“El meu pare sempre deia que James Stewart treballava molt bé, i que quina llàstima que fos de dretes”, va respondre la dona cenyint-se el barnús, que encara portava xop de la caiguda. “No, si ara ens esquitxarà!”, esbufegà el senyor Bonastre amb un gran espant, i tot esverat afegí: “Està posant les nostres vides en risc!”. La dona volia entrendre-ho i va pensar en veu alta: “Doncs sí que s’ha tornat perillós el món en quatre dies”. A l’Òscar Ideesnoires li semblà que havia estat molt encertada i li va donar la raó: “Ja hi pots pujar de peus, Lleona”. Aquest cop, però, a la veïna no li va agradar com li parlava i va protestar: “Home, que em dic Araceli. Ja és la segona vegada que em dius Lleona. ¿No veus que dir-me a mi Lleona és com si ara al senyor Bonastre li diguessis senyor Pollastre?”
De tots els jubilats d’aquella finca, el més jubilat era el senyor Bonastre. No és que fos el més vell, que n’hi havia d’altres que passaven dels noranta (cosa que potser cap altra generació tornarà a veure de manera col·lectiva si al final es carreguen la sanitat pública, un tema que forma part intrínseca d’aquest relat sobre un grapat de dies interminables), sinó que era ell qui portava més temps fent vida de jubilat. Alguns que el coneixien de molts anys enrere deien que si fa no fa vivia en aquest estat de retir d’ençà dels 25 anys. Enguany en compliria 77. Al senyor Bonastre, com a qualsevol demòcrata d’escales, el que més li agradava era mirar la tele. De fet, si no havia treballat més en tota la seva vida era perquè estava mirant la televisió.
“Diu pollastre? No! Sortia a comprar només llet i Cola Cao, que ja no en tinc. M’agrada molt amb melindros. És el millor que hi ha per mirar la tele a l’hora de sopar. I perquè ja no fan Mamá y sus increíbles hijos, si no això seria onanisme a mansalva”. L’Òscar es va sentir incòmode per aquesta expressió i va deixar anar un gemec rere la seva careta de Donald Trump. “Vostè deu ser el del pis de sota -li va dir el senyor Bonastre-. Fa cara de bona persona”.
