Crítica de sèries

'Betty': l'efervescent reconquesta femenina del territori 'skater'

La sèrie de la HBO s'endinsa en aquesta subcultura juvenil amb l'aire fresc del cinema 'indie'

'Betty'

Crystal Moselle per a la HBO. En emissió a HBO España

"I on són les noies?", es van preguntar a finals dels anys setanta Angela McRobbie i Jenny Garber davant la incipient fascinació de l'acadèmia per les subcultures juvenils. Teòrics i periodistes ja no es miraven els punks, els mods o els teds com a delinqüents, gamberros o membres d'una tribu sinó com la manifestació específicament generacional i de classe d'una rebel·lia envers la cultura dominant. Però en els seus comentaris oblidaven esmentar i analitzar que la majoria d'aquests moviments eren sobretot masculins. I que la seva expressió passava per un control de l'espai públic que en marginava les dones.

La cultura skate es defineix en part pel seu vincle dinàmic amb la ciutat: lluny de seguir les normes de circulació establertes, els skaters travessen l'asfalt amb la mateixa set de llibertat que els surfistes solquen les ones. Això condiciona l'audiovisual sorgit d'aquesta subcultura: el millor cinema skater transmet aquesta energia cinètica també pròpia de l'experiència de joventut. I encaixa en cert cinema independent que sempre ha refusat les cotilles narratives en què els personatges es mouen per assolir algun tipus d'objectiu. Aquí el destí no és important.


Fa un parell d'anys Crystal Moselle estrenava Skate kitchen, una aproximació a la cultura del monopatí a Nova York que partia d'unes skaters reals que s'interpretaven elles mateixes. El títol feia al·lusió al moviment creat per les protagonistes, que s'havien apropiat d'un dels principals insults que els llançaven alguns col·legues masculins: les enviaven a la cuina perquè consideraven l'espai públic territori masculí.

Moselle ha desenvolupat una sèrie a partir de les mateixes protagonistes. Betty és una variant, per moments millorada, de Skate kitchen en què els mateixos personatges vagaregen sobre rodes per Nova York. Fidel a l'esperit indie, la sèrie no s'emmotlla als condicionants de la narrativa més mainstream que ja domina la majoria de ficció televisiva i, per tant, no pretén funcionar com una soap opera juvenil a la manera de Les de l'hoquei, per posar un altre exemple recent de sèrie que conjuga en femení un univers tradicionalment masculí. Se situa en la tradició del Larry Clark més lluminós, el de Wassup rockers, o a prop d'altres sèries recents com High maintenance, a la qual cita via fugaç convidat especial en l'últim episodi.

El principal actiu de Betty són les protagonistes: la determinada Janay (Dede Lovelace), la tímidament subversiva Honeybear (Moonbear), la distingida Indigo (Ajani Russell), la inspiradora Kirt (Nina Moran, costa entendre que no se l'estiguin rifant tots els directors de comèdia) i la peculiar Camille (Rachelle Vinberg), la noia que a priori prefereix anar amb nois. Moselle deixa respirar amb llibertat les protagonistes i dribla el perill constant de reduir els seus conflictes a l'argumentari feminista, tot i que la sèrie aborda qüestions com el consentiment sexual, la glamurització mercantilista de la mateixa subcultura, la relació amb el cos, la qüestió de les drogues, la (in)dependència dels nois, les diferències de classe i el privilegi blanc. Però sobretot plasma el magnetisme i l'efervescència que desprenen totes aquestes noies com un col·lectiu que reivindica l'experiència skater des de la feminitat. Com es proposa en un moment la Kirt, ja no es tracta tant de lluitar contra el patriarcat com de donar suport al matriarcat.

EDICIÓ PAPER 06/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF