sílvia Albert i Carles Martínez en un espai escènic així mateix realista d’un espectacle que deixa a l’aire la qüestió: què faria cadascun de nosaltres per als refugiats?
