ELS DIES RABIOSOS DE L’ÒSCAR IDEESNOIRES

CAPÍTOL 29

El senyor Bonastre agafa el telèfon

Va sonar el telèfon de góndola, enganxat com una paparra a la paret, i de seguida el senyor Bonastre el va despenjar amb un lleuger tremolor a les mans. Sabia que era la Maire amb instruccions per sortir de l’edifici. Al vell veí el va pertorbar que li vingués al cap la paraula paparra, no per la criatura en si, força desagradable, sinó perquè tot seguit li va escometre el record del Mateo Fortuny, un locutor de ràdio que deia paparritas a totes les fans que l’escoltaven. Aquesta manera de parlar ell sempre la va trobar una supèrbia manca de respecte, però també és cert que quan un és adolescent té tantes ganes de ser alguna cosa que per ventura podria ser un àcar amb tota la il·lusió del món o fins i tot membre de la joventut d’un partit polític.

Aquest era un record fenomenal en el sentit de fenomen d’espectacle popular, d’exhibició d’atrocitats, perquè l’esmentada visió també tenia dos caps, igual que les criatures de les barraques de fira. I aquests dos cranis es barrejaven tots plegats, ja que el senyor Bonastre no es veia capaç de distingir el programa del Mateo Fortuny d’una altra emissió (vespral, no nocturna) anomenada Vota tu disco i presentada per l’Eduardo Vidal. ¿És que el senyor Bonastre havia sigut alguna vegada seguidor de Pedro Marín o de Leif Garrett? Ell mai no ho faria. Això ja el va agafar de gran, amb Carlos Gardel i Pere Tàpies apresos de memòria. Si algun cop, però, el senyor Bonastre havia admirat una estrella de l’espectacle per damunt de les altres, es tractava sense cap mena de dubte de la Mary Santpere. Ja no es fan dones així, era el que sempre es deia quan parlava d’ella. Una de les últimes artistes de Barcelona que van conèixer a peu d’escenari el vell vodevil. Carn de Paral·lel. En aquells dies en què es van sentir més modernes que mai, totes les ciutats donaren al món artistes d’aquest caràcter. A Brooklyn tenien el més paradigmàtic, Jimmy Durante. Mary Santpere, Ramper, Joséphine Baker, Eddie Cantor, Durante... sobreeixien capacitat de convertir l’escenari en el més autèntic de la condició humana, un lloc on el talent estava impregnat fins al moll d’aquella cosa tan fràgil, desenraonada i profunda que tots som. I aquesta esma, intel·ligència i professionalitat la tenia la Mary Santpere des del bressol. ¿És que la Maire s’assemblava físicament a la Mary Santpere? Doncs no. Més aviat es donava un esguard amb la Pamela Anderson. “¿Esteu a punt? Apa, vinga, baixeu de pressa que ja arribo a la porteria. Porto un Astra blau royal ”. I en sentir aquestes paraules el senyor Bonastre va indicar amb un moviment del cap que ja era l’hora de sortir.

EDICIÓ PAPER 30/05/2020

Consultar aquesta edició en PDF