Fer art amb els set pecats: la supèrbia

BarcelonaLes imatges dels pecats i les seves conseqüències van ser un tema estrella dels pintors i els escultors durant els segles que l’art tenia una funció pedagògica i moralitzant. Ara que l’art s’ha alliberat d’aquestes funcions, ¿com es pot continuar representant la luxúria, la gola, l’avarícia, la mandra, l’enveja, la ira i la supèrbia? La directora de projectes externs de la Fundació Vila Casas, Natàlia Chocarro, i el comissari Xavier Palomo han començat a investigar-ho a Olot amb l’exposició Sincronies 1. La supèrbia. Els pecats capitals, on una desena de pintures, escultures i fotografies de la col·lecció Vila Casas dialoguen amb peces de la col·lecció permanent dels Museus dels Sants. 

En paral·lel a la temàtica de les obres, els comissaris fan servir el diàleg perquè el gran públic perdi la por a l’art més actual. “Volíem presentar l’art contemporani amb uns nivells de lectura més pròxims a través de diàlegs molt directes”, diu Xavier Palomo. La supèrbia està considerada com el pecat més greu, i els comissaris la troben en diferents detalls, com la mirada fixa cap a l’espectador del nen protagonista d’Amorcillo, d’Ouka Leele, i el seu afany de transcendència, un privilegi que només està reservat a Déu. També és divina perfecció, i per això els comissaris troben trets de supèrbia en la idealització del retrat d’Oleg Dou Alina. Una altra de les peces de l’exposició –potser perquè és un treball de fotoperiodisme– és més punyent: semblen superbs els homes i dones adinerats que Joana Biarnés va retratar donant almoina a Madrid el Dia de la Bandereta de la Creu Roja.

La supèrbia. Els pecats capitals estarà oberta fins al 17 d’octubre i és el tret de sortida del conveni de col·laboració que l’Ajuntament d’Olot i la Fundació Vila Casas van firmar l’octubre passat. Està previst que aquesta aliança continuï al novembre amb una mostra sobre la ira que molt probablement es podrà veure a Can Vayreda. I més endavant es presentarà un projecte de l’artista argentí Gonzalo Elvira i una intervenció de l’escultor Salvador Juanpere en diferents punts de la vila.

Fotografies inspirades per Joan Margarit

En paral·lel a l’exposició dedicada a la supèrbia, Natàlia Chocarro també és la comissària d’una altra mostra de Mayte Vieta (Blanes, 1971) que es pot veure a la Sala Oberta del Museu de la Garrotxa, inclosa en la Biennal de Fotografia d’Olot: Estimar és un lloc (i sempre hi ha una cosa que m’ho desvela) (fins al 15 d’agost). “Hem volgut dedicar aquesta primera exposició a una de les artistes més ben representades al fons de la fundació, una artista d’una extensa trajectòria i projecció internacional”, diu Chocarro. Mayte Vieta és una artista multidisciplinària i en aquesta ocasió mostra un reguitzell de fotografies de gran format de paisatges realitzats entre el 2001 i el 2011 que dialoguen amb versos del poema de Joan Margarit del mateix títol per fer aflorar “el silenci perenne del buit, del no-res, de la foscor”, com diu la comissària. També per evocar “els llocs on ens va quedant la vida” i “el desig de l’artista de fusionar-se amb aquesta naturalesa”.