Una vegada vaig tenir l'oportunitat d'entrevistar el poeta francès Yves Bonnefoy arran de la publicació gairebé simultània de dos llibres seus en català. Li vaig demanar permís per enviar-li unes preguntes, em va dir que endavant, i vaig fer arribar el meu qüestionari al mil cops candidat al Nobel. Però mai no n'he obtingut resposta. I crec que va ser culpa meva, ja que a la segona o tercera pregunta, li demanava si el surrealisme, l'avantguarda, havia mort la poesia francesa, ja que no n'havia sortit res de destacable -tenint en compte la seva brutal tradició- des de la mort de Jean Cocteau.
M'oblidava d'Aimé Césaire, el gran autor de la Martinica, mort fa tot just tres anys, potser la veu francòfona més potent de la segona meitat del segle XX. Negre, d'un país devastat pel colonialisme, els seus versos són com agulles esmolades que travessen el jersei més gruixut. I aquí, no cal dir-ho, ningú no li ha fet cas. Nosaltres, que som gairebé el Tercer Món, pensem que som millors que Aimé Césaire. O que John Ashbery és millor que ell, perquè és nord-americà.
Aquí, sovint, es diu que París ja no val una festa, que França ja no és el que era, que comparats amb els anglosaxons, no són res, etc. Però aquest mes de gener, surten al carrer tres llibres de tres autors que a moltes literatures ja els agradaria tenir: Jean Echenoz, Patrick Modiano i Pierre Michon. Els trobarem traduïts al castellà a Anagrama i -si no hi ha cap grata sorpresa d'última hora-, no els trobarem en català. Es veu que no venen gaire en la nostra llengua. Segurament per això, perquè la majoria pensa que Paul Auster és infinitament millor. Bé, no sóc ningú per qüestionar els gustos de la majoria, però... Michon és impressionant, per exemple.
