Una sessió doble amb la màgia de De Filippo
Barcelona“El teatre d’Eduardo de Filippo és benèfic”, sentencia Lluís Pasqual fent un gest emfàtic amb les mans, com si les paraules del napolità servissin de curació. Per aquest efecte balsàmic va voler incloure De Filippo en la programació d’enguany, que ja té prou càrrega política. I per estrenar-se dirigint un text d’aquest autor, Pasqual -que va arribar a conèixer l’italià en el tram final de la seva vida- va escollir la comèdia La gran il·lusió, que complementa amb una segona obra breu, Home i senyor. Ració doble de De Filippo que el Teatre Lliure ha agrupat sota el títol A teatro con Eduardo, en cartell a la seu de Montjuïc del 30 de març a l’1 de maig.
El que podria enllaçar temàticament les dues obres és el trànsit entre la realitat i la ficció. Però més enllà d’això i uns llums de neó, Pasqual, que també en signa la versió, no ha sucumbit a la idea de fusionar-les. Home i senyor (1922) mostra les interioritats “d’una tristíssima companyia de teatre que ha debutat desastrosament” i decideix improvisar un assaig allà on s’allotgen, l’Hotel Metropol. La gran il·lusió (1948), en canvi, gira al voltant d’un matrimoni en hores baixes i un il·lusionista (Jordi Bosch). En un dels trucs del seu espectacle, el mag tanca la dona en un sarcòfag i la fa desaparèixer. La veritat és que ella l’ha subornat per poder-se escapar amb l’amant. L’il·lusionista se les empescarà per consolar el marit abandonat assegurant-li que el que està vivint és un Show de Truman, una il·lusió que en realitat no està passant. “I l’home accepta aquesta fantasia perquè no vol acceptar la realitat -planteja el director-. Però què és millor, ¿afrontar la realitat o fabricar-se una il·lusió per viure-hi? Qui no té dret a fer-ho?” “En comptes d’anar al psicòleg té un mag a casa durant quatre anys”, explica Ramon Madaula, que revela que “al final sempre arriba la crua, aspra i brutal realitat”.
Eduardo de Filippo escrivia les obres com un vestit a mida per als intèrprets de la seva pròpia companyia, la De Filippo - Comica Compagnia Napoletana d’Arte Moderna. N’era productor, autor, director i capocomico. Aquí els dos protagonistes són Bosch i Madaula, però els agombola una gran companyia: Francesca Piñón, Teresa Lozano, Marc Rodríguez, Oriol Guinart, Albert Ribalta i Mercè Sampietro -que debuta al Teatre Lliure però no s’estrena amb De Filippo, ja que ella i Jordi Bosch van participar en la memorable Dissabte, diumenge, dilluns del Teatre Nacional el 2002-. Els actors Robert González i Laura Aubert també formen part de la banda que toca i canta música d’aire napolità.
Interpretar dibuixos animats
Home i senyor se situa als anys 30 i La gran il·lusió als 50. Això marca l’escenografia i el vestuari, però sobretot ajuda a donar el to del muntatge. “A La gran il·lusió els actors van al límit d’anar disfressats”, descriu el director. I Madaula ho completa: “Hem d’interpretar com si fóssim dibuixos animats. El públic s’ha d’emocionar però sense que fem tragèdia. Som com el Dumbo. No és una paròdia ni un esperpent però s’hi acosta, té una càrrega de malenconia, tristesa i poesia”.
La gran il·lusió, que Lozano i Madaula defensen com una “gran obra de teatre” i Sampietro fins i tot emparenta amb la fantasia i heterodòxia d’ El Quixot, va ser un fracàs quan es va estrenar. Pasqual sap per què i li vol fer justícia: “És l’obra en què De Filippo està més a prop d’un dels seus mites, Pirandello. Les obres de De Filippo tenen generalment un final positiu, una bonhomia; en canvi, aquesta és com aquells confits que et regalaven als batejos: comença sent dolça i a dins hi trobes l’ametlla amarga”, sentencia.
